Carpe diem

He de reconèixer que he dormit molt malament. Els somnis han sigut continus i agitats. Una nit moguda: la meva dona s'ha queixat diverses vegades pels colps de peu que involuntàriament, ho juro, ha rebut. Siga com siga, a l'hora en punt m'he alçat. Encara mig dormit he entrat al bany. He recolzat els braços sobre l'armari que hi ha tot just damunt de la cisterna del wàter, i sobre aquests he descansat el cap: anava a evacuar, és clar. He obert un poc més els ulls, per això de no errar el tir i m'he deixat anar; i aleshores he mirat avall i he tingut la sensació que jo havia crescut considerablement, la tassa s'havia fet molt petita. El wàter semblava minúscul, de fet, el soroll em recordava una cascada tropical. He pensat que devia ser un efecte òptic produït, encara, per la son i la nit agitada. Però de seguida, per si de cas, m'he tirat mà a l'entrecruix: Déu n'hi do!

Miratge o no, tant se val. Tot d'una he decidit no anar a la feina i fer bondat: potser puga compensar la meva dona de les puntades de peu. Carpe diem, que deia aquell.