Lectures per vacances #
Vicent Partal ens il·lustra com cada any amb la seva llista de llibres reservats per a l’agost. Jo, que no tinc una capacitat o una velocitat de lectura ni de bon tros comparables, tan sols m’havia guardat dues cosetes:
Je ne suis pas une légende: les memòries de Jacques Bergier, que tant em van costar de trobar i que vaig aconseguir finalment per Internet en una llibreria de Leeds, mitjançant Abebooks.com.
“The Future of American Fiction”: el número extra de The New Yorker de juny de 1999, que recollia una vintena de contes d’escriptors nord-americans, per a mi fins avui mateix desconeguts.
(Això és el que està previst. Pot passar que ho llegeixi o que no, o que llegeixi altres coses imprevistes: més probablement. Ja estic pensant, per exemple, en un parell de publicacions de l’AELC: un número recent de la sèrie “Retrats” dedicat a Quim Monzó i aquell número 1, segona època, de la revista Literatures, de 2003, amb cinquanta o seixanta pàgines de Josep Palacios, ara que es torna a parlar d’aquest “Salinger de la Ribera”.)
- Mails per a Hipàtia: Llibres d’estiu 2 d’agost de 2008
- Mails per a Hipàtia: Tauleta de nit 3 d’agost de 2007
Amb cinc o sis lectors també? #
Bernardo Atxaga, en el suplement Libre del Público d’ahir:
Se puede hacer una carrera digna con 1.000 lectores y eso los escritores en euskera lo sabemos… Con 1.000 lectores puedes llegar muy lejos.
I amb cinc o sis lectors també? Potser mitjançant Internet sí. Vegeu allò de la “cua llarga” (o cues de Pareto). Potser això ajudarà a resistir:
Hay una ley que siempre se ha cumplido: nadie perdura en la dificultad. El escritor resiste un tiempo ante la adversidad, pero no mucho tiempo. A la larga eso desespera y acaba con cualquiera.
- Público.es: Atxaga vuelve
- La cua llarga
Costumari #
Aquesta matinada he somiat que, per raons que ara resultaria prolix d’exposar, assistia a una festa d’etiqueta, una celebració de l’alta societat local (o mitjana-alta). Els convidats que arribaven d’hora feien les seves comandes als cambrers, a fi de distreure’s fins que comencessin els rituals. Algú demanava un whisky escocès. Un altre, un atles universal i l’anava fullejant.
Això passava. I punt. (Ja he dit que era un somni. Per a mi té molt de sentit.)
Com els carrancs #
Com els crancs, diu Vicent Baydal. Però a mi els de la foto més aviat em pareixien un parell de hienes satisfetes.
Karadzic, l’hora de la història #
A alguns ens van colpir particularment els esdeveniments brutals de l’antiga Iugoslàvia: potser per la nostra edat, llavors, o per la imatge idíl·lica que encara teníem d’aquell país “no alineat”, o pel motiu que fos. Ens pensàvem que allò no podia passar: ja no, o no tan prop de casa.
Aquest breu article de Xavier Rius a l’Avui ens anirà bé per a refrescar-nos la memòria, per a recordar qui era el poeta (i psiquiatre) sanguinari que ara jugava a disfressar-se de curandero new age i donava conferències sobre “meditació ortodoxa”.
Google a peu (beta) #
Quan cerques un itinerari en Google Maps ara tens disponible l'opció "a peu" com a alternativa a l'itinerari en cotxe. Però Google adverteix que "les indicacions a peu es troben en estat beta" i hi afegeix un consell d'allò més maternal, com podeu veure a la imatge adjunta: "aneu amb compte quan camineu per zones que no conegueu".
Jo li he demanat el camí per a anar des de ma casa fins a la Universitat (no patiu: són tot zones conegudes) i pareix que funciona bé. Igual que en cotxe, pots arrossegar la línia pels carrers que vulguis, si vols. I també et fa l'estimació de temps. Cinquanta-un minuts en el meu exemple: això vol dir que Google camina a bon pas :-)
Google Lat Long Blog: Pound the pavement.
WordPress via iPhone #
Ja està disponible a l'App Store (gratis) el WordPress for iPhone, una aplicació que permet escriure i editar apunts de blocs fets amb Wordpress, o enviar-hi fotos, mitjançant l'iPhone o iPod touch.
Funciona amb blocs allotjats en wordpress.com i amb qualsevol instal·lació de Wordpress. Pareix una bona eina per a fer microblogging.
Tedi i aforismes #
Jaume Subirana il·lustra una justa reflexió sobre l’obvietat aparent dels aforismes amb un retrat -crec- de Lichtenberg. “Un dels retrets clàssics”, observa Jaume, “és el simplisme”. I jo no em puc estar de recordar un aforisme de Lichtenberg que deia, més o menys, que un llibre és com un espill: que no s’hi pot abocar un mico i veure-hi reflectit un àngel. Aquells que troben simples per principi tots els aforismes, potser són tan intel·ligents (molt més que jo) que els pertoquen formes d’expressió superiors (la novel·la? la fotonovel·la?). O potser…
Font: F l u x
Els llibres d’aforismes no tenen gaire bona premsa (de fet, gairebé no tenen cap mena de premsa), i de tant en tant indefectiblement em trobo algú que arrufa el nas davant de les entrades molt curtes, epigramàtiques, que de vegades no em sé estar d’incloure aquí al Flux
Més enllà de l’ortografia #
I ornitorings (sic) de Santa Carme?
Font: Per a lectura i decoració
…és cert que el 16 de juliol les dones que es diuen Carme i en tenen ganes celebren el sant (felicitats endarrerides, si alguna em llegeix), però en la tradició catòlica no hi ha cap «santa Carme». Es tracta de la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, com diu l’almanac de l’esquerra de la foto.
DataCase: l’iPhone com a disc sense fils #
Una aplicació molt interessant: DataCase. Permetrà transferir fitxers des de qualsevol ordinador a l'iPhone, via wifi, i visualitzar-los en l'iPhone sempre que tinguin un format compatible.
La transferència es podrà fer per FTP, HTTP o, des d'un mac, per AFP: la manera estàndard de muntar un disc per xarxa en l'escriptori. I funcionarà amb Bonjour (configuració zero). Més senzill impossible.
Estarà a l'App Store el 28 de juliol i diuen que costarà 6.99$.
La reina esfèrica #
Subhasten unes calces de la reina Victòria que mesuren uns 127 centímetres de cintura. Diuen que ella feia un metre i mig d’alçada.
- BBC News: Queen Victoria’s bloomers on sale
- Telegraph: Queen Victoria’s bloomers had a 50-inch waist
Pot ser la Viquipèdia més profunda i especialitzada que l’Enciclopèdia Britànica? #
La meva impressió és que sí. Sempre que he comparat ambdues fonts, els articles de la Wikipedia han estat més extensos i m’ha semblat que oferien una informació més precisa i acurada.
Font: Pàgina26.com
Sí, o almenys aquesta és l’opinió que manté Paulo Serra, director del departament de Comunicació i Arts de la Universitat de Beira Interior a Portugal. Ho ha explicat durant la conferència inaugural del curs d’estiu «La revolució del periodisme ciutadà», que té lloc aquests dies a la Casa Siurana de Morella […] «en certs aspectes la Viquipèdia és més profunda i especialitzada que l’Enciclopèdia Britànica, ja que si molts amateurs cooperen es pot arribar a un producte de qualitat»
Un conte fantàstic anglès #
Entre desembre de 1993 (Allò que és meu) i abril de 2002 (El llibre de tòpics) no vaig parar mai d’escriure, malgrat que ho creguin alguns dels meus amics més book minded, per als quals escriure significa també necessàriament publicar un llibre. Són els anys de Contes per a extraterrestres i d’un fum de provatures: d’assaigs i errors. Quan Bullent em va publicar Allò que és meu, no tenia quasi res més escrit. En arribar a El llibre de tòpics, el material escrit i desat en un calaix superava de sobres el que finalment es va donar a la impremta.
Va quedar pel camí, per exemple, l’intent de treure un llibre de contes en castellà. Me’l van rebutjar, segurament amb molt bon criteri, Pre-textos, Valdemar i Lengua de trapo, entre altres editorials (només Pre-textos s’hi va interessar, relativament, amb telefonada i tot: una conversa llarga i substanciosa que recordo molt bé).
A aquell recull frustrat, que s’havia de titular La caja vacía y otros cuentos ambiguos, hi pertany el conte “Un rugido en la oscuridad” que ara rescato. Es va quedar pel camí, com ja he dit, i ja mig l’havia oblidat. No va ser la primera vegada, ni l’única, que situava un relat a la vella Anglaterra. Vegeu, si més, el “Sarcophilus” d’El llibre de tòpics. Tots dos, a més a més, tracten d’animals humans i tots dos tenen l’origen en Allò que és meu. “Sarcophilus” és una reescriptura d‘“Un diable de Tasmània” i “Un rugido…” n’és d‘“El bram de les Terres Altes”.
Imma em va ajudar, va fer ella la traducció al castellà. Després em va plantejar diversos suggeriments i vaig refer algunes parts, però no de la traducció sinó de la història. Sobretot la culminació: la trobada amb Dunsany i allò de la “hipòtesi inversemblant”. Sens dubte és el moment més delicat, del qual depèn que el conte funcioni o no. Que resulti subtilment superrealista o senzillament absurd, ximplot, ridícul.
Crec que vaig encertar els canvis que calia fer. Però el que més m’ha sorprès ara, al cap de nou anys, és que poc voldria retocar-lo. I també els punts de contacte obvis amb un relat de Borges que havia llegit feia anys: “Abenjacán el Bojarí”, on també hi ha un lleó i el misteri també es dilucida retòricament en una taverna. O, molt més estranyament i més significativament, amb “El tigre mundà” de Jean Ferry: una narració celebrada per André Breton, que llavors, quan vaig escriure el “Bram…” l’any 1993, encara no havia pas llegit. Però tampoc no és la primera vegada que em passa una cosa semblant. Com va dir Monterroso, només existeixen tres o quatre o cinc temes, com a molt set, i per tant és normal que els escriptors ens repetim.
(Si algú de vosaltres, en justa correspondència, em volgués regalar a mi una lectura per a l’estiu, acceptaria de bon grat tant els vostres escrits propis com qualsevol escrit aliè dels que he posat a les meves wish lists d’Amazon.uk i Amazon.fr.)
Carles-Bellver-Rugido.pdf 132 KB
Mètrica #
M’ha passat unes quantes vegades que em demanen una col·laboració per a un llibre o per a un periòdic i després, tot i que m’hagi ajustat estrictament a l’extensió estipulada, em diuen que el meu text és massa breu o massa llarg.
Una vegada, aquesta sí que va ser bona, cert diari local va preferir no dir-me’n res i anar inserint salts de paràgraf en acabat de cada frase o de cada dues frases meves per estirar l’article. (Qui va tenir la idea brillant, a hores d’ara és director del diari.) Algú em va comentar que el resultat final quedava una mica confús però que tant s’hi valia, perquè aparentava un estil aforístic que sempre llueix molt.
Una altra vegada vaig haver d’acurtar certa guia de lectura d’encàrrec gairebé fins la meitat. Però això rai: me la pagaven bastant bé. I avui he hagut de duplicar l’extensió d’un article, tot i que inicialment ja havia excedit una miqueta el límit de caràcters que em posaven.
La meva conclusió és que això del nombre de caràcters, o de mots, no s’ho mira ningú. Si s’ho miressin els responsables d’edicions abans d’encarregar els textos, els hauria d’estranyar que després no els quadri mai la maqueta. O potser sí que els sol quadrar: perquè la majoria d’autors, més avesats que jo en aquest ofici, es deuen guiar per un sisè sentit derivat de l’experiència i més fiable que els nombres. Deu ser que només els ximples escrivim 3.500 caràcters quan ens diuen 3.500 caràcters.