John Smibert - Bishop George Berkeley - Google Art Project

Retrat de George Berkeley per John Smibert, Londres, 1727. El finestral li proporcionava àmplies vistes, però a l’hivern deixava passar corrents d’aire fresc que feien aconsellable l’ús d’un elegant alçacoll. No ens pot sorprendre que al cap d’un any concebés el pla de traslladar-se a les illes Bermudes i fundar un college en latituds molt més càlides.

Sunday Morning 2019-01-13

empty hallway of house

Photo by Echo Grid on Unsplash.

Algunes lectures d’aquesta setmana.

How Cartographers for the U.S. Military Inadvertently Created a House of Horrors in South Africa

El mapatge d’adreces d’Intenet a ubicacions geogràfiques pot ser molt imprecís. Generalment, els serveis comercials proporcionen unes coordenades exactes i un marge d’error, que pot ser un quilòmetre o mil. Però es veu que ningú no mira el marge d’error. Una base de dades d’una agència militar nord-americana té la culpa que totes les adreces de Pretoria, Sud-àfrica, s’ubiquen exactament en aquesta casa i que els seus residents siguin assetjats per detectius i per víctimes de tota mena de delictes, ja siguin segrestaments o robatoris d’aparells electrònics. ”Els clients d’Apple pareix que són els pitjors.”

Blockchain development and the Occam problem

Recordem la navalla d’Occam o principi de parsimònia: l’explicació —o solució— més simple sol ser la més probable. Malgrat tot el rebombori, encara no s’ha presentat cap cas en què les cadenes de blocs siguin la solució més simple o més efectiva. “És una tecnologia en la seva infantesa, relativament inestable, costosa i complexa.”

Precària universitat

Reportatge de Violeta Tena en El Temps. Una visió de conjunt molt interessant, amb veus diverses. Diuen que una crisi que és una oportunitat, i les elits extractives l’han aprofitada, entre d’altres malifetes, per a començar a desarmar el sistema públic universitari. En altres països d’Europa s’ha incrementat la inversió en educació, mentre que a Espanya s’ha reduït. “El resum seria una universitat depauperada i esquifida, amb una massa laboral cada volta més precària i envellida i un alumnat amb problemes per accedir als estudis que desitgen.” A més a més, s’ha redoblat l’assalt ideològic. Cada vegada es parla menys de servei públic i més de mercat, clients o productivitat.

Mariano Fernández Enguita: La singularidad escolar ya está aquí

És un tema que cal considerar molt seriosament. El terme ‘singularitat’, manllevat de les matemàtiques i la física, denota el punt o el moment en què les lleis habituals deixen de ser vàlides. Ha esdevingut un lloc comú en la narrativa de la intel·ligència artificial. Em pareix evident que l’educació, fins i tot a l’escola primària, no pot continuar funcionant com si les fonts de coneixement encara fossin escasses. El rol del professorat ha de canviar radicalment —entre altres canvis igualment importants—, però no crec que empal·lideixi davant “la més basta de les indagacions possibles” en la Wikipedia o en Google. Una indagació basta no serveix de res, i de fet són pocs els alumnes capaços d’anar més enllà. Això, per a començar, els ho ha d’ensenyar el professorat. D’altra banda, em fa l’efecte que estem assumint d’una forma molt acrítica que molt aviat —“en aquest segle i en aquesta seva primera meitat”— començarà una nova època, “quan la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana i, per tant, ja no depengui d’ella”. De moment, diria que la intel·ligència artificial general és tan lluny com sempre, malgrat els avenços gegantins i espectaculars en aplicacions concretes.

Cartografia oberta a l’Àfrica: comunitat i bé comú

Quan, el març del 2014, els primers equips de Metges Sense Fronteres van arribar a la regió de Guéckédou, a la República de Guinea, per donar resposta a l’últim gran brot d’Ebola de l’Àfrica Occidental, van topar amb un problema bàsic: eren cecs, no hi havia mapes de la zona que els permetessin planificar les accions. Van haver de recórrer a una acció urgent de cartografiat col·lectiu, amb l’ajuda de diferents organitzacions que treballaven en el mapatge col·laborador. En aquell moment, les comunitats d’Open Street Map (OSM) a l’oest de l’Àfrica encara eren una raresa… Avui dia, les comunitats d’OSM han mapat detalladament no només la major part de les ciutats, sinó també extenses zones rurals que no tenen cap interès per als sistemes de mapes comercials a què qualsevol usuari té accés a través d’Internet.

Una immobiliària segella un pis ocupat i hi deixa tres menors a dins

Va passar a Ciutat Meridiana i els bombers els van alliberar onze hores després. La mare se’n va anar a treballar d’hora, i els seus fills, de 16, 12 i 5 anys, es van quedar dormint. Viuen en un pis ocupat. Diuen que no poden pagar un lloguer. El fill gran va voler baixar a comprar, i es va trobar que els havien tancat a dins amb una porta metàl·lica.

The mysterious origins of punctuation

Grecs i romans escrivien sense signes de puntuació ni espais entre paraules. Els primers signes de puntuació havien estat inventats per Aristòfanes, bibliotecari d’Alexandria, al segle III aC, però van tenir poc d’ús fins que els va reintroduir Isidor de Sevilla al segle VII dC. Els espais van ser aportació de monjos escocesos i irlandesos a la mateixa època.

Xavi Ayén: La posibilidad de una vida

“…si Houellebecq se casa, el amor es siempre posible.” Però Ayén tem que la felicitat conjugal pugui haver afectat la qualitat de la seva darrera novel·la. Que la infelicitat sigui l’única font legítima de l’art és un vell tòpic.

Segons la Viquipèdia, el primer esdeveniment important atribuït als lluminati (Bund der Perfektibilisten) va ser la Revolució francesa.

Però jo visc a l’època d’Alain Robbe-Grillet i Roland Barthes; si açò és una novel·la, no pot ser una novel·la en el sentit modern del terme.

—John Fowles, La dona del tinent francès.

Sunday Morning 2019-01-06

A children's playroom in the abandoned building of the Rockland Psychiatric Center.

Photo by Collin Armstrong on Unsplash.

Coses que hem llegit aquesta setmana.

What has happened to Nasa’s missing Moon rocks?

Richard Nixon va regalar fragments de roca lunar a una llarga llista de dirigents del seu país i d’arreu del món. Va repartir tres-cents setanta trossets de satèl·lit i quasi la meitat s’han perdut. Alguns han estat robats, alguns s’han venut en el mercat negre. El que va rebre Franco es va extraviar en alguna mudança, segons el seu nét, perquè tenen “moltes coses en moltes cases”. Però hi ha qui diu que el famós gendre va intentar vendre’l. El fragment de Carrero, en canvi, s’exhibeix en el Museo Naval de la Armada. Pot sonar paradoxal. El primer viatge a la Lluna en vaixell va ser narrat per Llucià de Samòsata.

Las ‘apps’ más populares de Android envían datos a Facebook sin tu permiso

Un informe de l’ONG britànica Privacy International i un nou episodi en la llarga llista d’abusos que conformen el negoci de Facebook. Almenys vint de les trenta i tantes aplicacions més populars en Google Play envien les nostres dades a Facebook tan prompte com comencem a utilitzar-les. Per descomptat, sense demanar permís ni informar-ne. Tripadvisor, Shazam, Spotify, Duolingo, Skyscanner i altres.

Once considered outlandish, the idea that plants help their relatives is taking root

La vida familiar secreta de les plantes: “Algunes espècies limiten fins a quin punt s’estenen les seves arrels, altres canvien la quantitat de flors que produeixen i unes poques s’inclinen o mouen les fulles per minimitzar l’ombra a les plantes veïnes, afavorint els individus emparentats.” En podíem treure beneficis pràctics, a més a més: millorar les collites d’arròs, o facilitar la regeneració dels boscos, per exemple.

Cuando las palabras médicas las carga el diablo

Les cèl·lules de Clara, la síndrome d’Asperger o la de Reiter, la granulomatosi de Wegener, la malaltia de Seitelberger o la de Hallervorden–Spatz… “Durant l’època del nazisme, sense les restriccions de l’ètica i amb els grans recursos que el partit nazi atorgava a les investigacions mèdiques, es van realitzar, al mateix temps, i paradoxalment, grans avenços per a la medicina i retrocessos gegantins per a la humanitat. Com a resultat, encara avui hi ha múltiples epònims mèdics de nazis declarats o afins al nazisme.”

La longévité de Jeanne Calment mise en doute par des scientifiques russes

Quan es va morir el 1997, Jeanne Calment tenia cent vint-i-dos anys: el rècord mundial de longevitat. Però un investigador rus creu que en realitat havia mort l’any 1934 i que des d’aleshores la va suplantar la seva filla, amb la intenció d’estalviar-se els drets de successió.

How Much of the Internet Is Fake?

En algun moment de 2013, el tràfic generat per bots que simulaven ser persones va igualar el d’usuaris humans en YouTube. Des d’aleshores s’ha temut la inversió: el punt d’inflexió a partir del qual els algorismes de detecció de frau prendrien per normal el comportament dels bots i considerarien anòmal el tràfic humà. Aquest article és una àmplia descripció del paisatge d’Internet després de la inversió, amb molts enllaços. Falses estadístiques, usuaris falsos, continguts falsos… Sabíeu que podeu comprar 5.000 reproduccions d’un vídeo per quinze dòlars?

Rellegint Poe, trenta i tants anys després de la primera vegada. Aleshores en castellà, ara en català. De Julio Cortázar a Carles Riba:

Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades; però tantes vegades la vostra sensibilitat us portarà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de nou.

Coda

No crec que ningú es molesti a comptar els caràcters de cadascuna —o de cap— d’aquestes proses: si és que algú es molestava a llegir-les. Fóra en va, per tant, precisar que la memòria lliure d’un ZX81 era a penes d’uns centenars de bytes; o que el codi ASCII ni tan sols era compatible amb les vocals accentuades del català; i que els codis més moderns, com l’UTF-8, dediquen més d’un byte a cadascun d’aquests caràcters estranys.

Fóra en va, també, perquè aquest joc amb els nombres i els mots, que convertia l’escriptura en una mena de puzzle o mecano, només m’interessava a mi mentre escrivia. Els 1.024 caràcters conformaven el marc, els límits autoimposats. Qui en pogués llegir el resultat —si algú el llegia—, només caldria que jutgés —o, tant de bo, que gaudís— el resultat. I el seu judici, conforme a la brevetat, hauria de ser ràpid, i la sentència executada a l’instant.

(A mi, si més no, m’ha servit per posar fre a la necessitat d’autocorregir-me indefinidament. Ha estat, en aquest sentit, una prova.)

Les ciutats perdudes

Buscàvem una ciutat perduda a la selva tropical. Acampàvem en tendes a la penombra del sotabosc, damunt d’un fang primordial. L’ambient era xafogós. De tot s’emparava la floridura.

Carter parlava de muralles ciclòpies, blocs de basalt ocults per segles de lianes i galeries subterrànies més antigues encara. Dels reports d’un explorador llegendari i dels mites dels indis. Del déu absent i la guerra funesta, armadures i renills, el foc que feia esclatar la pedra. De la devastació i l’exili en el regne enfonsat. De l’avenc i un horror palpitant. De ritus secrets, jeroglígics sagrats, un anell màgic i l’espill que retornava un esguard espantable, un somriure sinistre, una muda declamació. De versos coneguts només dels iniciats, mil vegades recercats, que ningú no gosava pronunciar.

Potser Carter parla massa. La seva facúndia m’atabalava. Ha estat en aquest punt que m’he despertat. Eren quarts de cinc del matí i he entès que les ciutats perdudes, com els amors perduts, no es retroben ja mai.