Una història subterrània

Fanal

Hola. Em dic Natàlia i tinc deu anys. Quasi onze. El meu germà n’ha fet cinc. Es diu Josep, però jo li dic Gafarró. A ell li pareix bé perquè el iaio li deia així. I perquè no sap el que significa aquesta paraula. Si sabera que és el nom d’un pardalet molt menudet, i que per això li ho diem, s’enfadaria amb mi i ja no li agradaria gens que li ho diguera.

Però ara no us volia parlar d’ell exactament. Ni de mi. Us volia contar la història de la nostra aventura sota terra i de com vam salvar la mare i el pare. Ni ells en coneixen tots els detalls. De la part vertaderament important, se n’assabentaran quan aquest relat guanyarà un premi —la meua mestra m’ha dit que tinc moltes possibilitats—, es publicarà, el llegiran i aleshores faran uns ulls com unes taronges. I no només ells. Tothom vindrà a preguntar-nos. Ja ens van traure a la tele i als periòdics, però ara voldran que expliquem el cas nosaltres, perquè ningú no s’imagina el que ens va passar allí baix.


—Qualsevol dia ens caurà la casa damunt! —es lamentava el senyor Tomaset quan ens creuàvem en el portal.

—A ell segur que no li caurà damunt —ens deia el papà unes passes més amunt, quan el senyor Tomaset ja havia eixit al carrer i no ens podia escoltar—, perquè no hi és mai.

I aleshores ens feia l’ullet i ens somreia, perquè estiguérem tranquils, com si tot plegat fóra broma. Nosaltres vivíem en el pis més alt, el sisè, i l’ascensor sempre estava avariat. Havíem vist com s’enfilava l’esquerda des de la planta baixa, un pis rere l’altre. El senyor Tomaset vivia en el primer pis. Érem els únics inquilins que hi quedàvem. Els altres s’havien anat mudant a edificis més nous, on els ascensors solen funcionar i les esquerdes no són tan enfiladisses.


El senyor Tomaset s’estava moltes hores a la llar de jubilats, on tenia amics i amigues amb qui podia xarrar, jugar a cartes i ballar. Nosaltres tampoc no passàvem molt de temps a casa. El Gafarró i jo hem anat sempre a l’escola del barri, de les vuit del matí a les sis de la vesprada. Altres només van de nou a cinc, però la mare i el pare treballen, tenen molta feina i no ens podien deixar dormir fins més tard, ni vindre a buscar-nos més prompte. L’escola matinera és una murga perquè t’has d’alçar molt d’hora, quan encara és de nit i tens son. Però a la vesprada és divertit perquè fem coses interessants: dilluns escacs, dimarts patinatge, dimecres teatre, dijous vòlei i divendres dibuix. Al Gafarró li agraden el teatre i el vòlei. A mi els escacs i el patinatge. Dibuixar ens enxisa als dos. Jo sóc més gran i dibuixe molt millor que ell. La professora m’ha promès que m’ensenyarà a dibuixar plànols de túnels.


Estàvem en perill, per tant, a partir del vespre. Jo hi pensava, sobretot, al gitar-me, i aleshores sí que tenia una mica de por, però la son guanyava i m’adormia en un tres i no res.

Al final, la casa es va ensorrar un dilluns a la vesprada. Just quan estava fent escac i mat al capbuit d’Èdgar, vam escoltar l’enrenou, com una esllavissada de pedres, i jo vaig entendre de seguida el que s’havia esdevingut. Però encara no podia saber que la mare i el pare hi eren. A les sis i cinc, quan vaig veure que no venien, ja m’ho vaig figurar. Li vaig agarrar la maneta molt fort al Gafarró mentre el director ens deia que ens hauríem d’esperar una estona.

Aleshores va venir una dona i vam marxar amb ella a un pis, on vivia més gent que també s’havia quedat sense casa. Ens va preparar uns sandvitxos i ens va explicar que hi havia hagut un accident. Jo ja sabia quina mena d’accident, però al Gafarró se li han de raonar bé les coses. La casa s’havia esfondrat fins als fonaments i els pares havien quedat atrapats al garatge, quan venien de treballar. Els bombers estaven buscant-los. Havien portat uns gossos entrenats per trobar persones. Lladraven molt, grataven el terra, i això era bon senyal: volia dir que els ensumaven. Ens va fer jugar a un joc de taula, una antigalla amb una oca al mig i caselles amb una presó, un laberint, un pou i la mort. Volia ser amable i simpàtica, i tenia nom de flor —un nom graciós com ara Margarida o Gerani—, però nosaltres no estàvem per festes.

Vam dormir en una llitera. Jo a dalt, el Gafarró a baix. Ell volia a dalt, però no li vam deixar, perquè segur que hauria caigut. Va plorar i es va adormir. Jo, tapada amb el llençol i la vànova fins al cap, tan prop del sostre, m’imaginava la mare i el pare a fosques sota una muntanya d’enderrocs.


El dimarts va ser un dia molt llarg. La meua mestra i la del Gafarró havien advertit als nostres companys que no ens preguntaren res sobre l’accident, i es notava que se n’aguantaven les ganes. Jo també m’aguantava les ganes: les de plorar. No volia que se m’escapara ni una llagrimeta davant de ningú. Principalment davant del Gafarró. Només en vaig deixar anar una, o dues, a la vesprada, mentre patinàvem. Amb el casc i la velocitat no es podia notar.

A les sis va tornar a vindre a buscar-nos Margarida (suposem que es diu Margarida). Ves per on, havia tingut la pensada de portar-nos amb la tia Elisenda, que és l’única parenta que tenim a Castelló. La seua casa, en un carreró estret del centre, era molt fosca i molt freda. La tia Elisenda és molt vella, una mica tacanya, i devia fer mil anys que no tractava amb ningú de la nostra edat. Aquella primera nit ens va fer col bullida per sopar. I el pa estava sec i dur, per més que ella insistira que era un pa boníssim, artesanal, de no sé quin forn del carrer d’Amunt, “no com els pans de supermercat que són tot química”. La química, vam comentar més tard, deu ser el que els fa més mollets i mengívols.

Tenia una habitació per a convidats, amb un sol llit, així que vam haver de compartir-lo. El Gafarró no parava de moure’s i em clavava colzades i puntades de peu. Jo ja sabia que passaria això. Com que no em deixava dormir, vaig tindre temps per a meditar. Se’m va acudir una idea boja: i si en lloc de buscar la mare i el pare des de dalt, retirant les tones de runa com devien estar fent els bombers, els buscaren des de baix, per sota terra? Potser hi havia algun túnel que permetria arribar-hi més fàcilment. O podien excavar ells el túnel. No hi havien pensat?


El dimecres també va ser molt llarg. Després del pati, i a l’hora de dinar, vaig preguntar a la mestra si tenia alguna notícia dels bombers. Ella em va contestar les dues vegades que tinguera paciència, em va passar la mà pels cabells i em va dir “bonica”. No m’havia passat mai la mà pels cabells, ni m’havia dit mai “bonica”. No em va sonar gens bé.

A la vesprada assàjavem Peter Pan per a la funció de final de curs. El Gafarró i jo érem pirates, però la monitora em va proposar que fera d’apuntadora: la meua cara de pomes agres li degué parèixer excessiva fins i tot per al més temible dels filibusters. No n’havíem tingut mai, d’apuntadora, i va resultar que era una tasca d’una importància terrible per al desenvolupament de l’obra. Àlan, que és germà bessó d’Èdgar i feia de Peter, no se sabia els diàlegs. Em va tocar dictar-li tota l’estona, fins que me’n vaig avorrir i li vaig canviar una parauleta insignificant: li vaig dir nòvia on havia de dir mare. El molt babau s’ho va empassar, tothom va esclafir a riure i aleshores Annabel —que feia de Wendy— es va empipar amb ell, la monitora amb mi, i la funció va acabar com Camot, amb un càstig general, perquè va ser impossible restaurar l’ordre.

Us jure que mai havia armat un escàndol d’aquesta magnitud!


L’endemà, dijous, encara es va fer més llarg. Ningú no em parlava, arran de l’altercat del dia anterior. Per mi millor, tenia moltes coses a rumiar. A la vesprada, durant el partit de vòlei, continuava pegant voltes a la meua idea. Com que no parava compte al joc i fallava tantes pilotes, la monitora em va deixar que m’asseguera en un racó. Si tinguérem metro, cavil·lava, podríem buscar una línia que passara prop de la nostra casa. Però no en tenim. Una altra via d’accés més realista podien ser les clavegueres. En tornar a casa de la tia Elisenda, anava mirant de reüll les tapes i els embornals. Però m’hauria fet molt de fàstic ficar-m’hi —ecs!— i a més a més temia veure-hi la cara d’aquell pallasso malvat que aguaita els xiquets.

Anava pensant en tot això quan em vaig adonar que el Gafarró s’havia quedat arrere. Estàvem en la plaça de Correus. Li passa sovint: es queda encantat mirant qualsevol cosa i li has de pegar un pessic o un calbot (però sense fer-li mal).

—Espavila, Gafarró!

Què diantre mirava? I aleshores, eureka! En la paret, davant d’ell, un cartell enganxat:

Els refugis subterranis
de la guerra civil
Visita guiada demà a les sis
Lloc: ací mateix ⬇︎

Al terra, al nostre costat, unes escales baixaven fins a una porta tancada.


Divendres a les sis, doncs, vam guardar corrents els llapis i les llibretes. Jo havia dibuixat la nostra casa, tal com era abans d’ensulsir-se, per no oblidar-me’n, i el Gafarró havia dibuixat la mare i el pare. Ens vam acomiadar i vam marxar, procurant dissimular les presses i els nervis. La nit anterior havia comprovat en un plànol la situació del refugi i la direcció que caldria seguir, si era possible, per dirigir-nos cap a on havia estat la nostra casa, i on encara havien de ser la mare i el pare. Al matí, sense que la tia se n’adonara, havia preparat rues extra —per si el trajecte es prolongava— amb el pa dur i els talls de pernil dolç que havia comprat per als nostres esmorzars. Després li havia demanat una llanterna. Per a un experiment de ciències, li vaig dir. Ens podia fer molta falta.

Quan vam arribar-hi, la visita ja havia començat. Hi havia bastant de gent, així que va ser fàcil barrejar-nos-hi sense cridar l’atenció. Una persona gran, que parlava com un mestre, contava històries d’una guerra, de bombardeigs per mar i aire i de la construcció de refugis com aquest per protegir-se’n. Va fer desfilar el grup per un passadís fins a una altra sala on hi havia fotografies i panells amb gràfics i textos.

—Ara, per favor, que ningú no entre en aquella galeria —va assenyalar un racó—. Encara no hem acabat d’explorar-la i no sabem on condueix.

No era més que una obertura en un racó, a penes prou ampla per esmunyir-s’hi d’un en un. Discretament, vaig ficar-hi el cap. Podia portar-nos, si no m’enganyava, en la direcció correcta. Vam fer el longuis per quedar-nos els últims i, quan van marxar per continuar el recorregut, ens vam endinsar pel forat en silenci, de puntetes. Vam avançar unes passes a les palpentes abans d’engegar la llanterna. Teníem per davant un passadís estret, llarg, brut i fosc. Al cap de vint o trenta metres, o més, vam arribar a una bifurcació. Un camí tirava cap a l’esquerra i l’altre cap a la dreta. Tots dos pareixien igual d’estrets, llargs, bruts i foscos.

—I ara què fem? —va preguntar el Gafarró.

Cap problema. Seguiríem el que es desviava menys de la ruta de la nostra casa, però, per si de cas, deixaria caure molles de la meua rua, com Polzet. Així podríem tornar arrere i no ens perdríem. Vam fer el mateix en la bifurcació següent. I en l’altra. Llavors vam topar amb un atzucac: una paret no ens deixava seguir. Desfaríem el camí, doncs. En aquell moment, vaig haver de reconèixer-me a mi mateixa —al Gafarró no li’n podia dir res— que era pràcticament impossible distingir les molletes entre la brossa i la pols del terra. Per què no se m’hauria acudit apuntar cada tomb en la llibreta? Però no servia de res lamentar-se’n. No tenia altre remei que triar dreta o esquerra confiant en la meua memòria. Al cap d’un minut ens vam haver d’aturar de colp. Vaig agarrar fort el Gafarró. Davant de nosaltres s’estenia un abisme sense fons.

Pitjor encara, la llum de la llanterna començava a esmorteir-se. S’estava acabant la pila.

—No patisques, Gafarró. Ho tinc tot supercontrolat.

Què més voldria. Però ell depenia en mi i no el podia decebre. Vam retrocedir unes passes i ens vam asseure contra la paret. Vaig deixar que se m’arrimara. Almenys podíem berenar. Ens vam acabar les rues i, amb la panxa mig plena, i a fosques, ens vam adormir.


Quan em vaig despertar no sabia on era, ni quant de temps havia dormit. El Gafarró roncava suaument, arraulit a la meua vora. Tot d’una em vaig sobresaltar. En la foscor quasi completa, tres parells d’ulls ens observaven i se’ns apropaven lentament. Em vaig quedar paralitzada de tanta por. Un dels tres individus va encendre un fanal, com el que tenia el iaio a la casa del poble. Aleshores vaig veure que també portava una pistola, però no ens hi apuntava. Els tres vestien roba militar. Pareixien molt vells. Les barbes blanques els arribaven fins a la cintura.

—Qui-qui sou? —vaig preguntar quequejant.

—Som republicans —va contestar una veu calmada i profunda—. I vosaltres?

—Nosaltres som xiquets.

Això ho va dir el Gafarró, que s’acabava de despertar. Jo em vaig afanyar a aclarir que ell era un xiquet i jo la seua germana, i que tinc onze anys.

—En tens deu —va replicar ell.

—Capità Roig —va dir el que portava el fanal i la pistola—, per a servir-vos. Deveu tindre fam.

Capità, vaig pensar, com Garfi. Els altres dos no badaven boca, però un d’ells va traure d’un sarró un tros de pa, més sec i més dur que el de la tia Elisenda, i un tros de formatge igual de dur i de sec que el pa, i molt més olorós, per no dir pudent. Ens vam partir el pa i el vam rosegar una mica, per no fer-los un menyspreu, però el formatge no el vam tocar. També ens van acostar una cantimplora.

—Prengueu-ne un glop. És aigua de deu. Brolla sense parar, pura i cristal·lina, des que la vam descobrir fa un munt d’anys.

Sí que era bona, i fresca, com la de les fonts de les muntanyes quan anem d’excursió.

—Viviu ací baix? —vaig preguntar.

—Només temporalment. Estem amagats des que els feixistes van prendre la ciutat el 14 de juny de 1938.

—I no voldríeu eixir? —jo intentava conduir la conversa per evitar que ells ens interrogaren. No sabia si ens en podíem fiar.

—Eixim cada tres o quatre mesos per efectuar un reconeixement i per obtenir provisions. Hem observat canvis de retolació que no entenem. I banderes noves. Però mentre continue hissada la bicolor en el govern civil ens mantindrem alerta en les nostres posicions.

—I hi esteu a gust, en les vostres posicions?

—No s’hi està gens malament, quan t’hi acostumes. Darrerament ens van fer una mica de nosa amb tant de pàrquing. Primer ens vam pensar que tornaven els bombardeigs. Però el nostre quarter està prou fondo i segur. Hem aprofitat bé el temps per a explorar, cavar i atrinxerar-nos.

Va assenyalar amb la mà la fossa que ens havia tallat el pas.

—A l’altra banda hi ha algú més. Un home i una dona. Els coneixeu?

La mare i el pare! Però em pareixia més prudent callar, per si de cas. Vaig tocar el Gafarró amb el colze, per indicar-li que no piulara.

—Els hem acostat menjar i aigua —va prosseguir—, com a vosaltres. Però no hem deixat que ens vegen. No sabem quines intencions tenen. Pareixen desorientats.

—S’han perdut! —ja no em vaig poder resistir—. Nosaltres els estàvem buscant!


—D’acord, doncs. Els facilitarem el pas a aquesta banda i podran eixir amb vosaltres.

—Però nosaltres també ens hem perdut —vaig confessar—. No sabem trobar l’eixida.

—No patisques, dona —em va dir—. És molt fàcil eixir d’un laberint. Estira el braç esquerre i avança sense separar mai la mà de la paret. Gira sempre a l’esquerra seguint la paret. Abans que cante el gall estareu fora.

Quin gall, vaig pensar, però no vaig poder preguntar-li-ho perquè en un tancar i obrir d’ulls havien marxat i s’havia tornat a fer fosc. Un minut després vam sentir sorolls. S’albirava una miqueta de claror enllà de l’abisme. Dues figures, molt apegades una a l’altra, caminaven per un tauló, com un pont. Portaven el fanal del capità, però no eren els republicans.

—Mamà! Papà! —Papà! Mamà! —Natàlia! Josep!

Ens vam fondre en una abraçada immensa. La mare i el pare ens van contar que havien estat quatre nits i quatre dies al garatge. Sort que venien del súper quan els va caure la casa damunt: almenys no havien passat fam. Després van trobar casualment un túnel entre les runes i s’hi havien ficat amb la intenció de buscar una eixida. Només feia un parell d’hores que havien arribat a l’abisme. No tenien ni idea de qui hi havia deixat el fanal i havia parat les fustes. Feien cara de desconcert i d’esgotament. Havien de tindre unes ganes boges d’eixir, i jo també, així que em vaig afanyar a explicar-los això de la mà esquerra. El pare em va mirar amb aquest somriure seu fals de suficiència, tan fals que no pot enganyar ningú. Jo ja sé que l’ofici de pare inclou fer veure que controles la situació, però de vegades se’n passa.

—Aniré davant amb el fanal —va dir—. Seguiu-me.

De manera que anava ell davant i jo just darrere. A la seua esquerra és clar, tocant la paret amb la mà. Quan arribàvem a una bifurcació, em mirava de reüll per veure cap a on havíem de girar. La mare, a la meua dreta, portava el Gafarró enganxat al coll.


Vam eixir al carrer enmig d’una altra visita guiada. La gent ens mirava. No m’havia adonat que anàvem tan bruts i despentinats, sobretot la mare i el pare, però estàvem massa contents per a preocupar-nos d’aquesta ximplesa. Caminàvem per l’avinguda del Rei cap a casa, sense ni tan sols pensar que ja no n’hi havia, de casa. Allí, ens hi vam trobar un rogle enorme de persones que murmuraven i gesticulaven. Vaig estirar la màniga a un senyor i li vaig preguntar què passava. Era el senyor Tomaset, però ell no s’esperava que fóra jo i no em va conèixer.

—Els bombers no els troben. Deien que es podrien haver salvat al garatge, però ara que hi han arribat no hi són. I els gossos han parat de lladrar.

Els gossos, és clar. En aquell instant ens van ensumar i van arrencar a lladrar, furiosos com uns dimonis!


El senyor Tomaset se n’ha anat a viure a una residència amb els altres iaios del barri. Nosaltres estem vivint amb la tia. Ella té la seua cambra de sempre i nosaltres compartim l’altra. El lavabo, la cuina i el menjador són per a tots. S’ha de dir que hem donat alegria a la casa. Alcem les persianes tots els matins i obrim les finestres una estona, per deixar entrar la claror i l’aire fresc. Al vespre, quan venim de l’escola, engeguem la ràdio i cantem. Fins i tot la tia pareix una altra. Avui mateix s’ha rigut una vegada, fluixet, quan el Gafarró ha fet alguna dolenteria de les seues. Una cosa bona de viure amb la tia és que podem entrar a l’escola a les nou.

Vam deixar el fanal en una post del menjador, al costat del Sant Antoni i la Mare de Déu de Lledó. Sobre els republicans, el Gafarró i jo encara no ens hi hem posat d’acord. Allà baix estava molt fosc i amb prou feines els vam veure les cares. La mare i el pare, quan ens senten parlar-ne, es miren i arrufen les celles. Crec que atribueixen les nostres discussions a la cèlebre imaginació infantil. I una part de raó sí que deuen tindre. L’última que m’ha dit és que ell pensa que eren reptilians. He mirat de fer-li entendre que això no tenia trellat.

—Amb aquelles barbotes!

—Pareixien cocodrils barbuts —m’ha contestat.

A mi em recordaven més aviat els nans dels contes, amb les seues mines i els seus tresors. O els xiquets perduts de Peter Pan, que tenien com ells una casa subterrània. Però uns xiquets perduts que hagueren estat perduts massa anys i hagueren —ai!— crescut, sense que anara ningú a rescatar-los.

Aquests dies m’he fixat en algunes pintades polítiques que les deuen haver fet ells, en alguna de les seues eixides. Quan acabe d’escriure aquest conte, buscaré informació en Internet sobre tot allò que ens van dir de la guerra, els bombardeigs i les banderes, per esbrinar si seria possible que isqueren prompte. Aniríem a buscar-los i els organitzaríem una recepció de primera, amb gallardets i banda de música. Una traca no, perquè vaig entendre que els incomoden els sorolls forts.

Però això haurà de ser quan acabe d’escriure aquest relat. I després de repassar per al control de matemàtiques.

Capità Roig

FI

Un dilluns de matí, davant de la màquina de cafè, mentre les converses sobre família i futbol es perdien en una bonior, va decidir que, en compte de l’I Ching, deixaria que guiés la seva vida un generador automàtic de text, basat en una cadena de Markov construïda a partir de les obres completes de Ramon Llull.

Però havien tancat ePUBcat i ho va deixar estar. Li mancava constància. Al vespre va preferir canviar Markov per Smirnov. Llull per Philip K. Dick, una altra vegada.

Carrer de les Penedides

Que els records d’aquells anys se’m diluïssin en alcohol etílic dificulta, per cert, completar aquest examen de consciència que no sé qui m’ha manat fer. Del setanta i tants al vuitanta-u, tot ho cobreix, i ho assuaveix, un vel espès d’irrealitat. Els habitacles de mala mort per on vaig passar: la mitja dotzena —o més— de pensions, el pis del carrer d’Avinyó que amenaçava ruïna a crits, un magatzem abandonat a Sants, un racó davall d’una escala a l’Eixample, la furgoneta sense rodes en aquell solar —d’on em va foragitar un ferroveller— i un sens fi de places i parcs públics, en un radi que comprenia si fa no fa mitja ciutat. Els dies i les nits de borratxera ininterrompuda, els malsons que es confonien amb la vigília; i em semblava millor no discernir què era què. Quan aconseguia una feina remunerada, balafiava la primera paga completa i tocava començar de zero una altra vegada. O de davall de zero. (Vist des d’ara, pareix un miracle que no visités mai cap comissaria.)

El meu darrer domicili estable, abans de tornar a Castelló, no va ser pas dels més tètrics, ni el menys particular […]

Un dimoni en pràctiques

Copulating flies
Photo by Tomascastelazo CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons

D’aquest fals fabliau, se’n coneixen diverses variants, separades unes d’altres per decennis, per fronteres d’antics regnes medievals i pels idiomes en què es contaven o van ser escrites.

Un dimoni de poca categoria ha de fer mèrits per ascendir en l’escalafó. Li direm Anaphalantus. Tan baix era el seu rang que no li solien donar nom els rondallaires. Rebia instruccions d’un superior i era despatxat, just a trenc d’alba, cap als afores d’un petit poble de la Picardia, la Toscana, o el Maestrat. Havia de superar tres proves, tres reptes, cometre tres maldats: escampar un ramat, contaminar un riu —altres vegades era una bassa de reg, o una sèquia— i induir un sant baró a fornicar. Les dues primeres resultaven senzilles. Embrutava l’aigua amb el fem de les vaques i les espantava amb un foc que encenia fent petar els dits. La tercera se li havia de resistir. Triava malament la víctima, o la tàctica; o ambdues. S’aixecava les faldetes i el pobre pagès que s’acabava de llevar, un bon cristià que s’havia trobat el corral buit, es demanava per què li ensenyava les vergonyes aquesta noieta idèntica en tot a la verge Maria. Per que a ell, mare de Déu santíssima, si no ho féu ni amb Sant Josep, que era el seu marit?

És clar que alguna aparença havia d’imitar l’Anaphalantus: no en coneixia cap, de dona, ni en sabia res tret de les nocions anatòmiques bàsiques i, a aquesta hora de la matinada, els únics models que va ensopegar eren les imatges de l’ermita o esglesieta local. Hagué de decidir-se entre una màrtir greument mutilada i la madona d’ulls llangorosos i túnica blau cel. Va considerar també, però només un moment, l’opció del jove quasi nu lligat en un arbre, amb qui feia punteria una colla d’arquers sarraïns.

El pagès, llavors, gira cua, fuig i torna al cap d’un minut amb el capellà. L’Anaphalantus els havia esperat sense immutar-se. Vade retro me satana, balbuceja el mossèn mentre se senya. Un descuit delatava el maligne: els peus descalços, la peülla partida. Però la fórmula clàssica, que ja va emprar Jesús per renyar Pere (Marc, 8, 33), estava massa gastada i no feia efecte en un dimoni de debò, ni que fos com aquest un soldat ras de la host de Belzebú, senyor de les mosques. El mossèn, esverat, obria un llibre petit i el fullejava nerviosament. Provava un llatinòrum i un altre, se li travava la llengua. A la tercera l’encertava. L’enganyosa noieta s’esvaïa i, on eren abans els seus horribles unglots, ara s’hi bellugava desorientada una rata cellarda. Sense pensar-s’ho dues vegades, aprofitaven el desconcert del rosegador per ficar-lo en una gàbia, en l’interior de la qual penjaven un crucifix.

La història, en aquest punt, pot embolicar-se. El capellà podia emportar-se la presa a cavall d’un mul fins al bisbat, en un viatge que era un periple amb parades i entrebancs successius. Podia ser el bisbe, doncs, o podia ser el mateix capellà, sense haver marxat del poble, qui proposava un tracte al dimoni en la intimitat del seu dormitori: retiraré la creu, t’obriré la porta perquè surtis i desfaré l’encanteri si tornes a mostrar-te com una dona. Al pagès sempre li tocava mitja dotzena —o més— de fuetades, castigat preventivament com a sospitós de provocar l’aparició d’un súcube. L’Anaphalantus i el bisbe —o el capellà— jeien per a satisfacció d’ambdós i en acabant el primer tornava a l’avern, deixant enrere la seva riota cabruna, una fumaguera espessa i l’olor de sofre preceptiva. El religiós s’arreglava la sotana i s’afanyava a ventilar l’estança. En presentar-se de nou a l’inframon, tanmateix, serà d’Anaphalantus que es riuran els altres dimonis, sorollosament, escarnint-lo, anota al marge el copista en una de les poques versions escrites que es conserven d’aquesta contalla: la que Joan Perucho, en Roses, diables i somriures, situava en la biblioteca del monestir de Benifassà. No ha fet fornicar cap sant baró, l’assabentaven a crits, sinó un com ells. Tot plegat, ai las, no ha estat més que una broma, la quintada que és costum fer passar als novençans, així a la terra com en l’infern.

—S’ha deixat follar per un capellà! —repetien insistentment, brunzint al seu voltant com un eixam de taves—.

L’automàtica

Entre els tiquets de les compres que vaig fer el mes passat amb la targeta de crèdit, n’hi ha un que no puc recordar de cap manera a què correspon. No reconec el nom del comerç, ni l’adreça, i la data tampoc no em diu pas res. Vaig a donar-hi una ullada. Jo no he estat mai en aquest establiment, una botiga petita sense cap senyal que mostri clarament a quina activitat es dedica. Però quan entro a preguntar la dependenta em fa bona cara, com si em conegués, i em lliura un paquet. “Vet aquí, ja l’hem rebut”. Me l’emporto i l’obro a casa. Dins hi ha una pistola automàtica.