-¡Hola! ¿Cómo va eso?
Acabava d'entrar a la meua perruqueria habitual. Fernando, el perruquer, com jo, fruit del boom demogràfic dels seixanta, estava tallant els cabells a un jove -acabat de deslletar però que ben bé feia una alçada d'1,80- amb una màquina de tallar la gespa en miniatura. Em vaig asseure en els butacons esperant el meu torn. Tenia asseguts al meu costat tres amics de l'individu a qui Fernando estava tallant els cabells. Dos portaven el mateix pentinat: el cap totalment rapat menys una grenya alçada damunt del front, com un tupè elvispreslià. L'altre esperava nerviós el seu torn per fer-se el mateix cap.
Vaig fer una ullada al porta-revistes comprovant que no hi havia novetats. Des que Fernando s'havia casat havien desaparegut els Play Boy i els Penthouse; només quedava alguna revista de motos de quan s'estilava la derby cantaora. Fins i tot no hi estaven uns Muy Interesante totalment out. Com a cosa curiosa hi havia un número de El Jueves i un especial d'Historias de la puta mili. Era l'únic excés bibliogràfic.
Els meus companys d'espera van agafar El Jueves i van passar directament a les pàgines centrals, on una dona despullada feia l'ullet en una posició forçada. La van mostrar, entre comentaris jocosos, a l'amic objecte de la tallada, que la va veure reflectida en l'espill immens que tenia al davant i va fer un somriure de complicitat. Els altres feien comentaris, en veu baixa, sobre l'excés de greix acumulat en els malucs de la senyoreta. Fernando continuava impertèrrit segant, literalment, el cap del cadell, amb una perceptible incomoditat.
- ¿Cómo quieres la greña? ¿Plantada o de lado?- li va preguntar.
- Plantada -va respondre la víctima.
Fernando enllestia la rapada aplicant un esprai fixador. El jove es va mirar satisfet a l'espill.
- ¿A quién le toca ahora?
- A mi -va contestar el que tenia més a la vora.
El va fer passar a la pica per rentar-li la closca i em va dirigir uns comentaris amistosos sobre la meua família, als quals jo vaig respondre amb tota la meua millor educació. A continuació, l'innocent es va asseure al butacó giratori i va indicar a l'esquilador que voliaexactament el mateix pentinat.
-¿También lo quieres tan corto? -va demanar-li ofès.
L'altre va assentir amb un gest. Fernando va agafar la talladora de gespa i va començar a esporgar. Els cabells queien a flocs damunt el terra, i el cap del jove anava adquirint una estranya aparença. De tant en tant, Fernando dirigia l'assecador de mà a la segadora per refredar-la, i continuava la poda. Jo l'observava detingudament. Notava com l'adrenalina li pujava per les galtes; cada vegada el trobava més nerviós. Els seus moviments van esdevenir bruscos i automàtics. El xiquet feia ganyotes de dolor a causa de la força amb què el perruquer li repassava el cap. Fernando, totalment absort, immergit en negres pensaments ni el sentia. Jo m'estava repensant la tallada de cabell. Sabia que no era el seu millor dia i potser tindria problemes. D'altra banda, tampoc portava el cabell massa llarg i ben bé em podia esperar uns quants dies. Quan em disposava a tocar el dos em van cridar per llavar-me el cap.
Fernando li va fer la pregunta ritual: -¿La greña la quieres hacia arriba o hacia un lado?
-La vull plantada, com l'altre -va respondre.
Aprofitant que els companys de l'anyell estaven xarrant i no paraven atenció Fernando no es va poder aguantar i va llançar-li unes injectives, pròpies de la seua ment torbada momentàniament, referents a la possible filiació neonazi dels xicons. L'altre, passant absolutament d'aquestes al·lusions tan desagradables i fora de context, ni li va respondre.
Em van asseure a la butaca del costat i podia veure com li tremolava una cama, a Fernando, senyal inequívoc del fet que tot no rutllava massa bé. Hauria jurat que un raig de bromera blanca li rajava per entre la comissura dels llavis. Jo, però, no em veia amb forces d'arrancar a córrer i fer un escàndol. En aquell moment el ramat de rapats es va despedir molt cordialment, tots al·lucinats per les formoses testes que lluïen i ens vam quedar el perruquer i jo, tots sols.
-Tú lo quieres igual, ¿no? -em va dir- es que ya le he cogido el tranquillo.
Jo vaig fer un grunyit ambigu. A continuació li vaig explicar que el volia curt però, per favor, sense tupè. Fernando va agafar la talladora i es va dirigir al meu cap com un llamp. Jo veia, gràcies a la imatge reflectida per l'espill, com se li anaven omplint els ulls de sang. Les orelles, adés petites, eren ara punxegudes i tremolaven arítmicament.
-¿Has visto eso? ¡Qué tiempos! ¡No sé dónde iremos a parar!
Jo començava a témer el pitjor. La segadora corria pel meu cap com si fos un camp de golf. Els cabells em queien sobre els muscles i sobre la cara. La màquina corria d'un costat a l'altre sense parar i Fernando remugava sons incomprensibles. El zum-zum de la maquineta se'm clavava al cervell, només sentia una remor sorda i llunyana.
-¿Tu trabajas en la IBM, no?
Li ho havia explicat més de mil vegades. Per traure-me'l de damunt li vaig contar com vaig poder que m'havia autoalliberat feia tres anys i ara em guanyava la vida fabricant estris intel·ligents per a les mestresses de casa, i que la cosa no anava pas malament. Fernando continuava castigant-me els capil·lars com si no m'hagués sentit.
-España está muy mal. ¿Has visto,? Estos crios ya van vestidos como macarras. Si yo fuera su padre de una hostia les rompía la cara. Seguro que se drogan todos los días. Además como no hay trabajo para nadie, ¡qué han de hacer: emborracharse! el Gobierno nos ha engañado, pero yo ya no trago más.
Va continuar amb la verborrea absolutament absent de la meua presència. La talladora era ara un bòlid enfurismat que anava d'un parietal a l'altre. Quan li va tocar el torn a les patilles es va desviar i em va colpir l'orella, tallant-me-la de soca-rel. La sang rajava pel forat i em queia sobre els muscles. Vaig xisclar de dolor, però Fernando continuava maleint sense veure-hi res. Us puc jurar que ja estava més pelat que una bola de billar. Però la talladora criminal prosseguia menjant-se la pell del meu crani. El meu rostre era ple d'una massa asquerosa de pèls, sang i pell. Com el mateix dimoni Fernando em buidava la crisma, ja sense pell. Vaig obrir la boca per demanar socors però no vaig poder dir res perquè una allau de cabells sanguinolents em van caure a dins i em van fer perbocar.
L'artefacte diabòlic relliscava sobre la superfície dels ossos, produint un xerriqueig inhumà. Quan va arribar al cervell el meu dolor es va fer insuportable. La substància grisa s'escampava ara per tota la perruqueria i esquitxava l'espill. De sobte el barber va parar la màquina assassina. Sense deixar de parlar, amb un gest mecànic, Fernando va agafar el fixador i va llançar un raig abundant sobre el meu cervell desballestat.
Tenia la certesa que anava a morir-me, però això era una provocació. No ho podia tolerar. Disculpava que fes comentaris reaccionaris, que em tallés les orelles, que em desfés el cap i el cervell, però que, per arredonir la feina, em ruixés amb esprai no podia deixar-ho córrer. Ràpidament vaig estirar el braç i em vaig fer amb una navalla de barber que hi havia damunt el taulell i, sense pensar-m'ho, li vaig tirar al coll. El tall va ser precís i net. El cap de Fernando va redolar pel terra mesclant-se amb els pèls i la sang, encara, però, bellugant els llavis com una cua de sargantana.
Em vaig jurar que no hi tornaria mai més.