Un fragment inconclús:
Anys enrere, algú va posar en les bombes les nostres esperances més fonamentals. Ara sabem que va ser una comissió secreta d'homes forts del règim, integrada per generals, fabricants d'explosius i científics sense escrúpols, que es reunien en una opulenta vil·la de la platja.
Això va ser abans de nàixer nosaltres. Llavors no es van donar reports d'aquesta conxorxa, però les seves conseqüències no van tardar a manifestar-se i van afectar a tothom. Em van dir que el meu oncle, que es va quedar fadrí i vivia amb nosaltres, es va presentar voluntari a un experiment quan feia la mili. En un hospital als afores de València, un cirurgià que ostentava el grau de coronel li va obrir el pit de dalt a baix i li va encastar just a la vora del cor una bomba atòmica en miniatura d'última generació. Quan érem petits li demanàvem que ens ensenyés la cicatriu, un cosit purpuri que li arribava gairebé a la nou i acreditava per sempre la seva condició de conillet d'Índies. Amb nosaltres solia portar-se bé, malgrat els efectes de l'urani, que se li filtrava a la sang i enverinava les seves relacions. Per aquesta raó no va poder mai afermar una autèntica amistat, ni, per descomptat, casar-se. S'interessava per les dones, i algunes el van correspondre, però s'atipaven de seguida dels seus rampells, del menyspreu i dels atacs de gelosia. Tampoc no va ser capaç de conservar cap feina, tot i la seva afició als aparells mecànics i elèctrics. Quan menys s'ho esperaven, es rebel·lava contra les ordres més trivials o es barallava amb els companys per qualsevol fotesa. Si de cas no el despatxaven, plegava ell sense avisar.
Darrerament muntava circuits integrats a casa per a una multinacional. Una tasca metòdica, precisa, que podia executar durant hores assegut a la taula del menjador. Em fascinava veure'l consultant els esquemes i manejant acuradament els instruments. Només l'aturaven aquelles escomeses, quan s'aclofava tot moix al balancí i es gronxava en silenci fent uns ulls feréstecs. Una vegada, la mare em va manar que li abaixés la persiana per si li feia nosa el ressol. Al passar pel seu costat gairebé em tomba d'un calbot. En endavant vaig evitar sempre d'acostar-m'hi.
Aquesta cultura de les bombes abastava tots els àmbits, les coses més petites i les més grans. L'anomenada Llei de Baluards, que consagrava el concepte d'autonomia defensiva, va obligar els constructors a allotjar un artefacte de mitja megatona, preparat per a explotar al pas de les tropes enemigues, davall de cada edificació. Es tractava d'armes antiquades, restes sobrants de l'exèrcit, però amb una sola n'hi hauria hagut prou per fer volar el districte o la ciutat sencera. Molt aviat, l'exigència legal es va aliar amb emocions primàries com ara l'orgull patriòtic i la vanitat. Corria el rumor que propietaris benestants es van gratar la butxaca per tal de dotar els seus xalets amb la més gran potència destructora. Tot i així, la línia de barris minats no es va arribar a completar, ja que la invasió tantes vegades anunciada es va produir finalment per mitjans més subtils que els previstos. El nou govern es va comprometre llavors a desactivar totes les bombes una per una, tasca innumerable per a la qual va comptar amb ajuda internacional. Però el meu amic Albert, que ha estudiat vells manuals militars i ha tingut accés a informació reservada, creu que qualsevol podria tornar-les a activar. Segons ell els inspectors, per guanyar temps, es limitaven a extraure'n quatre rosques i cargols imprescindibles per al seu funcionament. Només ens caldria, doncs, comprar peces iguals en qualsevol ferreteria i reemplaçar-les on faci falta.
2 de febrer de 2003