carlesBellver.com :: blocs

Tertúlia: literatura actual i Normes de Castelló

2007-12-12T08:47:46+01:00

El Centre Cultural Valencià La Nau m'ha convidat a participar, juntament amb els escriptors Albert Garcia Pascual i Joan Andrés Sorribes, en una tertúlia sobre literatura en el context del 75è aniversari de les Normes del 32.

Serà avui dimecres 12 de desembre, a les 20 h, al carrer Ros de Ursinos 17-19 de Castelló de la Plana.

Quina gent més rara

2007-12-03T23:07:06+01:00

Ara que ha merescut alguna notícia i alguna ressenya la publicació d'aquest recull d'entrevistes de The Paris Review (El Aleph, edició a càrrec d'Ignacio Echevarría), no estarà malament recordar que en el web de la revista (theparisreview.com) es pot llegir, i baixar, una selecció molt més extensa d'aquestes mateixes entrevistes, en la versió original en anglès. O repassar la nòmina completa d'enquestats, per dècades.

The Paris Review va ser fundada l'any 1953. Des del primer número, un dels seus plats forts va ser la secció titulada "The Art of Fiction" (després també "...of Poetry", "...of Theatre", "...of the Essay"), on cada mes hom demanava a un autor cèlebre per les seves idees i els seus mètodes.

Hores i hores de diversió assegurada, doncs, per a escriptors i lletraferits. Qui no es faria un tip de riure -un riure nerviós, és clar- llegint les angúnies que passava John Cheever per acabar una novel·la. Fins i tot se li apareixia Hemingway en persona i li parlava: "Mai vaig sentir realment la veu de Hemingway, però era conspícuament la seva". O si preferiu un somriure més calmat i intel·lectual, us recomanaré potser les actituds surrealistes de Blaise Cendrars quan es vantava de tenir guardat en un bagul des de 1917 un poema inèdit, mític ("Au coeur du monde"), que hauria pogut canviar el rumb de la poesia moderna. I d'haver dipositat deu altres obres igualment inèdites en caixes fortes de bancs sud-americans, les quals "si Déu vol, seran descobertes per casualitat algun dia."

Quina mena de gent més rara que som!

Per a més seguretat, cal anar-se'n al Nepal?

2007-11-25T00:11:36+01:00

L'alcalde, el vicealcalde i els regidors de Kathmandu

Potser els pares i les mares d'alumnes del col·legi Herrero sí que exageren, com ha dit algú, el perill que suposa aquesta ominosa grua. No m'estranyaria gens: els pares -i les mares- tendim a patir, fins i tot excessivament, pels nostres fills o filles. Per això ha hagut d'intervenir l'Ajuntament, que és com si fóra el pare -o la mare?- de tots els ciutadans. I llavors, en l'exercici de la seva responsabilitat, algun regidor ha puntualitzat que tant de dret tenen els pares a preocupar-se per la seguretat dels seus fills, com té dret igualment el propietari del solar annex a edificar-hi un habitatge.

Qui ho podria dubtar, que tot són drets: el dret públic i el dret privat. I el nostre Ajuntament ja sap com conciliar-los. És a dir, que té ben clares les prioritats. El que va davant, va davant. I el que no, una mà davant i l'altra darrere. Primer li van donar al propietari del solar els permisos de construcció pertinents i després van col·locar unes tanques a fi d'impedir que a l'hora del recreo els xiquets i les xiquetes es posin a jugar justament a la meitat del pati que queda davall de la grua, amb la innocència i la imprudència que els caracteritzen, pobrets, criatures.

Al cap i la fi, ací no ha passat mai res: "...la seguretat de l'obra", ha insistit el vicealcalde Javier Moliner, "revist total garantia, com qualsevol obra que s'executa a Castelló".

En llegir aquestes declaracions bàsicament tranquil·litzadores, a mi em ve al pensament que van tenir sort d'estar de viatge, els amos d'aquella casa del carrer Bisbe Salinas, que va caure el mes passat per causa i per culpa d'una altra obra qualsevol que feien -executaven- al costat. Encara que no calia, potser, que se n'haguessin anat tan lluny: al Nepal, diu la premsa que hi eren. Si s'haguessin estat a casa, m'imagino que l'Ajuntament no hauria tingut cap problema a posar-los-hi unes tanques per tal que en una distracció no passessin, per exemple, al menjador, a la cuina o a la habitació de l'àvia. Si no ixen vostès de la seva habitació, els podrien haver advertit, no correran cap risc. Els tècnics ens asseguren que només s'enderrocarà l'altre tros de la casa. I facin el favor de posar-se aquests cascos, no siguin imprudents.

No sé, doncs, si cal que l'alcalde es molesti a redactar un "pla de seguretat" com el que ara afirma que no té el col·legi Herrero "porque los padres estaban en otra dinámica". Encara que jo pensava que era responsabilitat i obligació de l'ajuntament garantir que existeix aquest pla, independentment d'eventuals "dinàmiques" (què diantre deu voler dir amb això?).

De la mateixa manera que em pensava que l'Alberto Fabra i companyia havien promès repetidament que el farien, el pla en qüestió. Això és que deuen ser polítics d'aquells avesats a incomplir promeses, tant de grosses com de petites. Però de debò que no sé si cal que es molesti per quatre pares ansiosos i sobreprotectors. Deixeu-lo treballar, si us plau, que ell ja té bona cosa de faena, sobretot de molt alt nivell.

Esborrar i desdoblar

2007-11-20T16:53:29+01:00

De receptes per a escriure i per a millorar allò que s'ha escrit, n'hi ha en abundància. Cadascú ha de trobar quines li convenen més.

Una de les que faig servir últimament és aquesta: després d'enllestir el primer o el segon esborrany, 1) suprimir la meitat dels paràgrafs (no contar-ho tot, no avorrir) i 2) desdoblar les frases que queden, perquè sé que tendeixo a concentrar excessivament l'expressió i aquesta densitat de vegades les fa indigestes, males de passar.

(Voltaire, en els Set discursos en vers sobre l'home: "El secret d'avorrir és dir-ho tot.")

Bardín pacta amb el diable

2007-11-19T23:25:38+01:00

Spiegelman va argumentar que en una època en què els tebeos ja van deixar fa temps de gaudir d'una posició central en la nostra cultura de masses, una de les poques oportunitats de supervivència -o mera pervivència- del còmic consisteix en el seu reconeixement acadèmic i institucional. Crec que en va dir "un pacte amb el diable": posar-lo sota protecció, si es pot, als museus i a les universitats, de manera que sigui estudiat i almenys no es perdi per sempre, que duri una mica més.

Des d'aquest punt de vista, que s'hagi instituït un "premi nacional" sens dubte és una bona notícia per a tots els qui apreciem el còmic com a forma d'expressió artística.

I des del punt de vista d'algú que es va emportar una sorpresa i gairebé un susto en topar el seu nom imprès a la pàgina sis de Bardín el superrealista, doncs que li hagin atorgat a en Francesc Capdevila aquest guardó la primera vegada que es concedeix, lògicament també és una grandíssima i boníssima notícia, és clar que ho és, i tant que sí. Enhorabona.

Medicina teologal

2007-11-06T09:58:54+01:00

Diu que la Conselleria de Sanitat demana als pacients quines creences professen i amb quina freqüència van a missa.

I la de Transports també. Aquest matí, mentre passava l'abonament per la cancel·ladora, el conductor de l'autobús m'ha preguntat si jo creia en Déu.

-Doncs no sabria què dir-li -he contestat-. Sempre m'ha paregut suggestiva la filosofia de Spinoza, per a descriure la qual hom va inventar el terme panteisme. Però també hi ha qui opina que això no és més que un ateisme camuflat. Si Déu és a totes les coses, potser es dilueix massa i al final s'esvaeix.

L'home m'ha contat que ell és evangelista i que la congregació a què pertany no li permet menjar porc, ni ballar.

-Vostè -s'ha interessat-, sí que pot?

-Sí -li he reconegut-, però ara no vull, gràcies.

A aquella hora, tant de matí, l'interrogatori m'estava importunant i he decidit tallar en sec. Me n'he anat al fons del cotxe i m'he assegut. De primer no m'he adonat que el passatger de la dreta era el meu confessor. Però tenia la cara del president de la Generalitat.

-Pare -li he dit molt sincerament-, em penedeixo de tot.

Ell m'ha etzibat:

-No em toque els collons, Bellver.

Per Tots Sants, potser

2007-10-23T22:56:28+01:00

Segons els càlculs de l'ínclit James Ussher (1581?1656, arquebisbe anglicà d'Armagh i primat d'Irlanda) el món va ser creat per Déu Nostre Senyor tal dia com avui, 23 d'octubre, de l'any 4.004 abans de Crist. Basava la seva tesi, és clar, en la Bíblia: en les genealogies de l'Antic i del Nou Testament. Però també va emprar les Taules Rudolfines d'en Johannes Kepler, molt superiors a les prussianes i a les alfonsines. La ciència, com ha de ser, per a servir-vos a vós i a Déu.

Ara mateix aquest món només tindria, doncs, sis mil i pocs anys d'edat, exactament sis mil onze. I a mi, que tot plegat em pareixia molt més antic: gastat i espatllat i tot. Quan es degué començar a malmetre? En quin moment de la Història s'accelerà el seu envelliment? Aviat, això segur, no molt més enllà del setè dia. Per Tots Sants, potser.

L'esperit modern de la pressa

2007-09-15T08:08:44+01:00

Augusto Monterroso, en "Breve, brevísimo" (Literatura y vida):

Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así.
Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse.

Crec que darrerament (si més no els darrers quinze anys) l'ansietat m'ha fet escriure massa i amb massa presses. M'agradaria encetar en qualsevol moment una fase de calma i lentitud.

("L'esperit modern de la pressa": uns pocs mots que vaig subratllar la primera vegada que vaig llegir La línia d'ombra de Joseph Conrad.)

De classe popular

2007-08-10T10:31:33+01:00

No sé on vaig llegir que a Yves Chaland -un dels continuadors d'Hergé més celebrats i el més plorat: va morir molt jove en accident de cotxe- li sobtava la despreocupació de Tintín pels diners: no se'l veia mai treballant de debò, no tenia horaris, viatjava en tren, en vaixell o en avió i dormia en cars hotels. Fins i tot abans que el seu amic Haddock es fes ric i que a ell li'n toqués una part.

Chaland era de classe baixa i se'n feia creus. Per això el seu heroi més tintinesc, Freddy Lombard, no tenia mai ni cinc i passava grosses penúries.

En Això no és tot, les referències a Tintín són òbvies des del nom del país on s'instal·la Beauvoir: Bordúria. O, en el cas del capítol del qual acabo d'enllestir el primer esborrany, des del títol: L'orella escapçada.

Però Tintín no és pas un referent literari. Sí que n'és evidentment el meu admirat Joan Perucho. Potser, a la manera de Chaland, jo voldria ser un Perucho de classe popular. Amb un sentit de la fantasia que no difereix gaire del seu, però menys catolicista i menys tradicionalista que ell. Menys beat i menys carca, vaja.

Vita Beauvoiris

2007-07-07T18:02:14+01:00

Borges, en la seva ressenya d'El planeta silenciós de C. S. Lewis (revista El Hogar, 10 de febrer de 1939; volum 4 de les obres completes) feia notar que l'autor pareixia saber-ho tot sobre els escenaris del seu relat:

Hay novelistas cuyo texto nos da la impresión de abarcar y hasta de agotar cuanto se imaginan; C. S. Lewis, en cambio, tiene -lo juro- más conocimientos de Marte que los registrados en este libro.

Per a la consistència d'un relat -de qualsevol mida- sens dubte és bo que l'autor sàpiga molt més que allò que aflora explícitament en el text. Que conegui bé el rerefons dels personatges i de la trama, que tingui totes les dades i que seleccioni el que cal explicar i com s'ha d'explicar. Heus ací doncs un breu esbós cronològic de la vida de Beauvoir.

1956 Beauvoir naix a Castelló. Per raons que s'han esmentat en un altre lloc -i que desenvoluparem en un altre moment- és orfe i passa els primers anys de sa vida a la Casa Provincial de Beneficència.

1967 Als onze anys és acollit per uns oncles (el parentiu real és aquest: la "tia" que l'acull era cosina d'una cunyada de sa mare).

1974 Detingut per la policia política del règim, és traslladat probablement a València i torturat. Qual el solten, en lloc de tornar a Castelló, arriba a Barcelona en circumstàncies poc clares.

1982 Beauvoir torna a Castelló. Estudia al Col·legi Universitari.

1985 Es trasllada a València per acabar la carrera de Filosofia.

1991 Obté el títol de doctor amb la tesi Lògica i deliri en Über Gewissheit de Ludwig Wittgenstein. Al setembre s'incorpora com a professor de Cultura Europea a la Universitat Jaume I de Castelló, recentment creada.

1992 Guanya un premi literari amb el recull Contes psiquiàtrics, que es publica l'any següent.

1993 Beauvoir es trasllada a París amb una beca d'estudis postdoctorals. La seva estada es prolongarà molt més enllà dels dos anys previstos inicialment.

2001 Sense beques, ni feina, ni cap altra font d'ingressos, Beauvoir es troba en un atzucac. Per mitjà d'un conegut, aconsegueix un contracte com a professor visitant a l'Escola d'Alts Estudis de Szohôd, capital de Bordúria (vg. Això no és tot).

2002 Al maig, els bombardejos de l'OTAN provoquen una diàspora a Bordúria. Després de passar uns mesos a Budapest, Beauvoir torna a Castelló, on obrirà un gabinet psiquiàtric d'orientació psicomàgica.

2003 Una denúncia fa que Beauvoir hagi de tancar el gabinet i toqui el dos (vg. El Llibre de tòpics), probablement amb destinació a París.

Illots

2007-06-05T19:47:31+01:00

Justament ara, el joc aquest de triar deu llibres que t'emportaries a una illa deserta potser fa una mica de mala espina. Per allò de no donar idees: no fos que la supermajoria política que anorrea aquest país pensi de debò a deportar els rebels

Darrerament s'ha sentit a parlar fins i tot de propostes d'emigració massiva de valencians. Però si en som tan pocs com indiquen els vots, segurament ací hi ha un adjectiu que sobra. No ens caldria pas cap Madagascar: amb l'illa de Tabarca i les Columbretes ja n'hi hauria prou i massa. I estaríem ben prop, gairebé com a casa.

(Pel que fa a a la interrupció d'aquest magnífic bloc, Vent d Cabylia, estic segur que serà temporal. L'autor mateix confessa en l'últim apunt -de 28 de maig, un mal dia!- que espera tornar. Una vegada vaig acusar-lo de pessimista. El temps ha demostrat que no n'era prou i jo un ingenu. Però siguem si cal pessimistes de debò i no per això deixem d'escriure, si us plau. No busquem cap "benefici social objectiu" en l'escriptura, perquè són dues coses que tenen una difícil relació. Diguem amb Pavese: "Jo començo a escriure amb la partida és perduda. No s'ha vist mai que escriure un poema hagi canviat les coses.")

Calderilla i duralex

2007-05-20T15:02:10+01:00

Les persones ben informades ens hem assabentat darrerament de la presència de centenars d'efectius d'origen romanès, polonès, portuguès i d'altres nacionalitats neocomunitàries, una mena de legió estrangera oculta en magatzems i cases abandonades, en establiments de caritat o fins i tot en les cambres de convidats de les mateixes autoritats municipals, pertot arreu de la nostra benvolguda província de Castelló.

Per si de cas, jo ja vaig sol·licitar el vot per correu. Sincerament, m'estimaria més passar a recer el diumenge 27, atès que em fa molta topar-me al carrer aquest exèrcit d'ombres tolkienià que hagi eixit dels caus a pagar favors o deutes històrics. Una quinta columna d'ocasió, a les ordres d'un poder ciclopi 1) ben conegut que vol tornar a imposar una vegada més la seva llei. Dura llei, per cert, que no pareix que tingui res a veure en realitat amb les lleis, no ens confonguéssim, sinó més aviat amb un cert tipus de repartiment de la riquesa: repartiment entre uns pocs amics, és clar, perquè si fos entre molts ja no seria riquesa. Tot just seria moneda menuda.

1) Del ciclop, gegant mitològic que tenia un sol ull; tb. dit dels murs construïts amb blocs de pedra de mida molt grossa.

La nostàlgia, Chirico i jo

2007-05-14T12:49:45+01:00

El fragment del capítol sisè titulat "La nostàlgia de l'infinit" -pel quadre de Chirico- es podria posar en relació amb el conte "Un grapat d'il·lusions", del recull Allò que és meu (el meu primer llibre, de 1993, del qual renego discretament). Com si l'hagués reescrit, o repensat, però sense aturar-me a rellegir l'original. En tots dos hi ha introspecció, sexe casual i angst (per dir-ho a l'americana) en una localitat turística.

La comparació permetria valorar:

Si n'he après alguna cosa, de l'ofici d'escriure. Ja ho jutjarà qui vulgui: ara mateix no goso tornar a llegir un text publicat fa tant de temps, que no m'és permès per tant de rectificar.
Que vell m'he fet i en algunes coses -en les actituds, en les manies, en les pors- que poc he canviat. Potser només en els detalls, en les formes: p. ex. ara trobaria ximple i faroner pretendre, com vaig fer llavors en el pròleg, que aquest afer de la turista italiana es va esdevenir realment.

Aquesta nova versió té una altra vegada una mida molt breu, menys de mil paraules, que és amb la que em solc sentir relativament còmode, la que em permet tancar el text més satisfactòriament. És més rar, d'altra banda, que hagi reeixit a compondre el relat sense posar en joc cap element de tipus fantàstic. Ja ho he dit, que em faig gran.

Conferència sobre literatura fantàstica i de ciència-ficció

2007-05-03T08:35:09+01:00

Aquest dissabte, 5 de maig, Albert Garcia Pascual i jo donarem una conferència sobre literatura fantàstica i de ciència-ficció, des d'un punt de vista personal i local, en el marc d'unes jornades sobre aquest tema que se celebren ací a Castelló. Serà a la Pèrgola (passeig de Ribalta) a les cinc de la vesprada.

(El programa d'activitats accessible via web no ha estat actualitzat. L'hora correcta de la conferència és les cinc. I no parlarem només sobre Lovecraft, ho prometo.)

Sant Llibre 2007

2007-04-23T07:14:26+01:00

Dia de Sant Jordi de 2007. Potser per por que, enmig de tanta contundència editorial, no us oblidéssiu de mi abans que aconsegueixi enllestir aquest pròxim llibre (la meva lentitud a l'hora d'escriure ja fa temps que és objecte de bromes i comentaris d'altra mena entre els amics i coneguts) he pensat que fóra oportú oferir-vos-en un petit avançament.

I a més a més, prometo que durant els pròxims mesos us aniré informant de com me'n isc -airós o no- d'aquesta empresa, en un nou bloc: Diari de Bordúria.

(Pel que fa a llibres en efectiu, millor que totes aqueixes llistes de novetats, prefereixo recomanar-vos el Paper de vidre núm. 42 (PDF 1,5 MB), on cinquanta-sis col·laboradors recreen en sis línies alguna de les seves obres preferides.)