Probablement, A. M. C. era allò que es diu 'un home feliç'. Feia ja més de quinze anys que treballava a l'Empresa i durant tot aquest temps havia portat una vida tranquil.la. Com cada dia, el Cap havia demanat per ell a les 7.45. Sabedor de la molta importància que Ell donava a la puntualitat, havia agafat les carpetes i el correu que, com tots els matins, despatxava, amb meticulositat saxona, des de les 7.50 fins a les 8.30. Cinc minuts era el temps que separava la telefonada demanant la seua presència de l'arribada al Gran Despatx. Durant aquest temps, quasi corrent pels llargs passadissos que conduïen a les estances del Cap Suprem, repassava mentalment els afers importants que portava entre mans i les últimes notícies que havien arribat de les delegacions estrangeres. Res li feia sospitar que el matí del dia 8 de juliol de 1976 marcaria, però, un punt de no retorn en la seua calmada existència.
A les 7.49 es trobava davant la secretaria del Gran Cap. «Passe, -va dir- està esperant-lo». I mentre empenyia la porta després de fer dos trucs educats, escoltava el zum- zum que produeix l'agenda electrònica quan s'esborra una dada. El Cap Superior estava assegut en la Seua butaca de cuir negre. Arrepapat, mirava per la finestra els alts fumerals de la central nuclear veïna els quals expulsaven un fum blanc que ascendia verticalment uns cinquanta metres i després escampava el verí per tota la comarca.
Quan anava a començar amb la feina Ell el va interrompre: «A partir de demà s'incorporarà a la Institució un nou executiu al qual haurà d'ajudar fins que conega a fons tot el Procés.» Es disposava a mostrar la bona predisposició envers aquella incorporació quan Ell va pronunciar el nom de qui seria el nou encarregat.
En sentir aquells mots identificadors el va envair una estranya sensació, com si es precipités per un barranc profund. Un brogit estrident li xiulava a cau d'orella i sentia la Seua veu molt llunyana, com un eco que ressonava en el buit. Es va agafar dissimuladament a la cadira que tenia davant per retornar d'aquest estrany viatge. Podia notar les gotes de suor freda per sota de la samarreta que li recorrien tot el cos. La sang havia fugit del seu rostre, ara completament lívid i mancat d'expressió. L'Altre va continuar parlant sobre les bondats del nou directiu i dels avantatges que reportaria a la Institució la seua col.laboració. El vertigen li havia desaparegut quasi completament, però l'havia reemplaçat un fort mal de cap concentrat als polsos. Una sensació de vòmit imminent que li pujava des de l'estómac s'afegia al malestar general en què es trobava. Només havia pogut retenir del Seu discurs que avui no despatxarien. L'endemà, quan arribés l'altre home, enllestirien els afers pendents. Va eixir del despatx amb la camisa xopa. Es va afluixar el nus de la corbata sense fer cas de la salutació de la Seua secretària, i quan es va trobar al passadís va córrer fins als lavabos. Es va tancar amb clau i va perbocar dins la tassa. Després es va rentar la cara amb aigua freda friccionant-se amb duresa les galtes mentre s'escrutava el rostre reflectit a l'espill. Hi va veure les faccions d'un home madur i vençut. Es va mirar als ulls, amagats sota unes celles abundoses, i no hi va veure res, només unes pupíl.les de color marró fosc completament inexpressives i buides, com si fossen d'un mort.
A penes va parlar durant la resta del matí. Aterrit com estava per la vinguda d'aquell ésser del passat rondinava pels despatxos de la seua secció. Tenia la impressió que tothom l'observava de reüll i va decidir baixar al magatzem del soterrani. Quan hi va arribar va demanar al vigilant que ningú no el molestés i es va tancar en una recambra que feia d'arxiu mort.
Sol, i protegit de mirades estranyes, A. M. C. va esclafir en plors. Se li havia rebentat l'ànima de dolor. En un primer moment van ser singlots rabiosos que li tallaven l'alè. Més tard, es va asserenar i durant una bona estona les llàgrimes li rajaven silenciosament. Va recórrer dia a dia el seu passat. Va recordar com havia fugit, encara sent un adolescent, del seu país, ocupat per una potència estrangera. Va rememorar com havia arribat a una nova i estranya llar, totes les dificultats amb què es va topar a causa del seu origen, els problemes amb una llengua desconeguda i aspra, el començament d'una nova vida en una terra, pensava, lliure i pròspera Refeia les primeres experiències al carrer, quan venia diaris, els estudis nocturs en una acadèmia dirigida per una tieta del barri, qui més tard li proporcionaria el primer treball en l'oficina d'uns importants advocats. Havia conegut casualment la dona que poc després seria la seua muller en aquell bufet, amb qui es va maridar seguint els ritus ancestrals del país. El primer fill va arribar sis mesos després de les noces, fet que la moral puritana de l'empresa no podia perdonar i el van despatxar. Es van haver de traslladar a una gran ciutat, a l'altre extrem del territori. Allí havia començat a passar comptes en una agència d'importació de mercaderies que al cap d'uns anys es convertiria en la Institució.
A poc a poc s'hi havia fet un renom i el seu treball eficient es veia recompensat amb successius i merescuts ascensos. Després va venir la fusió amb una multinacional. «Eficiència i fidelitat -li havien dit quan el van nomenar cap de la secció dels mercats d'ultramar- són les virtuts essencials que cal fomentar i mantenir en la Institució». I ell s'ho havia cregut al peu de la lletra. Ara, el passat havia vingut a retre-li comptes. Durant tots aquests anys havia intentat oblidar la vida anterior a l'exili. I finalment ho havia aconseguit, era un home sense infantesa. La seua vida començava als catorze anys, quan va travessar la frontera. El destí li jugava ara una mala passada. Tot el que havia oblidat se li havia fet present en un mot, en un nom estranger. Era el final d'una llarga fugida.
Alleujat pels plors, va tornar al despatx amb pas tranquil i es va recloure. Deu minuts abans de l'hora d'eixida, va marxar de l'oficina. Sense saludar el porter que li portava el cotxe del garatge, es va enfilar com un llamp per l'avinguda principal de la ciutat.
Havien transcorregut ja deu mesos des del dia que A. M. C. va desaparèixer sobtadament. La muller, angoixada, havia telefonat aquella mateixa nit a la policia després de trucar a tots els hospitals de la ciutat demanant pel seu marit. Va contar als detectius que ell li havia telefonat un poc abans de les dues per dir-li que no hi aniria a sopar. Havia repassat una i mil vegades la conversa que havien mantingut, sense trobar-hi cap indici que pogués insinuar res estrany. El sergent s'havia comportat amb molta amabilitat durant el temps que van durar les perquisicions. Li va suggerir que tornés a casa dels seus pares, després de fer-li la promesa que continuarien amb la investigació i que li comunicarien qualsevol novetat sobre el parador del seu home immediatament.
Dos dies després de l'esvaïment del seu cònjuge va rebre la visita d'un alt directiu de la Institució. L'Empresa volia acompanyar-la en aquells moments tan delicats. Alhora, se li oferia per a qualsevol cosa que ella necessités. L'home, amb un fort accent estranger, es va desfer en elogis sobre les virtuts i l'eficàcia en el treball del seu marit, a qui coneixia, va dir, de feia molts anys. El Gran Cap li enviava les seues salutacions i un taló d'una quantitat de diners considerable. «Per si li feia falta» va murmurar. Una setmana més tard va decidir enviar els fills a casa dels avis per allunyar- los de la desgràcia, i quedar-se ella a ciutat per seguir més de prop les investigacions.
Ara, quan ja feia quasi un any que vivia sola rebia una citació de la policia. Els primers mesos havien estat molt durs. Al principi trucava cada dia als hospitals. Després, animada per l'enviat del Cap Suprem, que la visitava cada divendres interessant-se per les recerques, havia buscat un treball en un despatx d'agents de borsa. Va tancar la casa i es va llogar un petit xalet assolellat en un barri dels afores. Fins i tot havia conegut altres homes que li semblaven atractius en l'empresa on treballava. Alguns li havien demanat d'eixir, però ella havia refusat les invitacions. Es podia dir que havia refet la seua vida, tot i que de tant en tant trobava a faltar el seu marit. El paper oficial de la comisaria venia a recordar-li un dolorós passat. Li reobria una ferida punyent que ella maldava per tancar. La visita va ser molt curta. La va rebre amablement el capità de la policia; la va fer passar al despatx, li va oferir un cafè i va cridar els detectius que s'ocupaven del cas. El cap dels investigadors va fer un resum succint dels fets ocorreguts i va enumerar totes les indagacions que havien portat a terme al país i a l'estranger. Havien buscat el seu marit pertot arreu. Fins i tot havien demanat ajuda a la Interpol i a les organitzacions d'espionatge i contraespionatge dels països aliats. Estaven doncs, va dir, al final del trajecte i donaven per tancat el cas.
Quan va sentir aquestes paraules el seu cor va començar a bategar més ràpidament. Qui sap si l'haurien trobat mort o potser era presoner d'alguna secta. Al capdavall, ella gaudia ara d'una existència estable i tranquil.la. Els fills havien tornat a la ciutat i estaven a punt d'entrar a la universitat. El temps transcorregut des del dia que ell la va deixar quasi havia esborrat la imatge del seu home de la memòria i tan sols recordava alguns moments que reeixien de la vida monòtona i avorrida que havien portat plegats. A més, havia començat a respondre a les insinuacions d'un jove economista que li feia la cort i s'imaginava un esdevenidor feliç amb el nou company. De les conclusions de les investigacions depenia que la seua vida tornés irreversiblement a un pou profund i obscur o que, finalment, esdevingués una dona completament lliure. Capficada en aquests pensaments quasi no sentia les paraules del detectiu, que ja acabava el seu discurs. «D'acord, doncs, amb els resultats de les perquisicions portades a terme podem assegurar-li -va dir- que el seu marit, de nom A. M. C., s'ha fet fonedís.»