La vista cansada

Microblog Carles Bellver Torlà 6a època. 2002-2014.

§16. La seva mamà, viu en uns jardins magnífics, els més esplendorosos i els més plaents de la ciutat, a l’altra banda del riu. Quan hi van, li agrada contemplar l’abundor de l’aigua, un cabal creixent. Cada dia més regular, ja gairebé constant. Deuen ser uns mil m3/s si fa no fa, o un pèl més, tot just un metre i mig per davall del pont del Real.

Que estiguin alerta, els han advertit els guàrdies en entrar-hi, quan els veuen venir pel passeig central. “El senyor Roig campa solt.” No fan broma, no en farien mai amb això. Se’ls nota la tensió de les mans, ambdues cadascun, amb què estrenyen els bastons llargs i durs. Miren, i ella i ell també, a una banda i a l’altra. Cap rastre del tigre, de moment, però és clar que pot treure el cap darrere d’una bardissa, en qualsevol revolta, i donar-los un ensurt de mil dimonis. Ja li van veure les dents un dia massa prop, el foc fred dels ulls, l’espantosa simetria. La gent, ell inclòs, es va espantar. Alguns van restar immòbils, paralitzats per la por i incapaços d’arrencar a córrer. Altres sí que van fugir, n’hi hagué que caigueren entre els baladres, o uns que s’enfilaren a un roure, i es van omplir d’esgarrapades. Però abans que el peguessin i intentessin enxarxar-lo, ella va alçar la mà dreta amb el palmell obert i li la va posar calmosament damunt del crani maligne. Encara va obrir la gola i va voler emetre un bram, que a penes va sonar com una tossiguera. Té aquesta gràcia amb les bèsties, les amanseix. És un do, òbviament, heretat.

Les cabres i els antílops, sigui com vulgui, pasturen càndidament al fons, inconscients de tot perill. I l’elefant també. Més lluny, a la dreta, enllà de l’estany, hom sent riure desastrosament les hienes. Abans les reconeixia totes, una per una, però a poc a poc s’han anat igualant en la seva animalitat essencial, i ara seria incapaç de destriar-ne una d’una altra. Per ventura no és Malmusell, el cap d’àrea, aquest que rosega una tíbia i amolla les riotes d’una manera més histriònica que cap?

–Vés amb compte, no les trepitges.

Es refereix, és clar, a les formigues. Tan enfeinades, tan capficades en les seves pautes d’acumulació per al mític hivern futur, que no es poden aturar un segon, desviar un mil·límetre. Tan petites i tan fàcil xafar-les si no t’hi fixes, quina pena, destrossar una vida per minúscula que sigui. Perquè no hi ha cap vida que no sigui minúscula en una escala major.

A ell, el fan feliç sobretot els ocells. El cant harmoniós de la merla, i el seu bec elegant, però molt més l’encisen les garses. Ha llegit que es deleixen pels objectes lluents que la gent perd o llença, com ara monedes, xapes, medalletes… i que les atresoren en llurs nius. No ha reeixit mai a veure com ho fan, com agafen un d’aquests preats joguets i se l’enduen per guardar-lo, i es pregunta de nou si podria seguir alguna estratègia de vigilància que li permetés enxampar-ne una in fraganti. Però és clar que això implicaria venir més sovint i té uns horaris molt ajustats.

Malgrat la vistositat, li criden menys l’atenció les cacatues, el guacamai i les altres aus exòtiques de mil colors, presents pertot. La mamà, viu en un santuari al qual li van treure la major part de la façana, perquè pogués entrar i eixir més còmodament. I perquè pogués veure-la bé la gent quan és a dins. Una antiga ermita dedicada a una santa, té entès que era. Just davall de la teulada van afegir una placa ceràmica que diu: “LA DIRECTORA”. Ha crescut tant, des que la va conèixer. Evidentment no els esperava. La solen trobar així, mig ensonyada, com si medités, com si no fos de debò ací, sinó “en un altre pla”: no sap pensar-ho o expressar-ho millor. Ha reflexionat de vegades que ara viuen en dimensions o simplement en temps diferents, i es pregunta quin deu ser més real, si el d’ells és més real o no. Probablement no. Per uns moments coincideixen, com ara mateix, convergeixen en una intersecció o en un interregne. Un regal, una sort. Ha obert els ulls, i els braços tot seguit per acollir-los en la seva falda, cadascun a un costat. “Tan adorada com adorable”, pensa. Sent un goig i un orgull que li omplen el pit. Però no pot deixar que el sentiment aflori. Ella no ho aprovaria, que l’exhibís en públic.

Llavors, Ramón s’hi acosta. Era al peu de l’avellaner, manipulant el fruit veloçment amb les manetes per clavar-hi prompte la queixalada. De sobte, però, l’ha deixat caure i ha vingut saltant fins als peus de la mamà. Quan s’ha adonat que l’observaven, s’ha volgut amagar tímidament entre l’herbatge, però la seva cua grossa d’esquirol sobreeixia inevitablement. S’han mirat i s’han rist tots tres, un riure amable i discret, no sorollós, d’aquells que no ofenen sinó que encomanen l’alegria. Diria que Ramón també s’ha rist, i Violeta, des d’una branca a dalt de l’arbre.

2a part

§15. Posa el punt final a la narració, sospira alleujat –satisfet d’haver enllestit els deures de vacances, per una vegada amb un cert temps– i, després d’esperar uns segons més que s’assequi la tinta, tanca el quadern. Dreta al seu costat, una xiqueta d’uns quinze anys que fa una estona que l’observa, tot procurant endebades que no se li noti la impaciència, li pregunta:

–Ja has acabat?

Sí, contesta ell, i desa el quadern dins de la carpeta, i la carpeta dins de la cartera.

–Molt bé, doncs ara t’hauries d’endreçar. Avui anirem a veure la mamà.

§14. Tombats al llit, li acaronava el ventre rodó, un sol inflat. Ella dormia. Jo em demanava què passaria. I el que va passar és açò. Mentre al nostre voltant els fets s’acceleraven, el seu cos va seguir funcionant aliè al món, d’acord amb un rellotge o mecanisme interior. Les contraccions van començar la matinada del dia del seu examen d’oposició: el vint-i-nou de juliol. Que era, també, la data en què entrava en vigor el decret d’independència, sense escarafalls ni celebracions de cap mena. Ja tenia pensat d’acompanyar-la-hi, i en aquesta dolorosa conjuntura no m’hauria perdonat no fer-ho. Ella, tanmateix, no sabia que jo en sabés res, del seu quefer, així que la vaig haver de seguir, una altra vegada, d’amagat. Mentre feia l’examen, la vaig esperar fora de l’aula assegut en un banc. Quan es va obrir la porta, va eixir la primera i em va veure. Em va mirar, però no em va dir res. Es va fer un silenci estrany. Podia sentir els batecs del meu cor i diria que els del seu també. I llavors, un xap, un vessament. Havia trencat aigües.

Vaig córrer immediatament a avisar els bidells, que ens van demanar un taxi. Algú m’hi va empènyer cap a dins, darrere d’Ella. Durant tot el camí m’estrenyia les mans. Respirava fort i grunyia, s’aguantava per no cridar. Vam arribar just a temps a l’Hospital de la Fe. El cel, que al matí s’havia encetat assolellat, ara s’enfosquia de més a més i començaven a caure gotes. Lluny tronava. En baixar del cotxe, el terra estava mullat i jo patia perquè no esvarés. El personal d’urgències la va fer seure en un cadira de rodes i se la van endur. Tot s’estava fent molt boirós. Em quedaré sol, sé que vaig pensar, però en aquell moment hi van acudir els meus llogaters, Vicentico i Desemparada. No ho havia entès i ho vaig entendre de sobte: eren els seus pares. La van veure marxar.

–Merilde, filla…

Una hora de nervis, dues hores i més. Mentre la imaginava agonitzant al paritori, el cel es va obrir. Diluviava. Vaig recordar com es congriava una tempesta semblant, des del globus. Però allò era un somni. Altres en la meva situació eixien a fumar i xerraven. Que Vicentico tampoc no fumés em feia sentir menys desplaçat. A uns que tornaven a entrar amb una ràdio engegada, els vam sentir dir que hi havia perill que el riu es desbordés. Explicaven que les obres de desviament pel sud de la ciutat no es van fer bé i el nou traçat no abastava la capacitat requerida, de manera que havia calgut reobrir el curs vell, però tot i axí el nivell de l’aigua gairebé tocava ja els ponts. No en vaig dir res, però em feia l’efecte que els fonaments de l’edifici on érem lliscaven en el fang, com damunt del vaivé d’una onada.

Quan es complien tres hores de turment, de sobte va parar de ploure i alhora la van portar amb el bebè en un llit de rodes. Somreien totes dues, exhaustes però felices. En entrar amb Ella a la cambra, ens vam girar tots cap a la finestra. Despuntava el sol i vam veure junts el naixement d’un cel nou i una terra nova.

§13. Jo no sabia com me n’eixiria. La situació esdevenia sufocant per moments, sobretot en la seva cambra. Al començament de juny, la calor que anticipava l’arribada de l’estiu es va enfilar de colp i volta en els termòmetres. Em recorde eixugant-me la suor a tota hora, mentre Ella, en bragues i camisa de dormir, amb l’embaràs tan avançat, amb prou feines aconseguia descansar, ni encara menys estudiar. Però què podíem fer. Una vesprada, encara en l’oficina, davant d’uns justificants d’una fàbrica de ventalls, se’m va acudir una solució ni que fos parcial: intercanviar-nos les cambres. La meva tenia unes finestres més àmplies, encarades al nord, i es trobava en un pis més baix, més resguardat per les finques de davant, de manera que rebia menys hores la solana. A la nit li ho vaig proposar. Ella em va escoltar atentament, reflexiva, silenciosa. Meditava, la seva actitud habitual. No es precipitava mai. Demà, li vaig dir, parlaré amb els amos i miraré d’arreglar-ho.

–No –em va tallar–, jo parlaré amb ells.

Fins llavors, no se m’havia acudit que hi devia tenir cap contacte. Comptat i debatut, eren veïns, però no els havia esmentat mai, en cap de les nostres –breus i poques– converses de mitja nit.

–Els coneixes? –li vaig preguntar–.

–Sí.

La nostra relació funcionava així. I no crec que es pugui afirmar que funcionava pas malament. Almenys a mi ja m’anava bé, i em pense que a Ella també. L’endemà, de bon matí, me’n vaig anar a treballar, i en tornar a migdia –era dissabte– em vaig trobar la mudança enllestida. Ara Ella vivia en la meva cambra i jo en la seva. I cada nit ens gitàvem en la meva, que ara era la seva. El canvi va ser positiu en tots els aspectes. Ella descansava i treballava millor, i en arribar jo, bé, no és que fins llavors la xafogor ens hagués aigualit l’ardor del desig, però encara vam trobar, en un habitacle més gran i ventilat, el marge suficient per abrivar-nos-hi uns pocs graus.

§12. Aquella nit vaig dormir com un angelet. A trenc d’alba, però, cap a les sis, em vaig despertar d’un ensurt i no em vaig tornar a adormir gairebé fins a l’hora de llevar-me. El cant d’una merla en un dels arbres del carrer, sota la finestra, no em distreia de la meva preocupació. Tenia gravada l’escena: tothom bocabadat quan marxàvem, les murmuracions que esclataven en tancar la porta. Em vaig endreçar i me’n vaig anar a treballar amb l’ai el cor. Estava segur que em cridarien a capítol tan bon punt entrés a l’oficina. I, nogensmenys, ningú no em va dir res. No és que no se’n recordessin, o no ho tinguessin present –Ramón, sense anar més lluny, em picà l’ullet quan em va veure–, però per alguna raó pareixia que ho deixaven passar.

L’únic esment, el va fer Aurelio, sense alçar del tot el cap de la taula mentre anàvem revisant la paperassa.

–Legalment, ella no et pot obligar a una anàlisi d’ADN, per la teva condició de funcionari de l’estat en serveis especials.

Jo, incapaç de concentrar-me en la pila d’expedients que se m’amuntegaven, vaig perdre el matí recercant la normativa que tenia a mà. Malgrat les meves sospites, gairebé certeses si la certesa pot ser intensa però confusa, ni l’Estatut Bàsic del Funcionariat, ni les clàusules annexes al nomenament que vam signar –ni tan sols, comprovaria un altre dia, el dret foral de l’Antic Regne, provisionalment suspès– no feien referència a una circumstància d’aquest tipus. Per tant, calia concloure que no havia comès cap infracció objectiva.

(Altres prohibicions sorprenents que sí que constaven en els diversos codis: treballar el diumenge; participar en jocs d’atzar no gestionats per l’administració; tenir animals domèstics, excepte caderneres o tortugues; entonar públicament cants regionals.)

A última hora, quan plegàvem, Aurelio se’m va tornar a adreçar. Jo encara temia que sorgís l’assumpte i se’m plantegés un problema disciplinari.

–Anem a fer unes canyes. Tinc una notícia.

Em va pujar la tensió. Però era una altra cosa: la qüestió xinesa. Segons pareixia, l’incendi no va preocupar gaire els orientals, però un nou informe geològic alertava d’un problema estructural, una falla o quelcom semblant. Aurelio havia sentit –de vegades els caps parlaven davant de nosaltres com si no hi fóssim– que retiraven l’oferta de compra. Únicament pagarien el senyal dipositat al Banc Central, o ni això: havien presentat sengles reclamacions davant l’Organització Mundial del Comerç i la Santa Aliança perquè els el reintegressin. Adduïen mala fe contractual.

Aurelio va fer que ens posessin una altra ronda de cerveses, i unes ametles, i va prosseguir.

–I això no és tot. Han dit que el pla B del govern és concedir-los la independència.

La independència, va preguntar Ramón, a qui? Si ací no l’ha demanada ningú. En altres indrets potser, sí que se’n parla. Més aviat a crits, va reblar, però ací no. Això rai, va contestar Aurelio.

–Cal soltar llast i no es demana opinió. És una decisió presa.

Abans de marxar, cadascun per un costat, Ramón encara em digué en un apart.

–Molt bonica, la nena. Sí que li has fet una bona panxa. Has pensat com te n’eixiràs, d’aquesta?

§11. El dissabte següent, mentre esmorzàvem en la barra del bar Barrachina –truita amb faves tendres i llonganisses amb tomata fregida i pimentó– Ramón ens va dir que les xiques d’Arxiu ens havien convidat a una festa, en el seu pis, aquella mateixa nit. Les xiques d’Arxiu, n’eren tres: Hortensia, Violeta i Margarita. Vivien en un àtic, enfront de les torres de Serrans. A Ramón, això ho sabíem tots perquè no ho amagava gens, li feia gràcia l’Hortensia.

Jo no m’hi podia negar, no sabia com fer-ho sense haver de donar massa explicacions o contar alguna mentida, però confiava si més no a acurtar el tràngol i tornar a casa tan d’hora com pogués. Li vaig passar una nota per davall de la porta, perquè sabés on seria i sobretot que potser vindria tard. Elles sí que tenien ascensor, un aparell modern amb doble porta i un espill que ens va reflectir a Ramón, a Aurelio i a mi, més la dotzena de roses, la botella de Rioja i la capsa de xocolatines que portàvem respectivament. Encara sort, l’ascensor, perquè eren setze pisos i hauríem assolit el cim sense alè i suant el sagí. Érem a finals de maig i la primavera esdevenia estiu abans d’hora, un estiu mediterrani, calorós i apegalós d’una manera a què no estàvem avesats. Ens va obrir la porta l’Hortensia, o gairebé caldria dir una altra Hortensia, com ara una germana o una cosina que s’hi assemblés –el típic aire de família–, però maquillada i pentinada més agosaradament, amb un vestit d’una talla massa menuda i dues talles més de sostenidor. La cosmètica i la llenceria, diria Aurelio l’endemà, poden obrar miracles. O miratges, va replicar algú, no recorde qui. (Ningú? Vaig pensar-ho jo?)

Aquesta altra Hortensia, doncs, va rebre el ram de mans de Ramón i dos petons a galta i galta. Li’l retornà de seguida, junt amb la resta de presents, i li manà:

–Vés a deixar tot això a la cuina i porta’ns uns còctels.

Vosaltres, va afegir adreçant-se a Aurelio i a mi, passeu cap a dins.

El menjador era ple de gent. En coneixia alguns, molts altres no. De sobte em va venir una basca, una inquietud. Potser només era pixera.

–Hauria d’anar al bany.

–La primera porta a l’esquerra –m’indicà l’Hortensia–, però no t’encantes que açò s’anima.

Els convidats es repartien també per la cuina i les cambres adjacents. L’ambient era asfixiant. En tornar vaig veure Ramon que transportava amb dificultats unes quantes copes en una safata. Vaig entrar a la cuina, d’on ell eixia, i em vaig fer lloc per servir-me un vermut sec i uns canapès. Quan me’ls vaig acabar, vaig veure de reüll que l’Hortensia em feia senyals des de la porta, afortunadament separats per una multitud. Vaig contestar-li amb un gest ambigu i em vaig escapolir cap a la galeria, que vaig descobrir que es continuava amb la terrassa. En aquell moment era un espai buit, un recés inesperat a l’aire lliure, i m’hi vaig sentir segur recolzat a la barana, sota el cel gris del vespre. Una ingenuïtat, una equivocació de principiant, ja que, una vegada allí, no em quedaria altra escapatòria més que llançar-me al buit. L’Hortensia s’havia ensumat la meva fugida i va fer una maniobra envoltant a través del menjador. En qüestió de segons em tenia acorralat. Vaig optar per girar-me cap a fora i ella féu igual. Miràvem cap a l’est.

–Darrere d’aquelles cases –em digué– hi ha el mar.

–¿Sí?

Jo ja ho sabia, perquè tinc un bon sentit de l’orientació i recordava el blau immens des del globus. Però em feia el desentès.

–Demà anirem a la platja –perseverà–. Prendrem el sol i nadarem. Portarem raquetes, revistes, sandvitxos. Vols venir amb nosaltres?

–Li ho comentaré a Ramón.

–Deixa estar Ramón.

Aparegué ell, amb les copes. El seguia una de les altres, crec que era Violeta.

–No hi havia manera de trobar-vos. On t’havies ficat?

Doncs ja ho veus, no li vaig contestar. El seu esguard destil·lava ira. Devia estar molt emprenyat a mi. Vaig pensar: si no em clava ara una punyalada, me la clavarà dilluns, literalment o metafòrica. Però jo no tenia culpa de res. En aquell instant es va esdevenir una mena de commoció. Ara sé que havia sonat el timbre i algú havia obert. Llavors, des de fora, no ho vam sentir. No distingíem el què, però vam entendre que alguna cosa estava passant. Després d’un cert enrenou, la gent s’havia quedat aturada, s’havien interromput les converses, la dringadissa i les riotes. Miraven cap a la porta i s’anaven apartant, es formava una mena de passadís que conduïa paulatinament cap a nosaltres. Portava un vestit negre, curt, cenyit i tibant, que convergia, igual que els ulls de tothom, en la prominència del seu ventre. Tret dels meus, posats en els seus llavis mai vistos de carmí.

–Ens n’anem? –em proposà, amb una serenor d’ànim i un somriure forçats, però creïbles–.

En l’ascensor ens besàvem. Em mossegà. Em devorava. Per a la resta, haguérem de córrer mitja ciutat i arribar a casa.

§10. L’endemà, dilluns, malgrat el bon oratge –ja era ben entrada la primavera–, em vaig posar un mocador al coll per afermar la mentida. Però en arribar a la feina no es va fixar ningú en mi. La notícia del dia era el sinistre i d’això parlaven en rogles. Mentre la majoria prenien un àpat i el globus feia l’última ronda, una ratxa sobtada de vent el desvià i s’enredà amb un cable elèctric. Es va estavellar, els ocupants van quedar malferits i, el pitjor de tot, no es va poder evitar que el foc s’estengués ràpidament als boscos i conreus pròxims. Quan es va donar l’alerta i els serveis forestals aconseguiren controlar l’incendi, ja s’havien cremat més de cent hectàrees. Una veritable catàstrofe ambiental, i també econòmica, per a acabar de rematar el trist panorama de la zona. A aquesta hora, les brigades continuaven treballant per extingir els focus restants.

Per canviar de tema, i perquè allò altre també m’havia cridat l’atenció, ho vaig comentar. Venint, havia vist en alguns carrers equips de topògrafs, de trets orientals, mesurant-ho tot. L’amplada de les vies, l’alçada de les cases, la ubicació dels fanals, de les clavegueres…

–No te n’has assabentat? –s’estranyà Ramón–.

Jo no m’assabentava mai de res. M’ho explicà. Corria el rumor que l’Autoritat Central planejava vendre aquesta part del país després de sanejar-ne els comptes. Amb tota certitud a la República Popular Xinesa, que ja s’hi havia interessat i deien que presentava un aval milionari.

–Ara, amb açò de l’incendi i els danys, no sé si encara voldran.

A la nit, vam fer com de costum, vam seguir el guió de sempre com si no ens haguéssim dit res vint-i-quatre hores abans. Ja no en vam tornar a parlar. Jo, ara, em feia creus, no em sabia avenir de no haver-ho vist. No me n’havia volgut adonar? Em pensava que simplement s’havia engreixat una mica? Estava espantat, però procurava no demostrar-li-ho. Quan em vaig adormir, vaig somniar que volava amb el globus, però era un viatge idíl·lic. Contemplava l’albufera, primer, que era com una petita mar, i la mar més gran després. Ens envolàvem cap amunt, cap amunt, i jo no patia, ans al contrari. Gaudia de la bellesa indescriptible d’aquest país, l’horta i els camps a l’altra banda, les muntanyes al fons i un castell molt llunyà.

§9. L’eixida més sonada, sens dubte, la que va suscitar més expectació entre la concurrència de la seu d’Hisenda i voltants, va ser el viatge en globus. Ens duien en autocar fins a un camp als afores de la ciutat, en el sector de l’horta, on l’enginy aerostàtic estaria preparat per a enlairar-se. A mi em feia pànic pujar-hi i vivia un conflicte anticipat: admetre públicament la meva absurda covardia, o bé passar una angúnia, un turment, que em podia fer explotar davant de tothom en arribar l’hora; i això seria pitjor encara. Quan els altres esmentaven el tema i feien petar la xarrada, jo dissimulava. Reia quan tocava riure, m’arronsava d’espatles amb l’assumpte de les semblances i diferències entre l’avió, l’avioneta, el paracaigudes i el parapent, i procurava donar entenent que aquest no seria pas el meu primer vol. Però a les nits, somniava balons que el vent feia giravoltar, o s’estripaven i la pèrdua de gas els propulsava erràticament de la manera més irrisòria, o fins i tot s’incendiaven i el foc els consumia. El bufit del cremador em ressonava a l’orella en despertar-me, cada matí, i no s’esmorteïa fins que no em concentrava en la paperassa de l’oficina.

Temia que d’alguna manera no sabessin ja tots la veritat, la meva por. Quan vam venir ací, gairebé tothom es va traslladar en avió, molt més ràpid i còmode. Jo, amb l’excusa d’estalviar per al dia de demà, vaig dir que preferia el ferrocarril. Com que alguns altres també hi optaren, i les seves raons, crec, eren sinceres, supose que el meu cas no degué resultar del tot inversemblant. Però ara, ai las, què podia fer.

El diumenge de l’excursió, em vaig llevar de bon matí tal com estava previst, em vaig endreçar de pressa i vaig marxar. Però en lloc de dirigir-me al punt de trobada, a l’albereda vora el riu, vaig començar a caminar en sentit contrari. Al cap d’una estona, quan vaig suposar que Ramón havia d’estar a punt d’eixir –ell no havia estat mai molt puntual– vaig buscar una cabina i vaig telefonar a la seva pensió. Tapant-me el nas amb els dits per estrafer la veu, li vaig dir que tenia mal de gola, que m’havia pujat una febrada tremenda durant la nit i que a penes havia pogut alçar-me del llit per trucar. Vaig amanir el breu missatge amb falsos tossits i esternuts i vaig penjar sense donar-li l’oportunitat de contestar-me. A partir d’ací, em vaig passar el dia d’un tamboret en un altre. Enumeraria la seqüència de bars que vaig visitar i els combinats que vaig ingerir, si aconseguís recordar-me’n amb certa exactitud. Hi haurà prou de dir que en tornar a casa al vespre em sentia desfet i marejat com un allioli. Aquella nit ni tan sols no vaig voler sopar i me’n vaig anar de seguida a buscar-la. La vaig trobar dreta, vestida, estranyament esglaiada. Crec que va interpretar el meu estat com el xoc normal produït en presenciar l’accident. Evidentment jo no en sabia res, tot i que, vaig raonar més tard, alguns dels parroquians amb què vaig coincidir en devien estar parlant.

Se’m va abraonar i em va estrènyer amb una força inconeguda. Sense afluixar l’abraçada un gram, m’ho digué.

–Estic embarassada.

§8. Dins de la casa, em tenia el camí après. Durant un temps em vaig entretenir a traçar mentalment el plànol. Fins i tot el vaig esbossar en algun full que es degué perdre en la riuada. La meva cambra, el corredor, el menjador, la cuina, l’escala que portava al pis de dalt, el lavabo, l’altra escala, l’altre pis: un altre món en què m’introduïa a les nits. Des del principi vaig sospitar que Ella formava part de l’altra família amb què vaig topar la primera nit. La meva cartografia sustentava vagament aquesta hipòtesi, però ella ho va negar, quan vaig temptejar-la fent un rodeig.

–Tens germans?

–No –em va contestar–.

Potser no ho volia admetre. Se n’avergonyia, em vaig dir, s’imaginava que em pareixerien uns pobletans incultes. Tant com això no, és clar, però sí que em costava entendre que pogués ser filla d’aquella gent una persona tan llesta i tan especial. Les meves cabòries d’aquella època.

§7. Un migdia, tanmateix, en eixir de la feina per anar a dinar, la vaig veure passar per una boca de carrer. Era la primera vegada que la veia fora de casa i, gairebé, fora del llit. De fet, vaig trigar uns segons a reconèixer-la, quan ja s’escolava i la perdia de vista. Allí en el món exteirior em va parèixer més petita, més baixeta, però a banda d’aquesta nimietat, haig de dir que em va causar una viva impressió la seva manera de caminar, amb una dignitat especial, una mena d’aurèola que la distingia dels altres vianants, i una determinació, com si sabés on anés (crec que acabe d’escriure una ximplesa com un cabàs). Em va envair la curiositat, perquè jo sí que que no ho sabia, on anava, i se’m va acudir seguir-la. M’avergonyeix confessar-ho, i molt més posar en escrit que de debò ho vaig fer. Però he promès que no contaria mentides, que explicaria tota la veritat. La meva història des que vaig arribar, fins a on sóc ara, i això estic intentant.

Em vaig afanyar, doncs, fins a la cantonada per on s’havia esmunyit, i encara la vaig veure entrar en el casalici vetust de la universitat al carrer de la Nau. M’hi vaig atansar i, des del llindar de la porta, vaig observar com s’acostava a una finestreta i lliurava uns papers. Si m’hi quedava plantat, vaig pensar, em descobriria i s’empiparia amb mi, així que vaig cercar un amagatall una mica més cap allà, al pany d’enfront, dins d’una portalada fosca. D’allà estant, mentre m’esforçava per desentranyar el sentit de la seva acció, alguna cosa indefinida em va començar a neguitejar. Vaig suposar que es tractava del sentiment de culpabilitat, per la vilesa que estava cometent, però després vaig anar percebent una presència en les tenebres, darrere de mi. Em vaig girar a poc a poc i puc afirmar que hi havia, ho jure, el cadàver d’un cocodril, dissecat, ressec i farcit, clavat a la paret. Més amunt, un crucifix m’advertia que el lloc era un temple catòlic. Però per a mi era obvi que em trobava des de feia un temps al país de les meravelles, no sempre grates d’admirar (altres vegades sí). Tant se me’n donava, això sí, la fera, perquè, en el seu estat i condició, devia fer centenars d’anys que era força més perillosa la corca que l’habitava, i a més a més el meu interès era un altre. Vaig tornar a mirar, per tant, cap a fora, a l’altra banda del carrer. Llavors, en veure que Ella eixia, vaig esperar que s’allunyés, vaig fer el cor fort, em vaig personar en el taulell on havia estat i vaig demanar detalls. Què havia vingut a fer exactament la senyoreta que acabava d’atendre? Malauradament, la funcionària de torn no es va deixar acoquinar per la meva identificació ministerial i m’avià amb imprecacions, irreproduïbles, en vernacle.

No em vaig donar, però, per vençut. A la nit, després dels sengles orgasmes, jo no dormia. Ella s’alçà per anar al lavabo i jo vaig aprofitar l’avinentesa per a regirar-li –no ho havia fet mai– els papers de la taula. Heus-la ací: una instància per a presentar-se a una oposició d’educació.

L’endemà, vaig dedicar l’hora d’esmorzar –amb l’excusa que se m’havia complicat una diligència– a investigar en l’Arxiu. Si no m’equivocava, era notori que una disposició governamental limitava el percentatge de reposició de places vacants –per jubilacions, incapacitat, defunció…– pràcticament a zero. Vaig consultar els butlletins, i amb l’ajuda de l’encarregada, vaig localitzar el decret que buscava i altres documents relacionats. En efecte, s’hi establia una fórmula en què intervenien un gran nombre de variables: factors de població, l’índex oficial d’inflació, la variació del dèficit públic, el nombre de llicències d’activitat concedides per circumscripcions, la quantia de la producció agrícola i industrial, precipitacions, temperatures màximes i mínimes, classificacions esportives, accidents de trànsit i una infinitat més. Un còmput cabalístic que, se sobreentenia si llegies entre línies el preàmbul, havia de donar sempre per resultat un nombre negatiu o pròxim a zero. I tanmateix, en aquest cas concret –la sequera i el bon rendiment dels clubs de futbol en competicions internacionals, sobretot, foren determinants– havia estat igual a 0,509975. La Conselleria d’Educació regional va interpretar que podia traure una plaça, i l’Autoritat Central, com es podia esperar, va interposar un recurs en què al·legava que calia aplicar-hi la Llei d’Arrodoniments de la Primera Dictadura. Contra pronòstic, però, el Tribunal de Garanties va resoldre que la norma no era vigent i va avalar per tant la convocatòria.

§6. Ens agradava besar-nos, llargament, cada nit, i fer l’amor. Així durant mesos. En acabant de sopar, Desemparada rentava els plats i després s’asseia al sofà davant de la tele per a endormiscar-se amb la reposició d’alguna sèrie, o amb algun concurs de per riure en què la cadena pública regalava xecs sense fons. Vicentico, mentrestant, s’abismava en els seus mots encreuats. Jo els deia bona nit, i, llavors, en lloc de retirar-me a la meva cambra, amb sigil propi de funcionari me n’anava a buscar-la a la seva. Ella m’esperava sempre al llit.

A la matinada marxava. Jo treballava matí i vesprada, de dilluns a divendres. Dissabte al matí també. El clic dels interruptors damunt de cada taula marcava el ritme de la feina. L’havies de prémer en donar carpetada a un assumpte i emprendre de seguida el següent. Calia no perdre un segon ni per a alçar el cap. Un conserge es passejava per la sala i s’emportava a Intervenció els formularis omplerts, on comprovaven que quadressin amb els comptadors corresponents i actualitzaven en conseqüència les xifres individuals de productivitat. El qui es despistés i baixés d’un percentatge de la mitjana dues setmanes seguides, o tres d’alternes, podia ben bé ser despatxat, d’acord amb les condicions que vam signar abans de venir.

Ella, que jo sabés, s’estava tot el dia a casa, en la seva mínima cambra: el llit –el nostre tàlem–, un penjador i un bagul per a la roba, i una taula amb l’ordinador, uns quants llibres i piles de fotocòpies ratllades i subratllades una vegada i una altra. Preparava exàmens, o la tesi doctoral, o algun tràmit acadèmic equivalent amb efectes administratius o laborals. Jo llavors no ho sabia encara, no ho acabava d’entendre. Entre altres raons, d’una banda, perquè Ella no m’ho explicava, i de l’altra, perquè per ordre del Directori s’havien cancel·lat absolutament tots els processos de selecció de personal en totes les administracions, com a part de les mesures d’estalvi imposades als països del sud.

No discernia tampoc amb quina matèria tenien a veure els seus estudis. Els seus llibres canviaven sovint. Portaven el segell de la biblioteca de la universitat i podien ser de qualsevol tema. Recorde per exemple un cert manual d’àlgebra, la Introducció a l’economia positiva de Richard Lipsey, la Història de la Filosofia de Frederick Copleston o la Teoria de la Relativitat especial i general d’Albert Einstein. Aquesta extensió enciclopèdica de sabers em mereixia un gran respecte, tot i que de fet no representava cap barrera entre nosaltres, perquè no en parlàvem mai. No parlàvem molt, en realitat, de res. Cada nit ens estimàvem i dormíem, descansàvem. De dia fèiem vides separades.

§5. Els diumenges, sobretot al començament, ens preparaven dinars, visites als museus, alguna excursió. Tota mena d’activitats en grup, per tenir-nos distrets i també, enteníem, perquè no ens barregéssim massa amb la població local; com si haguéssim volgut. (Després, cada vegada més, la majoria es feien els seus plans, sempre entre nosaltres, i ja no ens sentíem del tot obligats a seguir cada citació, cada consigna.) La primera trobada va ser en uns jardins on hi havia hagut un palau d’època àrab. Gairebé tots els funcionaris d’Hisenda, i alguns de Governació, ens vam arrenglerar en taules llargues parades en l’esplanada, prop de l’estany. Les dones, que eren menys, totes juntes en la mateixa taula, a la vora de l’aigua.

Va ser allà que es van contar –no vaig ser jo– casos d’alguna manera semblants al meu, en primera i en tercera persona. Prop de mi, un dels companys més gran d’edat –un dels pocs funcionaris de carrera– es va vantar de tenir relacions sexuals amb la viuda que regentava la seva pensió. Feia com si ho contés als que tenia al costat, però parlava en un to de veu prou alt, mesuradament perquè, sense arribar a cridar, ho escoltéssim quants més millor.

–Té un llit amb dosser. Ni us ho imagineu, quines fustes i quins cortinatges. Pareix la cambra d’una marquesa, i supose que jo dec ser el mosso que li espolsa les teranyines. Si sabéssiu com udola… Ahir mateix algú es va esverar, o se’n va molestar, i va trucar a la policia. La devien sentir per tot el carrer de la Pau i des de la plaça de la Reina. Quan els municipals van tocar a la porta, em va fer amagar dins d’un armari… Gairebé m’esperava trobar-hi algun altre amant, oblidat allí des del segle denou!

I així, feia esclafir la riota i continuava escampant un reguitzell d’intimitats, que un mínim sentit del pudor –al contrari que a ell– m’impedeix divulgar. No tenia menys de quaranta i tants anys, potser cinquanta, però es vestia i es captenia ridículament com si no arribés a la trentena.

–Per això va venir –em digué a cau d’orella Ramón, company de negociat–, per buscar folgança. És casat i es va deixar allà dona i fills. Se li pansia la titola.

Una mica més tard, a l’hora dels cafès, els cigars i les copes de brandi, algú va deixar caure que se li havia insinuat –“ofert”, fou el participi exacte– la noia que arreglava les cambres. I un altre, que l’hostalera li volia col·locar la seva filla, esprimatxada i pàl·lida però no d’una manera malaltissa, sinó més aviat delicada i deliciosament coqueta, tot i que ell, tanmateix, s’estimaria més tastar les formes generoses de la mare. Ramón, que s’allotjava a la mateixa casa, ens va confessar, ell sí en petit comitè, que aquesta senyora no el deixava a ell en pau, però que, a efectes pràctics, trobava d’allò més imprudent embolicar-s’hi i no pensava cedir. La seva seriositat ens va fer somriure. L’endemà al matí, mentre sucava l’ensaïmada en el cafè amb llet en la barra de la cafeteria, jo hauria dit que li brillaven els ullets. Al cap d’un parell de setmanes es va mudar de pensió.

§4. Ens allotjaren d’ofici en hotels barats, en pensions, fins i tot a alguns en domicilis particulars, com em va passar a mi. Ens calia tenir, ens digueren, una ment oberta, estar preparats per a adaptar-nos als canvis, acceptar les diferències. La primera sorpresa en la casa on vaig venir va ser la porta del carrer, que es podia obrir des de dalt, des dels pisos, utilitzant un dispositiu de cordes i politges francament rudimentari, però cal admetre que enginyós. No hi havia ascensor, ni tan sols un d’aquests antediluvians com el que després em trobaria en la feina, que pujava i baixava dins d’una mena de gàbia metàl·lica, amb la maquinària a l’aire (cosa que a mi no em tranquil·litzava gens: assabentar-me de com funcionen les coses no m’ha fet mai més feliç). Tenia, però, la meva cambra, ni més ni menys, acceptablement àmplia, confortable i ventilada, i un bany escales amunt sol per a mi: excepte urgències, s’excusaren. Què més volia? Els costums, era indubtable, divergien d’aquells a què jo estava avesat. Els horaris de les menjades, els noms d’algunes coses bàsiques. Que les salsitxes es diguessin llonganisses, que hom comprés per esmorzar –a mitjan matí– coca –de tomata, d’espinacs—, pastisset de peix (de tonyina) o rosquilletes, que per anar un dia massa abrigat poguessis agafar la pallola, o que s’enorgullessin sovint d’improvisar: “pensat i fet”. Però Vicentico i Desemparada —els meus hostatgers– van ser des del primer dia dues persones d’allò més correctes i amatents, sempre ben disposades a atendre les meves peticions i a resoldre els meus dubtes o els petits problemes que em sorgeixin, sense ni tan sols esperar que els ho demanés. Tenien, és clar, les seves peculiaritats, com tothom quan és vist de prop. Estaven jubilats. Ell es passava el dia fent mots encreuats i col·leccionava en prestatges els volums ja completats, junt amb diccionaris de tota mena, gastats per l’ús. Ella, mentre passava el plomall pel mobles del saló, cantava fragments d’òperes en llemosí. També, entre ells, empraven per a comunicar-se la seva llengua. No l’havia sentida mai. En coneixia, és clar, l’existència, en l’escola primària estudiàvem quines eren les altres llengües nacionals, però crèiem que només les parlaven individus o grups ben definits: la gent gran del camp no alfabetitzada, algun intel·lectual esnob o capelletes de joves romàntics proclius al separatisme. M’intrigava que ho fessin també aquesta bona gent de ciutat, tan normals, afables i cortesos.

(Més endavant sabria que era sempre la mateixa òpera: La filla del Rei Barbut. M’ho contà una vegada el senyor Vicentico. Van anar a veure-la quan es va estrenar al Principal, quan eren nuvis o novençans, i després en van comprar l’enregistrament. I el tocadiscos també, a posta. Era l’únic disc que tenien, més una col·lecció de singles que regalaven amb certa marca de licor. Però aquests no solien posar-los. Eren cançons populars, èxits de la ràdio de feia molts anys, molt passats de moda.)

La primera nit, efectivament, vaig sopar amb ells: col amb beixamel gratinat. El meu estómac no ha tolerat mai la col, ni la beixamel, però per educació no vaig gosar refusar el plat. Vaig fer el cor fort i me’n vaig engolir més de mitja ració, una cullerada darrere de l’altra. Quan vaig jutjar que la part que em deixava no significaria una ofensa, vaig posar per excusa el cansament del viatge, que d’altra banda era ben cert, i em vaig retirar.

§3. Cada dia, si més no des que em vaig convèncer que no em passaria res dolent pel camí, em despertava a trenc d’alba i marxava a peu fins a la Delegació d’Hisenda, un d’aquells edificis monumentals, una mica més lluny de l’estació, molt semblant als que vaig contemplar en arribar. A aquella hora, ni tan sols els mendicants ni els carteristes no s’havien llevat encara i els carrers eren totalment buits. Una ciutat bruta, però tranquil·la, i una passejada d’uns trenta-cinc a quaranta minuts, si no plaent, almenys bona per a deixondir-me abans de posar-me a examinar lligalls i lligalls.

Durant la Davallada, s’havia desvelat que ací, i en altres regions perifèriques del Gran Regne, es van deixar de tramitar gran part de les taxes, fins a un 90% de la suma que hauria pogut ingressar el Tresor Públic. Unes vegades per suborns, o per pactes il·lícits, d’altres simplement per desídia. Durant un temps s’havia palpat amb la punta dels dits una opulència fora mida, tot ho penetrava una febre dels negocis iniciada en descobrir-se vetes d’or als barrancs de la costa. Hi hagué una mena d’abandonament general de les responsabilitats, una tàcita descurança. Però, malauradament, el filó s’havia esgotat, era molt més petit que no es calculava –si és que es feren mai càlculs–, i les activitats productives –o improductives–, l’economia en general, s’havien aturat en sec. De resultes d’aquest col·lapse, l’administració regional va patir una paràlisi anímica i hagué de ser suspesa temporalment per l’Autoritat Central, que hi va enviar un cos nombrós de funcionaris per fer-se càrrec dels afers públics. Novells, la majoria de nou ingrés, molts interins com jo. Als de la meva remesa, se’ns havia assignat la missió de revisar cada expedient sistemàticament, meticulosament –aquest era l’adverbi preferit del nostre cap d’àrea, el Sr. Malmusell, que el repetia a tota hora i el pronunciava exactament així, subratllant-lo–, a fi de treure’n tot el suc que poguéssim. Entenent per “suc” diners per a l’Estat, mitjançant reclamacions i execucions de deute, multes, embargaments.

§2. Si en baixar del tren a l’Estació del Nord vaig creure que percebia senyals clars d’un cert vigor econòmic en la sòlida enginyeria de ferro i formigó –i d’un geni artístic també, en la decoració al·legòrica, rica en motius vegetals i encapçalada per una àliga com a símbol de la velocitat–, en eixir al carrer vaig haver d’acceptar que es tractava només d’un miratge, o dels vestigis potser d’una minsa prosperitat passada. Enfront, envers la plaça de la Vergonya, les façanes amb miradors i balconades burgesos maldaven encara per mantenir l’engany –tot i la brutor que ennegria la pedra– i el fènix al capdamunt d’una cúpula convocava òbviament –desesperadament– un improbable futur després de la foguera. Però la visió en girar la cantonada, on ens esperaven quatre taxis atrotinats, apuntava directament a l’abisme, a l’abocador de les cendres. Els xofers, recolzats en llurs vehicles, paraulejaven, es grataven l’aixella, escopien a terra sense el menor respecte per la higiene o el decòrum. Al mateix temps, des d’un portal proper, un grup de dones –volia dir unes harpies, repintades i amb perruques de coloraines com si es preparessin per a una sinistra funció de varietats– ens aguaitaven i ens llançaven impúdiques invitacions. “No corregueu, mocosos, que no ens mengem els xiquets!”, ens acomiadà una en fer-se palès que no ateníem els seus reclams.

El trajecte en un d’aquells cotxes ronyosos fins al carrer de les Arts Màgiques, número 34, va servir per a confirmar la segona impressió més aviat que no la primera: la misèria, la indolència i la immoralitat s’estenien pertot arreu. Cases enrunades o a punt d’enrunar-se, munts de deixalles, nens i gent gran pidolant. Res d’això, tanmateix, no era el més greu. No era només que la ciutat i els seus habitants es degradaven a ulls veients, sinó que, més enllà d’aquestes petites circumstàncies que induïen a la pietat o a la repugnància, m’assaltava la sensació que la realitat en ella mateixa es desarmava davant de mi. Poc abans d’arribar a la meva destinació provisional, vam creuar un pont –”El de l’Exposició”, m’informà el taxista: Déu meu, quina mena d’exposició?– per damunt d’un “riu” que només ho era de nom, ja que mancava totalment d’aigua.

Cel nou i terra nova

Carles Bellver Torlà
Esborrany v6 23/3/2014. Edició de l’autor.

1a part

§1. La residència en què vaig venir a allotjar-me –una casa de pisos modernista vinguda a menys, dividida en apartaments de lloguer no totalment aïllats entre ells– se’m representava en certs moments com un laberint, més propi dels somnis o de la fantasia que no del món real. La primera o la segona nit, no n’estic sempre segur perquè les hores d’aquella setmana originària se m’amunteguen caòticament, vaig errar el camí en eixir del lavabo. Vaig tirar a l’esquerra en compte d’anar a la dreta, vaig agafar una escala que no era la que havia d’agafar, vaig seguir un corredor que no vaig distingir del meu, tot i que em va parèixer més atapeït d’andròmines que adés, i a posteriori és evident que això m’hauria d’haver fet sospitar, i quan creia que entrava en la meva cambra després de l’espill i el paraigüer, potser idèntics als altres o potser no del tot iguals, vaig irrompre de fet en una cuina, on una família d’aire rústic s’aprestava a sopar. El pare amb barba i la boina calada fins a les orelles, la mare en bata i els dos infantons, esbalaïts, en pijama com jo mateix. Vuit ulls m’interrogaven i jo vaig farfallejar una disculpa i em vaig escapolir tan de pressa com vaig poder, amb la intenció de desfer el camí i encertar a continuació la ruta de tornada, però amb tan poca traça que per segona vegada em vaig confondre i vaig anar a parar no pas al meu dormitori sinó a un altre. Un de més petit, de manera que en obrir la porta em vaig trobar si fa no fa a dos pams d’una done jove, d’una vintena curta d’anys, que s’estava despullant asseguda en el seu llit. La seva reacció, tan lògica com immediata, va consistir a tapar-se els pits amb la camisa de dormir. Al cap d’un segon, però, sense badar la boca i sense deixar de mirar-me de fit a fit, amb un gest de la mà lliure em va invitar a atansar-m’hi i m’agafà la meva. M’havia ruboritzat. Impossible dissimular l’erecció. Amb l’altra mà, amb què fins llavors pudorosament es cobria, em va abaixar els pantalons ratllats de mussolina que estrenava.

–Pareixes un cavall.

No vaig copsar en el seu to –ni en l’expressió de la seva cara tampoc– cap indici de sarcasme. Més aviat, si de cas, una viva curiositat, un desig d’entendre. Es va tombar d’esquena i va separar les cames. “Vine”, em va dir. Es va mullar els dits amb saliva i em va mostrar per on. Jo em vaig acabar de treure la roba i m’hi vaig estirar a sobre.

A la matinada, em va donar indicacions precises per a tornar a la meva cambra i em va fer marxar.

De vegades, crec recordar que aquella primera nit vaig dormir d’una tirada, després del llarg viatge en tren i d’un sopar frugal servit pels meus amfitrions. Però llavors m’adone que no, que aquell son reparador s’hagué d’esdevenir en tot cas després de jeure amb Ella.

Un nou conte

En la presentació de La nit mil dos a Castelló, algú em va preguntar què escriuria ara, després de tancar el cicle d’en Charles Beauvoir, i si seria d’alguna manera diferent del que havia escrit abans. Menys fantàstic, potser, conforme a la inclinació lírica de les darreres pàgines del llibre?

Doncs bé, el que estava escrivint llavors, i en aquest moment tinc gairebé enllestit, és, en tot cas, el conte més llarg que he escrit mai: vuit mil paraules1. Per facilitar la comparació: “Lapsus”, en La nit mil dos, eren dues mil paraules, i “L’arrencacors”, en L’home del calendari, quatre mil.

A banda d’aquesta dada quantitativa, però, m’agradaria fóssiu vosaltres, les poques o moltes persones que em consta que em llegiu, qui jutgéssiu si hi ha o no en “Cel nou i terra nova” alguna diferència temàtica, de construcció, d’intenció, d’estil… Així que he pensat que publicaré el text, tal com el tinc, en el meu blog i en Facebook durant els pròxims dies, perquè el pugueu llegir i pugueu comentar, si us ve de gust, què us sembla. Per no cansar-vos, cada dia eixirà només un breu fragment, com els fascicles o fulletons clàssics. Dinou fragments consecutius, numerats, de l’1 al 18 d’abril, que compondran al final el conte complet.


  1. Mesurar els escrits en paraules és un costum anglosaxó, molt més adequat en aquesta època de pantalles, grans i menudes, que no comptar-los com solíem fer per “pàgines”, de no se sap quina mida, amb quin tipus de lletra, marges, interlineat, etc. 

No es pot anar al metge

Ho he dit moltes vegades (només una mica en broma: no parlo mai tan seriosament com quan faig broma) i s’han rist sovint de mi. Només em faltava doncs assabentar-me de com es va morir el venerat René Goscinny, creador d’Astèrix, Iznogud o el petit Nicolàs: ni més ni menys que en la consulta del seu cardiòleg, durant una prova d’esforç rutinària que li va ocasionar una aturada cardiorespiratòria.

Quan va morir Goscinny, jo tenia deu anys i ell cinquanta-un. Ara, lògicament, mesuro d’una altra manera la seva edat i la magnitud de l’obra que ens va deixar en tan poques dècades de treball.

Ja sabia llavors, en tot cas, per experiència pròpia, que sempre que vas al metge t’ha de trobar algun problema, ni que sigui per justificar la nòmina que cobra. Però que en compte de trobar-te’l te’l provoqui és tota una altra cosa: un salt qualitatiu de malícia, un pas més enllà, una espenteta cap al més enllà. Potser sí que tenia raó Freud, quan va dir que sovint la vocació mèdica no és més que sublimació d’impulsos sàdics. Perquè, malgrat Baudelaire, ningú no pot ser sublim sense interrupció. Així que, de tant en tant, humanament es cedeix a l’impuls original i aleshores pot passar qualsevol cosa.

McGee205

I un bes a la galta

Amb vint i tants anys de retard, ara m’assabento que no era jo l’únic que ignorava el significat d’aquesta frase, “And a bang on the ear”, que donava títol a una de les meves cançons preferides de The Waterboys en el seu àlbum de 1988 Fisherman’s Blues.

Urban Dictionary:

Of Celtic origin, a phrase meaning an affectionate kiss or pat on the ear or cheek. Popularized by the Scottish band “The Waterboys” in their song of the same name.
“You to me are treasure, you to me are dear. So I’ll give you my love, and a bang on the ear” - The Waterboys

Wikipedia:

“And a Bang on the Ear”, in which Scott summarizes a past romantic attachment in each verse, finishing the song with a current “woman of the hearthfire”, was released as the second single from the album […] Confusion amongst listeners about what a bang on the ear might be about prompted The Waterboys’ Frequently Asked Questions page to note, more than ten years later, that it was “a term of affection”. A “bang” means a kiss and this Irish phrase of “bang on the ear” can best be considered equivalent to the more common phrase “peck on the cheek”.

Para empezar, un escritor juega con las palabras pero juega en serio […] Si ustedes se acuerdan de su propia infancia –y creo que todos nos acordamos; aunque la hemos deformado un poco en el recuerdo, de todas maneras nos acordamos de nuestra infancia– estoy seguro que todos ustedes recordarán muy bien que cuando jugábamos, jugábamos en serio.”

Julio Cortázar, Clases de literatura. Berkeley, 1980.