La caixa de música

He posat un disc mentre acabava de fer les maletes. Seria un llarg viatge, l'últim, potser. Gairebé tot estava embalat. Només aquelles coses petites que guardes no saps molt bé per què i que et segueixen allà on vas. Ara, era tot damunt del llit, esperant un destí: una fotografia antiga, un llibre d'Erich Fromm, l'entrada del concert dels Clarence, una figureta fàl.lica de fang d'origen desconegut, una capseta amb petxines de la mar, vells amulets de l'adolescència, un parell de clau antigues... Potser aquests trastos són la meua essència, potser són era la meua memòria. Ho havia decidit feia temps, quan ella em va deixar: res de records, res que em poguera fer venir ni una mica de nostàlgia pel passat, calia començar de cap nou. Quan vinga el drapaire s'ho emportarà tot, farà un bon negoci. Els discos també. Millor així.

He agafat la postal del Guernica, record del temps que vam viure a Madrid i l'he amagada a la caixa dels llibres de biologia. M'estimava la postal. M'estimava la ciutat. Havíem sigut feliços allà, enmig de tota aquella gent de la universitat. Anàvem a la sierra els caps de setmana. Muntàvem a cavall i jugàvem al golf. M'han vingut dues llàgrimes als ulls. He premut amb força la llengua contra el paladar per evitar que vessaren. Ha sonat el telèfon. He dubtat d'agafar-lo. Potser era ella.

Amb molta cura he posat tots els trastos en una caixa i l'he deixada a la porta, al costat dels discos. He agafat la capsa de música que emva regalar el dia del meu trenta-cinc aniversari i li he donat corda.

Mire el jardí per la finestra. Plou i fa fred. Com sempre en aquesta ciutat. Els aurons quasi no tenen fulles i les bardisses estan massa descurades, els fa falta una mà del jardiner. A la primavera hi plantaré margarides i un parell de cedres. Ha parat de ploure, els xiquets de la casa de davant han eixit corrent.