Randolph Carter: Swedenborg del segle XX, viatger astral, reporter d'altres mons, pioner dels estats de consciència. Confident primer de Lovecraft i després de Jacques Bergier. Es va esfumar l'any 1958 arran del tancament de la Universitat del Miskatonic i va reaparèixer envers 1961 a Nova Orleans amb una identitat falsa que ja havia fet servir puntualment abans: Swami Chandraputra, místic indi de Benarès. Aleshores hom el pogué escoltar sovint, però sense una periodicitat regular, en un programa de la ràdio universitària titulat "Waves" ("Ones") que s'emetia els dissabtes al vespre. Els seus soliloquis es presentaven sota el lema "Visions". Els dies que no parlava Carter, generalment un dels estudiants que conduïen l'espai llegia un conte de Lovecraft o de Fritz Leiber.
La darrera vegada que Carter es va adreçar a la seva audiència va ser el 29 de desembre de 1962. Aquella nit la seva veu feble, envellida, nuada, va descabdellar un relat d'éssers extraterrestres que s'establien obertament a la Terra i ens sotmetien sense que ningú no gosés fer-hi front. Treien profit d'un poder metafísic, esbalaïdor, que desarmava tota voluntat i als ulls dels humans prenia la forma d'un ombra negra. Per si això no era prou, encara feren demostracions de la seva superioritat tecnològica, total, aclaparadora, incloent-hi la detonació d'una bomba atòmica d'una potència mil vegades superior a la d'Hiroshima o la inducció d'un terratrèmol devastador per mitjans indesxifrables. Tenien aspecte humà quan hom els mirava de cara, però de reüll de vegades es revelaven com si fossin uns escarabats gegants que s'haguessin posat dempeus i caminessin encorbats, o segons altres testimonis com una mena de crancs o de milpeus o uns dimonis de l'infern. La seva veu era un zum-zum metàl·lic que marejava i feia venir mal de cap.
El propòsit de la seva vinguda era utilitzar-nos com a aliment. Solcaven el cosmos en cerca de planetes densament habitats, que els asseguressin una quantitat suficient d'élan vital, i feia temps que havien posat els ulls en el nostre. Instal·laren els escorxadors, vastos blocs prefabricats sense finestres, a la rodalia de les grans conurbacions: Tòquio, Mèxic, Bombai, Sao Paulo, Nova York... La humanitat es resignava a perir. Cada cent quaranta-quatre persones (una grossa) eren transformades en una pastilla compacta de color marró, les quals s'apilaven en contenidors. Et in pulverem reverteris. Circulava un rumor insistent segons el qual només necessitaven sacrificar una petita part de la població, potser un cinc o un deu per cent, i que seleccionaven les víctimes arbitràriament, per sorteig. Quan haguessin omplert les bodegues, els extraterrestres s'enlairarien en les seves naus i enfilarien l'estel negre llunyà on tenien el cau. Aleshores tornaria la pau d'abans ací a casa nostra, per als supervivents de l'hecatombe. Però havent anihilat tot just quatre-centes mil o cinc-centes mil persones, es va encomanar entre els invasors una rara malaltia de tipus nerviós que els deixava prostrats o inerts i de sobte decidien abandonar. L'origen de l'afecció eren les toxines introduïdes a la nostra cadena alimentària per la contaminació de l'aire, de l'aigua i del sòl, i pels pinsos adulterats. S'enverinaven amb les nostres pólvores i marxaven. La raça humana celebrava arreu del mon la seva rara sort, però res no seria mai igual en aquest planeta.
L'originalitat d'aquesta història és, evidentment, gairebé nul·la: no sembla res més que una actualització de La guerra dels mons d'H. G. Wells, amb les rectificacions exigides pel pathos existencialista i per la dèria misantròpica, vagament antihumanista, de Randolph Carter. Però les circumstàncies que l'envolten són sorprenents. De Carter, no se'n tornà a tenir cap notícia. Els qui eren a la ràdio aquell dissabte mantenen que no l'hi van veure i que de fet no va haver-hi emissió per problemes elèctrics. Des d'on, des de quin pla, va parlar doncs Carter als nombrosos oients de la seva darrera visió? La desclassificació d'un bon nombre de papers de l'FBI ha aportat noves dades que en lloc de resoldre el misteri, el certifiquen: se sap ara que un veí havia trobat mort Carter a casa seva del barri francès, el mateix dia que es va sentir l'al·locució. Estava aclofat, immòbil, a l'engronsadora que va heretar de la seva tia Martha. El forense determinà que el traspàs s'havia produït com a mínim vint-i-quatre hores abans. És remarcable la sensibilitat de l'informador anònim del Buró, que en la nota manuscrita adjunta fa referència a l'expressió beatífica de Carter ("sense senyals de sofriment") i a la llum crepuscular que es filtrava per la cortina de ganxet i li il·luminava el rostre.
15 de maig de 2005