L’enfer, c’est les autres

Els cabells esbullats, els llavis pintats i un gran somriure. Feia vent, aquell matí. Aquesta foto seva, una mica borrosa, l’única que tenia i que vaig donar per perduda, va lliscar entre els fulls d’un llibre que no m’havia sabut gens greu prestar-li. La va examinar amb interès i em va demanar qui era.

—Reconeixeràs —em va dir— que l’has buscada en totes les altres.

Era evident que només es podia referir a les dues —o tres— posteriors, a qui potser coneixia de vista, no pas a l’única anterior, de qui ho ignorava tot. Però en aquell moment vaig sentir que el pànic i la paranoia s’apoderaven de mi una altra vegada.

—Només els afeccionats a la psicologia podeu arribar a ser tan ridículs com la mateixa psicologia acadèmica.

Li vaig arrabassar la foto i vaig marxar, ho sé, amb un excés de teatralitat. Un parell de carrers més enllà, abans del riu, em vaig adonar que també li havia pres el llibre i el vaig llençar en una paperera. Adéu-siau, Jean Paul Sartre.

I bé, doncs, continuem.

Hi ha unicorns?

La vaig conèixer en una sala d’estudi de l’antiga Facultat de Lletres de la Universitat de París. Ens vam mirar i al cap d’uns minuts vaig veure que eixia. Va ser una conversa breu, una mica incòmoda i tendra. Bevíem glops d’un cafè de màquina que pareixia metzinós.

Devia tenir dos o tres anys més que jo. Més tard, quan va marxar, va fer com si es descuidés una de les seves carpetes. A dins vaig trobar l’anunci d’un col·loqui —“Hommage à la Licorne”— il·lustrat amb un detall dels cèlebres tapissos del Museu de Cluny. En un full en blanc havia escrit les seves dades. Em va sorprendre que tingués tres noms: Marie Valérie Mathilde. Em preguntava com li devien dir les seves amigues o la seva família.

Al vespre vaig anar a buscar-la. La seva companya de pis em va comunicar que no hi era. Li vaig lliurar la carpeta i li vaig demanar que li digués que ens podíem veure dissabte en la conferència del professor canadenc. “Are There Unicorns? Towards A (Neo)-Kantian Answer”: un enfocament interessant.

Els textos que componen aquest recull van ser redactats l’estiu de 1992 a la Miskatonic University (estada d’investigació sufragada per una beca de la Pickman Foundation). Els vaig teclejar amb un ordinador Sinclair ZX81, relíquia tecnològica contemporània del primer IBM PC, però molt més rudimentària. Misteriosament, no disposaven de cap equip actual per provar “The effects of the word processor in writing”.

L’article amb la justificació del projecte i l’esbós dels resultats va ser rebutjat per l’Arkham Science. Potser el comitè editorial degué jutjar el tema excessivament modernista, o merament superflu. No podria estar més d’acord amb aquestes raons.

Una limitació del ZX81 era la memòria RAM, que permetia treballar amb un màxim d’un kilobyte. Per això aquests textos tenen, exactament, mil vint-i-quatre caràcters, espais inclosos. Els vaig retrobar fa poc dins d’una carpeta. La impressió s’esvaïa, em vaig sentir nostàlgic i vaig pensar a transcriure’ls. No crec que interessin a ningú més que a mi.

Ch. B.

Sunday Morning 2018-11-18

ruined sink inside house during daytime

Photo by Paco S on Unsplash.

Lectures potser interessants d’aquests dies.

«Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.»

CCCBLAB. Sis visions lliures de la citació de Clarke:

  1. La “màgia” d’Internet — text — Efrain Foglia
  2. Arthur C. Clarke — còmic — Luis Paadín
  3. La Ràfega — relat — Ramon Mas Baucells
  4. 404 — relat — Lucía Litmajer
  5. La tercera llei, — gif — Ferran Esteve
  6. Arthur C. Clarke tenia raó? — interactiu — Oscar Marín

Ears Grown From Apples? The Promise of Plants for Engineering Human Tissue

For Dr. Andrew Pelling at the University of Ottawa, his radical idea came from a sci-fi cult classic called The Little Shop of Horrors […] Growing a human ear out of apples may seem irrational, but Pelling’s key insight is that an apple’s fibrous interior is strikingly similar to the microenvironments usually used in labs to bio-engineer human tissue.

Xavier Diez: La bacanal feixista

L’orgia jurídica d’aquests darrers anys… ens recorda l’escandalosa pel·lícula de Pasolini […] A la pròpia pel·lícula de Pasolini quedava clar. La brutalitat del feixisme s’aguditzava a mesura que s’acostava la seva fi. Trump existeix perquè els nord-americans saben que el 2040 la demografia acaba amb l’hegemonia de l’home blanc, protestant, anglosaxó…