Pòquer d'Asos

No faces preguntes i no escoltaràs mentides.
Anònim

Wild Bill Hickok desemmascara un trampós
(N. C. Wyeth)

Quan vam arribar trucàrem a la porta, tres colps un silenci i tres colps. Al moment ja apareixia Jaume que ens obria. Després de les salutacions de rigor ens vam asseure a la taula. Tot estava a punt, el tapet, les baralles amuntagades en una tauleta auxiliar i les botelles de whiskey. Vaig deixar la cartera damunt la taula i dissimuladament vaig fer una ullada als meus companys: Jaume, un col·lega de sempre; Batiste, que venia amb mi a escola; Paco, el calbo, que llegia un full parroquial matxucat; i al seu costat un tio foraster amb les mans plenes d'anells, a qui anomenaven Casto. No sé si el malnom venia de la seua puresa o si era un diminutiu d'algun nom estrany. Tant em feia.

A la cuina Rebeca, la nòvia de Jaume, es barallava amb Carles per alguna raó que desconeixia però que intuïa. L'última vegada que hi havíem anat ell va trencar dues copes de xampany damunt el sofà. Ara ella l'amenaçava amb fotre'l al carrer si gosava posar al cul fora de la cadira que tenia assignada al meu costat. De sobte van eixir del rebost Pere i Margarida amb un grapat de pots de cervesa. Carles va saludar a Pere i es va llançar als braços de la seua companya. Encara que feia més d'un any que Margarida havia abandonat a Carles per anar-se'n amb Pere, Carles encara la considerava com alguna cosa de la seua propietat i ho feia veure sempre que podia.

Jaume va cridar a l'ordre i començà a repartir cartes. No sé per què havia vingut. Realment, el pòquer no m'havia agradat mai, i encara que fóra per desplomar un passerell i passar una estona de conya amb els amics, tenia el pressentiment que alguna cosa no rutllaria bé. A més, la consigna era vindre a soles, però ¿com podia deixar a Carles penjat un divendres de nit? Tot i que l'havia fet beure des de l'hora de sopar, la seua tolerància a l'alcohol augmentava cada cap de setmana i tal com estava seria difícil que voluntàriament se n'anara a dormir la mona.

-Hei, tin! Era Carles, que em passava una visera i uns manegots i es fotia a riure. Batiste, que havia tret la carta més alta, es va persignar i va començar a remenar la baralla. Vaig pintar les cartes i vaig apostar. Poca cosa, només mitja lliura. M'havien donat una merda de cartes, ni una sola figura. Casto tamborinejava amb la mà dreta damunt la taula i es passava un cigarro apagat d'una punta a l'altra de la boca, de nerviosisme supose. Jaume va rebutjar les cartes i les va llançar amb una maledicció. La partida va continuar. Després d'un parell de farols vaig abandonar. En total havia perdut quaranta duros, i només era la primera mà.

Batiste, que havia guanyat, somreia i col·locava els duros en muntanyetes de deu. Quina pena. Havia hagut de declinar una invitació per a la inauguració d'una discoteca. Vaig fer un repàs a les caretes de la quadrilla. Qui més qui menys tenia coses per amagar. Batiste li havia pispat a son pare cinquanta papers quan tenia quinze anys i se n'havia anat de casa. El van pillar en un bordell a punt d'enrotllar-se amb la madam. No, aquesta partida no anava. Al Calbo l'havien fet fora dels jesuïtes de València per fumar porros dins d'un confessionari; ara venia cotxes de segona mà. Merda, Casto s'ha destapat amb una escala i els ha deixat a tots amb el cul a l'aire. Poster Jaume ha pillat un voltor en comptes d'una coloma. Ell i la nòvia, que porten més de deu anys festejant, es despedien molt ardentment cada nit al cantó de casa d'ella, les males llengües diuen que fins i tot van perdre la virginitat en un d'aquells tropells. Fins el dia que Rebeca es va assabentar que després de deixar-la gitadeta, ell se n'anava de festa i que a vegades no hi anava sol. -Dóna-me'n dos. Es van apallissar al mig de la plaça un dia de ball: a Jaume li posaren quatre punts a la cella, ella va fer la vuelta al ruedo pujada als muscles de les seues amigues. Però ara s'estimaven. Un trio -Van cent duros.

Casto ha picat l'hamet. Ara sí. Entre Jaume i jo li hem tret vora dues mil peles. Està començant a emprenyar-se, em sembla. Total, ja havia guanyat quasi mil duros. Espere que no traga la navalla. Amb una mirada de Jaume he comprès, cal anar amb compte i amollar les regnes, o aquest es dispara. Déu sap les vegades que hem intentat ensenyar-li a Carles jugar al pòquer, però no hi ha hagut manera. Al final, l'hem deixat per impossible i no el deixem jugar amb diners. Està buscant-li les pessigolles a Marga i no en traurà res de profit. -Passe. La cosa s'embruta. Casto li ha apartat la mà a Batiste, que anava a posar-li més beguda, i se'n va al labavo. Quin tio, ¿d'on l'haurà tret, Jaume? Té la gràcia de fer amistats estranyes. Un dia va conèixer un pescador portuguès i el va tenir a casa durant dos dies. Al tercer, el vam haver de posar, completament borratxo, dins d'un barco que se n'anava al Gran Sol. Ja hi torna. S'ha rentat la cara i el bascoll, però la processó va per dins, col·lega.

Fantàstic. Ara diu que fins a quina hora hem d'estar jugant. -Cuando quieras lo dejamos. Si lo prefieres ponemos una hora tope. Un altre cigarro, deu ser el que fa seixanta. Beu aigua, beu, que aclareix la vista. Batiste ja ha caigut. Aquest deu ser el canut que fa vint, com a mínim. Amb Carles s'ha d'anar amb compte: quan menys t'ho penses t'ixen els petardos per les orelles. -Van vint duros. ¿Què coi fa ara Casto? Es grata la butxaca de la camisa i trau un paperet doblegat. Ara sí que l'hem cagada: coca. Aquest es pensa que som pijos.

Sí, sí, descasem una mica, que ja portem més de tres hores sense parar. -No, gràcies, ara no. Primer et traurem els quartos i en acabant, ja veure'm. Jo de tu me'n guardaria una miqueta, per si l'has d'apostar. Carles ha dit que sí, faltaria més, era el que li faltava. Ja està: pels núvols, mira com puja. Sempre serà un xiquet. Des que tenia setze anys el porte a casa dissabte sí dissabte no. L'ambient es calfa per moments. Carles és el rei de la nit. Després de posar música s'ha pujat a ballar damunt la taula. Casto somriu i passeja per l'habitació. Ja està muntada.

-Podem continuar ¿no? Ara ve quan la maten. Jaume, desperta o ens desplomarà. El tio encara tenia cartes guardades. Fóra gran que després de buidar-li la cartera li haguérem de fer un pagaré. Merda, s'ha emportat més de deu mil peles. Vejam -Dóna- me'n tres. No pot ser, aquest tio ens ha embolicat, tenim menys futur que un estudiant de filosofia. Ja no s'empassa els farols. Estem a punt de perdre els calçotets. El cabró ens ha enganyat com vileros. Merda, Carles se n'ha adonat i està meditant. Mira fixament les cartes de Casto, com si poguera veure-hi a través.

-No Carles, tu no pots jugar, ara. Sí que em fie de tu, i tu eres el meu millor amic, però no saps jugar, i aquest tio et destrossarà. Va bé. Total, quasi no ens queda res, si et fa il·lusió. Espere que no faça trampes. S'han quedat sols en la partida, ell i Casto. És boig, ara diu que s'ho juga tot a una mà. A veure com se n'ix. Vint-i-cinc papers damunt la taula i continua apostant. Preferisc no mirar les cartes de Carles. Ja està. Casto s'ha jugat els anells i el rellotge. No, no pots jugar-te la nòvia del teu amic. Quina cara més dura, ha agafat les claus del Golf de Batiste i les ha tirades damunt la taula. Aquesta nit hi haurà sang.

-Dóna-me'n dos. La veu de Carles trenca el silenci gelat de la taula. Ara pinta les cartes i comença a muntar un canut. És clar que vol posar nerviós a Casto, però això li pot costar la vida. El paio n'ha demanat tres. Les gotes de suor li solquen la cara com si estiguera en una mina. El seu somriure s'ha torçat en una ganyota i quasi està a punt de saltar sobre el pobre Carles. Aquest s'ho ha pres amb tranquil·litat. -Vinga, destapeu.

Una a una, Carles ha anat posant les cartes cara cap amunt. Un rei, un nou, i un maleït trio de vuits. Batiste s'ha desmaiat. Però Casto s'ha tornat més blanc que la cera. Ha ensenyat les cartes i s'ha fet xicotet xicotet com una puça: ni una fotuda parella. Tot havia sigut un farol, i Carles ho sabia des del principi. Casto ha agafat el rellotge i ha pegat a fugir amb un sonor fillos de la gran puta. Com en els dies gloriosos hem començat a cantar tots a una la Internacional damunt de les cadires.

La celebració ha durat fins a l'eixida del sol i sóc l'únic que queda mig viu. En total i comptant els anells, hem reunit quasi vint mil duros. No està gens malament. Els altres jauen tirats per terra i pels sofàs. Després de cantar, Carles ens ha contat entre sanglots i rialles com havia sabut que era un farol: abans de posar-se a jugar havia descobert que els ulls de Casto, lluents com un espill a causa de l'alcohol, reflectien vívidament els dibuixos de les cartes. A partir d'ací només havia hagut de tirar gambeta perquè picara. Jo no m'ho acabe de creure, però tant em fa. Això sí, per si de cas, li posarem un ciri a Santa Rita.