Le diable me suit de jour et de nuit car il a peur d’être seul

M’inspirava un tendre amor platònic. Però el torrent dels somnis, brusc i impetuós, tendia a ser d’un to molt més lúbric que els meus sentiments.

Llavors, un dia d’estiu, em vaig adonar que seia en una altra taula a la plaça de la Pau, amb dues amigues. Li vaig adreçar un somriure i una salutació amistosa amb la mà. Em va contestar amb un gest d’enuig i una evident incomoditat.

—Preferiria que no ho tornessis a fer.

Estrafeia tan bé la seva veu que m’ho hauria cregut, però no l’havia vista moure els llavis. Una altra vegada el meu dimoni, al meu costat.

—No hi pots tenir somnis bruts sense que ho sàpiguen —va murmurar sardònic—. És una mena de sisè sentit.

El resol del vespre m’enlluernava. No sabia on mirar. Ell les mirava a elles de fit a fit, especialment a ella. En els seus ulls, m’hi veia a mi a la nit. Vaig voler marxar, però em va fer la traveta i vaig caure arrossegant la cadira. El xerric, les rialles, la vergonya. Ell ja no hi era.

La història secreta del món

S’havien acabat les diapositives i ningú no es decidia a parlar-ne.

—D’on penseu que ens deu venir, aquesta fascinació pels relats sobre civilitzacions desaparegudes?
—No tinc cap dubte que es tracta d’un tema freudià: la pregunta pels orígens. El títol del quadre de Courbet expressa succintament l’associació d’idees a què em referisc.
—Però llavors ens valdrien la història o la prehistòria més convencionals, o l’evolució de les espècies. No necessitaríem anar a buscar cap mena d’explicació insòlita o alternativa.
—No ho has entès? Necessàriament cal que hi hagi un secret, que no ens hagin contat com és de debò que hem vingut a parar ací. Un misteri com més fosc i recòndit millor, tan amagat com els mateixos genitals, la còpula dels teus pares i la teva repugnant concepció.
—Per això encara millor si hi ha túnels involucrats, cavernes inexplorades en la pluviïsilva, l’esquerda que espera que aquest Juan o János Móricz vingui a penetrar-la i se n’emporti el tresor més ben guardat.

Fins que la mort ens separi, xaval

Tot just una frase —set mots— en un tros de paper estripat i rebregat. El fet que no entengués l’idioma, li suposava algun problema? Em va contestar que no, que ell desxifrava símbols universals, inherents a l’escriptura.

Al matí ens havia impartit un seminari sobre grafologia que jo havia trobat còmic, absurd. Al vespre havia anat a buscar-lo a casa seva.

La lletra gran, em va explicar, i els traços verticals ferms, denotaven seguretat, control. Els angles marcats assenyalaven l’hegemonia de la raó sobre els sentiments, el lideratge. Els traços superiors elevats: metes altes. La corba completa dels traços descendents: energia, habilitat en els negocis. Les línies separades: calma, temps. La rúbrica remetia d’alguna manera a l’antic Egipte. Un home, sens dubte, molt vell, però mentalment àgil, d’una intel·ligència superior. Una ment lògica i freda, impassible i despietada.

Vaig veure com suava. Em va demanar que marxés i que m’emportés la nota. No va voler cobrar-me res.

Sunday Morning 2018-12-16

chair inside a house

Photo by Patrick Pierre on Unsplash.

Lectures potser remarcables d’aquests dies.

Evelyn Berezin, 93, Dies; Built the First True Word Processor

Matthew G. Kirschenbaum, autor de Track Changes —una interessantíssima història dels processadors de textos en la creació literària— enllaça l’obituari d’Evelyn Berezin en el NY Times i el matisa. Sobretot el titular: “…això dels primers sempre és complicat”. Al cap i a la fi, el Redactron Data Secretary dissenyat per Berezin es basava en l’IBM MT/ST. Cap dels dos tenia pantalla, tots dos feien servir una màquina d’escriure Selectric com a mecanisme d’entrada i sortida i desaven els textos en cinta magnètica. Però el Redactron utilitzava circuits integrats, cosa que l’apropava als posteriors ordinadors.

Perhaps you would like to own your own Falkland Island, complete with penguins

“Malgrat la platja de còdols de quatre milles, no es tracta de cap paradís tropical. El clima s’assembla més aviat al de Gal·les, o potser al nord d’Oregon: molta, molta pluja, intercalada amb plugim, boira i aiguats ocasionals.” La notícia subratlla els set-cents milions de lliures que es va gastar el Regne Unit en la guerra de les Malvines. Jo destacaria més aviat els nou-cents morts. La primera com a tragèdia, la segona com a farsa. Ara, els agents de la propietat immobiliària no saben com posar preu a aquesta illa on pasturen ovelles llaneres. El rebesavi del propietari actual la va comprar l’any 1869, juntament amb altres illes, per quatre-centes lliures, i no tenen un historial de transaccions similars recents amb què comparar.

Social media outpaces print newspapers in the U.S. as news source

Sempre cal continuar llegint més enllà del titular: déu i el dimoni són en els detalls. Durant anys ha descendit el nombre de persones als EUA que s’assabenten de les notícies mitjançant la televisió o els periòdics impresos, mentre que han augmentat les que s’informen mitjançant webs i xarxes socials. Aquest últim any els percentatges s’han estabilitzat, excepte el dels periòdics impresos que continua minvant. La font d’informació majoritària encara és la televisió (49%). A continuació hi ha els webs de notícies (33%), la ràdio (26%), les xarxes socials (20%) i a la cua els periòdics de paper (16%). Aquests percentatges es refereixen a un ús habitual (“often”). El concepte de xarxes socials pareix incloure les aplicacions de missatgeria: segons l’informe complet (PDF), l’enquesta esmentava “Facebook, Twitter o Snapchat“ com a exemples.

Narradors virtuals, o el teatre abans de Shakespeare

Quatre paraules clau: immersió, interacció, empatia i exploració. “Perquè al principi tot era pirotècnia i experimentació amb el mitjà, cosa que provocava l’anomenat «efecte wow» en els espectadors, que, al·lucinats, descobrien per primer cop l’experiència cinematogràfica. Això no obstant, amb el pas del temps la sorpresa va deixar de ser l’emoció predominant, i les històries es van obrir camí. Ja no era només el com, sinó també el què. Gairebé podríem dir que hi va haver un cine abans del cine: una mena de protocine que, si bé no posseïa plenament les característiques del que va acabar sent aquest art, era un principi sense el qual la resta no hauria pogut existir. Una etapa d’experimentació que, si la traslladem a l’època actual, té lloc ara mateix amb la realitat virtual.”

Your Apps Know Where You Were Last Night, and They’re Not Keeping It Secret

Diversos tipus d’aplicacions ens demanen permís per conèixer la nostra ubicació. Així ens poden oferir itineraris, notícies locals, informació meteorològica, ofertes comercials properes, etc. Però, a canvi, sense dir-nos-ho, venen les dades a anunciants, bancs i altres empreses interessades a conèixer els nostres moviments: on anem, per on passem, on ens aturem més o menys temps… Aquestes dades són anònimes, però identificables: “…els que tenen accés a les dades brutes, inclosos empleats o clients, poden identificar una persona sense el seu consentiment. Poden seguir algú que coneixen, localitzant un telèfon que sol estar a l’adreça d’aquesta persona. O, a l’inrevés, poden vincular un nom a un punt anònim, veient on passa les nits els dispositiu i utilitzant registres públics per esbrinar qui hi viu.” Tot açò és il·legal a Europa, no als EUA, però el que compta és que es faci complir la llei. Els nostres mòbils s’han convertit en dispositius de vigilància i el NY Times ho il·lustra amb exemples reals en mapes interactius. En un altre article, ens recorden com fer que les apps deixen de rastrejar la nostra ubicació. iPhone: Configuració → Privacitat → Localització. Android: Configuració → Ubicació. (Un dels problemes d’Android és que no pots impedir que una app accedeixi a la teua ubicació en segon pla, és a dir, quan no estàs utilitzant aquesta app.)

Segon conte de fades

Eufrosina, no van saber com, es va quedar el negoci. Era més gran que les altres i tenia fama de bruixa. Deien que sabia fabricar or. O que havia trobat monedes antigues dins d’una olla. Un misteri tan gran, doncs, com la desaparició del Quim, el seu proxeneta. Però estaven acostumades que els passessin coses inexplicables.

Primer va continuar vivint a la cambra de dalt, al costat de la meva, envoltada d’imatges de sants i marededéus. A l’estiu se’n va anar a un xalet a la Costa Brava. Els va dir que estalviessin i que busquessin un altre ofici. S’ho van prendre com un consell. El Quim els cobrava un cinquanta per cent més el lloguer. Ella només el lloguer. Solia fer jo l’ingrés una vegada per setmana. I molts més encàrrecs. El consideraven inofensiu.

Vivien un somni autogestionari que només va durar un trimestre. Al setembre van rebre l’avís d’una immobiliària. Eufrosina havia venut la casa i l’enderrocarien per construir pisos dúplex. Va ser una desbandada. Totes van acabar malament.

Primer conte de fades

Quan va complir divuit anys, els amics li van regalar una esclava: mulata, esvelta, els cabells tallats curts com un noiet. La van fer desfilar cap a ell entre els convidats, gairebé nua, lligada amb una corretja ben cenyida al coll. Li van dir entre rialles: és teva, pots fer-li el que vulguis. I això va fer, a partir d’aquella nit.

En general la tractava bé.

A l’abril, amb el canvi d’estació, es va sentir deprimit i se la va emportar a un creuer per la Mediterrània. En una escala, ella va aprofitar la seva ressaca —el xampany francès— per a robar-li i subornar uns mariners que el van apallissar. Va fugir i va agafar un tren i un avió, ambdós a l’atzar. Un any més tard, una companya va contar una història que coincidia punt per punt amb la seva. No es va creure, però, que ell la busqués, que un detectiu es passegés pel barri xino amb un contracte matrimonial com a esquer. Era tard per a empassar-se el primer conte de fades, o de prínceps i cortesanes, amb què la volguessin entabanar.