Una vegada vaig veure una gavina, i des d'aleshores no he deixat mai de somiar despert i imaginar ports, vaixells, vastos oceans, illes i costes boiroses, intrèpids capitans i balenes blanques. Els companys de la feina, en la Secció d'Estadística de l'Institut Agrícola Panrús, ja em coneixen i no s'estranyen si de sobte em quedo embadalit o dic coses en veu alta que no vénen a tomb.
"Aquest carrer travessa l'antic camí de la mar," se'm va escapar l'altre dia. Serguei, al meu costat, estava explicant als altres on era el seu nou pis de lloguer. Van callar tots i vaig veure de reüll que em miraven sense deixar de picar números de disset i divuit xifres. Jo tampoc no em vaig aturar. Després, a l'eixida, Anton, que té dos nens petits i va ser policia però va caure en desgràcia per aquell afer de l'estraperlo, va voler aclarir-me que l'oblast de Ternopol no podia trobar-se a menys de 1.000 quilòmetres de la península de Crimea i aproximadament a la mateixa distància de la Mar Bàltica. Josif va reblar: "Això, si és que existeixen aquests indrets. No conec ningú que hi hagi anat!" Però, a mi, més llunyanes i irreals em semblen les collites de blat que computem cada dia: no s'ha vist mai que la producció no creixi, alhora que minva la nostra ració de pa.
Al cap i a la fi la meva il·lusió tenia una base. En la parada del mercat on solc comprar els queviures de tant en tant m'ofereixen altres tipus d'articles que no es pot preguntar d'on procedeixen. Fa cosa d'un mes, regirant una pila de teleprogrames i revistes porno descolorides vaig ensopegar amb un plànol del segle passat. En arribar a casa el vaig calcar i el vaig superposar a una versió més recent...
7 de maig de 2002