Anit vaig acabar de veure una pel·lícula bastant interessant: Mulholland Dr. Últimament veig les pel·lícules a trossos, amb l'ordinador, quan tinc una estona. D'aquesta, ja me n'havien advertit, les mateixes persones que me la recomanaven, que podia resultar difícil d'entendre o impossible i tot, puix crec que dubtaven si la trama era merament complexa o absolutament il·lògica.
El cas és que en acabant, com que s'havia fet tard i jo a partir de les vuit ja no penso (això ho deixo per a la senyora Tusquets i altres estetes rics) vaig decidir que demanaria a Google la resposta als meus dubtes. Me'n va donar almenys un parell que em van parèixer convincents, ben conjuminades, tot i que al capdavall potser preferiria no haver entès que els fets de la segona part de la història eren els de debò, la dura realitat, lletja i tràgica. Si pogués triar, jo em quedo el somni bell i rar dels primers vuitanta minuts.
(Google, l'oracle que té la resposta de tot, és una mica com les calculadores de la meva infantesa. Començaven a introduir-se a l'escola i deien que si ens deixaven utilitzar-les després no sabríem ni sumar nosaltres sols.)
("Se puede vivir sin pensar": aquesta frase es troba en el conte "Casa tomada" de Julio Cortázar. Em va impressionar la primera vegada que la vaig llegir. Però és mentida, o més exactament és una contradicció pragmàtica: aquell que la digui ja està mentint pel que fa a ell mateix.)
15 de setembre de 2005