Carles
Bellver
Torlà

# Els ossos de Méchain, o les crisis de la cultura

Un periòdic és una empresa: un negoci. La seva relació amb el dret a la informació és -lògicament- instrumental. Semblant en això a la relació d’una editorial amb els drets dels autors. En fan ús com els convé a ells: no a tu o a mi, gamarús. Els periòdics no ens conten tot el que saben, ni tan sols tot allò que creuen que cal saber. Només allò que (creuen que) els cal contar per vendre millor (més) el seu producte.

Per causa -o amb l’excusa- de la crisi (són empreses) els periòdics han retallat plantilla, han despatxat treballadors. No ens ho han dit (no ens conten mai tot el que hi ha), però ho hem vist. Fa setmanes que les pàgines de cultura del Levante de Castelló són més magres i, sobretot, més sucursalistes. Ara ja només sabem, preferentment, el que passa a València. Mario Almela havia fet durant quinze anys una tasca immensa -i summament discreta- de difusió de la cultura local. Sense ell -sense la seva implicació que em consta que ha estat personal i ha anat molt més lluny del que li exigia ningú- ni les activitats del Fòrum Babel, ni les de la Fundació Caixa Castelló, ni tantes altres iniciatives dignes de lloança, haurien tingut el ressò i la transcendència pública que han tingut. Seria just que hom li ho reconegués i li ho agraís.

I jo, que no sóc ningú però sóc amic de Mario, no podria ara mateix ajudar a inflar -de franc- les pàgines que el periòdic (l’empresa) no vol pagar-li a ell. Des d’un punt de vista subjectiu, egoista, és una llàstima, perquè enguany tenia preparat el text que més avall us adjunto per a l’extra de les festes de la Magdalena del Levante de Castelló. Un text breu sobre una altra mena de crisi, o una altra cara de la crisi: una crisi moral que ens afecta socialment i que consisteix en el menyspreu de tot allò que tingui a veure amb el passat, o amb la cultura, i que no es pugui convertir en diners de butxaca ràpidament.

El progrés et passarà per damunt dels ossos

Pel que feia a la romeria de la Magdalena de l’any 1804, Pierre Méchain en va demanar el significat a mossèn Xavier Gargall del Molí, rector de la parròquia de Sant Nicolau i assidu també, com ell, a les tertúlies de cal baró, tot i la distància ideològica que el separava del noble il·lustrat.

-Així, rector, es diu que aquesta romeria commemora el trasllat al pla i la fundació de la ciutat on es troba ara.

Però, al mossèn, no es pot dir que li plaguera el caràcter civil de la celebració. Ell s’estimava més considerar-la un ritu penitencial, un vot de la pietosa població a Santa Maria en acció de gràcies per haver-la salvada de la pesta. El mossèn -ara veuràs la que t’amolle- va dedicar a l’ínclit convidat estranger un conte d’aquells de la vora del foc que a ell li explicaven les àvies quan era menut.

-Volien marxar d’aquesta terra damnada i per això van abandonar el Castell Vell. Però per més força que feren no aconseguien traspassar dqueixa ratlla traçada pel dimoni que vós esteu mesurant. Al final hagueren de restar en aquesta plana. Segons la llegenda, van encomanar a una conlloga de gegants i follets que desbrossaren el terme i espantaren els llops i altres animàlies que l’habitaven. El brancal de la meua església és fet amb l’os del dit menut d’un d’aquells titans.

-Ha, ha… no em faça riure, sinyo rector!

Méchain era una eminència. Astrònom, membre de l’Acadèmia de les Ciències de França i del Bureau des longitudes. De 1781 a 1799 va descobrir set cometes. L’any 1792 es va encarregar de mesurar la distància de Barcelona a Rodez, mentre el seu company Delambre feia el recorregut de Dunkerque a Rodez, a fi de calcular l’arc del meridià i establir amb precisió la longitud del metre. Uns anys més endavant va creure necessari efectuar nous mesuraments més al sud i va partir una altra vegada cap al Regne d’Espanya. Els treballs de triangulació el va fer viatjar arreu del País Valencià. A Castelló va ser el seu amfitrió En Faust Vallès i Vega, XII baró de la Pobla Tornesa i de la Serra d’En Galceran. Estant a Alacant va contraure la febre groga. Va tornar a Castelló i va morir a cal baró el 20 de setembre de 1804. Un carrer del districte 14 de París i un asteroide del cinturó principal -entre les òrbites de Mart i Júpiter- porten el seu nom.

-Tot el que us he dit -es refermava el mossèn amb un punt d’indignació- s’explica en un llibre, un incunable que guarden els frares del Desert.

Mossèn Xavier sentia gelosia de Méchain i tenia el caràcter agre. En una ocasió li va ensenyar la figureta de la Mare de Deu de Lledó i el científic francès en va fer un comentari despectiu, faceciós. Va ferir el clergue al viu.

-Maleït sigues, gavatx blasfem. Els tens el cor pres a tots amb el teu encant i la teua puta ciència. Et moriràs i et soterraran ací lluny de ta casa i no descansaràs mai en pau perquè el teu fotut progrés et passarà per damunt, et remourà els ossos!

De tot açò, en va prendre nota fa més de dos-cents anys amb molt bona lletra en Joaquim del Cullell, notari de la vila de Castelló de la Plana. I jo, que ho sé perquè ho he llegit en paperassa antiga, els ho he conte a vostès per si volen saber-ho.