Rellegint (i repensant) Schopenhauer ∞
Apunt metafísic de cap d’any. És indubtable que la fascinació per les atrocitats passa sovint per lucidesa. En canvi, l’apreciació de la bondat i la bellesa quotidianes, tan comuns que de vegades ni ens adonem que hi són, sol tenir més mala premsa. Llueix menys. Tot plegat, però, només són dues cares oposades d’un mateix món, d’un sol món. I no crec que, malgrat tot, el dimoni de la perversitat tingui dret a reclamar cap primacia metafísica. En virtut de què la voluntat esdevinguda intel·ligent i autoconscient hauria de penedir-se de si mateixa i preferir la compassió universal, com defensa Schopenhauer, si ella fos de debò la realitat última i única?
Sembla obvi, doncs, que ha d’haver-hi alguna cosa més -no sols desig cec i dolor- i fins i tot quin nom té, aquesta altra cosa.
(Tanco en fals ací l’apunt perquè encara em fa vergonya declarar obertament les meves conviccions més íntimes, encara que siguin d’ordre filosòfic.)
(D’altra banda, com es pot comprovar fàcilment en el vídeo quan el venerable Copleston enraona sobre Schopenhauer i el problema de la voluntat, no he exposat pas ací cap argument original meu. Com havia de fer-ho després de tantes generacions pensant i repensant els mateixos temes? L’any 1991, un dels meus professors de cinquè de filosofia -un dels millors que vaig tenir- em va recriminar que en el meu treball equivalent a l’examen final no hagués inclòs cap idea ben bé original. Així, em deia, no podia aspirar a una matrícula d’honor. Jo, després de rumiar-m’ho una mica, li vaig contestar que ja em posaria la nota que trobés més justa. I que no tenia la culpa si les meves conclusions coincidien amb les dels mestres. No em pareixia lògic inventar-me perquè sí una opinió pròpia meva i de ningú més. L’originalitat no és un valor absolut, almenys en filosofia.)
