Carles
Bellver
Torlà

# La inspiració

La inspiració em va venir d’ací: 22 Very Short Stories (By Mat Honan). Adrian Graham, al bloc del qual vaig trobar l’enllaç, en feia una comparança amb els haikus.

Aquells dies, a la feina estàvem parlant del Twitter, una eina interessant però també problemàtica per diverses raons. No és la menys important el misteri del seu inexistent model de negoci (no té ingressos: ni tan sols té publicitat), que alimenta les sospites sobre allò que està fent o podria fer amb la quantitat ingent d’informació de què disposa sobre els usuaris i sobre el que fan els usuaris. Ja no cal que ens espiï ningú: som nosaltres mateixos que expliquem al món el que estem fent.

Jo, mig en broma, vaig prometre que mai diria res seriós en Twitter, res que fos veritat. D’altra banda, la brevetat i la manca de context d’alguns dels missatges que hi llegeixes -sobretot quan coneixes poc o gens l’autor, però també encara que el coneguis- fa que de vegades aquests missatges et resulten escassament intel·ligibles, més aviat enigmàtics, fint i tot suggerents… més apreciables des d’un punt vista estètic que pràctic. P. ex.: “Creo que el leopardo se ha muerto” o “The package has been approved”, així sense més (són exemples reals). Impossible no recordar-se del dinosaure de Monterroso o dels crims d’Aub.

Quan vaig caure casualment en aquells vint-i-dos microcontes de Mat Honan se’m va tancar el cercle

Més que una sèrie d’apunts inconnexos, tanmateix, Twitter invita a enllaçar-los, crear/plasmar-hi una història que es desenvolupi en el temps. Pel que fa a l’extensió dels missatges, el límit de 140 caràcters el posa el mateix Twitter. Vaig pensar a ajustar-m’hi exactament, ni un caràcter més ni un caràcter menys, potser per virtuosisme, però no per cap expectativa d’accedir a l’exclusiu Club 140! de Dave Winer, ho juro. Com en els haikus, l’aritmètica era part de la gràcia.