Ports i vaixells
Inclòs en La vida canina.
Un dia, en eixir de la feina vam trobar una gavina morta damunt de les llambordes. Tot i que el Màrius, després de temptejar amb la punta del peu el volàtil exsangüe, va jurar i perjurar que es tractava d'un corb, i el Cubells va insistir que devem ser, pel cap baix, a mil quilòmetres del mar, des de llavors jo ja no he deixat de somiar despert i imaginar ports i vaixells, illes i costes llunyanes, ambre gris, coral, tempestes, coratjosos capitans i balenes formidables. Cada nit, abans de gitar-me, em recolzava una estona a la finestra de la meva habitació i si per ventura bufava una mica d'aire des de qui sap on, respirava fondo i em deia: "Benvinguda sigui aquesta salabror".
De què et serviria fer-te el sord si has sentit una crida interior? Vaig preguntar, vaig indagar. Malauradament, ningú no era capaç d'indicar-me el camí del port. Sembla que no en sabem res, de les ciutats en què vivim. Vaig descobrir amb estupor que ni tan sols no s'imprimeixen ja plànols, perquè no cal que ningú vagi enlloc. Dilluns en vaig trobar un dels anys cinquanta regirant una pila d'intervius i teleprogrames esgrogueïts en una botiga de llibres vells. "M'interessa la mar", li vaig dir a l'amo, que m'escrutava des de darrere d'unes lents gruixudes. Al final em vaig emportar també L'illa del tresor, Moby Dick, i un parell de fascicles d'El mundo submarino de Jacques Cousteau. Ara que podia traçar el rumb i havia pres una decisió, aquestes lectures em van venir d'allò més bé per entretenir l'espera fins el cap de setmana. A poc a poc van aflorar vagues records d'estades a la platja amb el meu pare quan era petit. Entrellucava, com en una fotografia borrosa en blanc i negre, unes casetes de fusta on ens canviàvem, uns immensos para-sols i famílies completes en banyador.
Ahir divendres, tan bon punt van tocar les set, em vaig traure els maneguins, em vaig posar l'abric i vaig marxar corrents sense acomiadar-me dels companys, puix no hauria sabut què dir-los. L'autobús eixia de la plaça dels Jutjats. En poc més de mitja hora ja érem al districte marítim. Que prop pareix que sigui l'altra punta del món quan et poses en marxa, i que fàcil arribar-hi! Em va costar més, en realitat, atènyer la mar a l'altra banda d'un laberint de carrerons ombrívols i solitaris. Mentre es feia de nit reflexionava que no és rar que es perllongui el tram final d'un periple. A l'últim, en girar l'enèsima cantonada em vaig topar per fi amb la popa d'un vaixell, més alt que una casa, balancejant-se suaument. Vaig caminar fins el moll expectant, bocabadat, tremolós. El "Karaboudjan Segon" -una formidable bèstia de ferro- era només un d'una filera de bucs amarrats amb grosses maromes. Vaig tocar el casc, lleugerament inclinat cap a mi. La capa d'òxid i closques enganxades testimoniava un llarg historial de singladures. Els dos següents, dos pesquers, eren una mica més petits: el "Gran Sol de Terranova" i el "Lleó de les Mars del Sud", es deien. Aquests noms exòtics em transportaven mentalment a altres vides, a incertes latituds. Fantasiejava que devien anar a Austràlia, a Amèrica, al Congo. A l'altra banda de la dàrsena se'n veia un de nom àrab. El "Rei de la Mar Roja", em vaig empescar. I més enllà, entre les dues esculleres, la infinitud de la mar oberta. "El gran Déu absolut! El centre i la circumferència de tota democràcia!", proclamava Herman Melville. Però el tauró aguaita sempre, adverteix Cousteau.
El reflex titil·lant de la lluna plena damunt de les aigües negres i profundes del port acompanyava les meves cabòries. En tot cas no em podia distraure. Encara em faltava aclarir el més important. Vaig escodrinyar els locals pròxims fins que vaig localitzar el rètol de la Companyia Naviliera. A aquella hora l'oficina ja estava tancada, però tenien penjat un full amb la llista d'horaris i preus. La vaig repassar nerviosament amb el dit: Barcelona, Amsterdam, Liverpool... Per un passatge a Nova York en classe polissó demanaven 15.000 rupies: una suma equivalent a anys de feina, estalvis i angúnies, però ja no calia capficar-s'hi, perquè aquesta seria molt aviat, per fi, una etapa acabada.
El vapor salpava a les set del matí. Per fer temps, i perquè fora la humitat em calava els ossos, vaig entrar en una taverna anomenada "La balena", i així va ser que em vaig ficar, sense voler, a la panxa del monstre. Era una cofurna petita, fosca, sense finestres. En una de les taules, en un racó, dormitava una noia que portava un ull tapat a la manera dels pirates. Al taulell, un home vestit amb un gavany blau estava pagant la consumició. Quan aquest va marxar, l'encarregat es va dedicar a observar-me sense badar boca. Aquell tipus cepat, de barba espessa i hirsuta i nas aquilí, realment m'estava amoïnant. Em vaig asseure en una taula buida i li vaig preguntar, no perquè tingués fam, sinó per dissimular la meva incomoditat:
-Que es pot sopar?
S'ho va rumiar uns moments interminables abans de grunyir la resposta:
-Ara miro què queda.
Mentre mirava, vaig aprofitar per estudiar la noia. La seva cara bruna, els rínxols, el cos menut i encongit. Semblava molt jove, potser estrangera. Devia ser clienta o empleada? No sé per què, em va fer evocar, una altra vegada, els nens i les nenes en banyador. Segurament ella també va joguinejar i es va cabussar en alguna d'aquestes platges properes, o en unes altres. La tornada del mestre em va robar el gust de la sal, el tacte de la sorra. Ara amb ell n'anava un altre igual de cepat i barbut, com si fossin germans bessons. En la meva nova vida, vaig decidir, jo també em deixaria créixer la barba. Entre els dos carrejaven un perol desmesurat, propi del ranxo d'una guarnició o de la tripulació d'un vaixell. El van dipositar damunt de la meva taula i em van escudellar un plat de caldo. Barrejats amb les patates i la col, s'hi bellugaven una mena de cucs prims. Quin fàstic! Vaig agafar la cullera i vaig remenar el potatge. L'olor tampoc no ajudava. Em venien nàusees, però m'havia d'aguantar per no resultar malagraït. Vaig intentar fer conversa.
-La noia...
Anava a dir: "...no sopa?,", però el meu amfitrió se'm va anticipar. "La noia també," em va aclarir, "si teniu diners." En sentir aquest mot em vaig buscar la cartera a la butxaca interior de l'abric, i amb aquest gest inconscient em vaig trair. El que devia ser el cuiner s'havia col·locat arterosament darrere de mi i com qui res es va posar a estrènyer-me el coll amb les seves manasses d'ós. Em vaig creure que m'escanyava. Ja m'ho menjo, ja m'ho menjo, maldava per dir-li, però no era pas això. El seu compare m'escorcollava les butxaques. "Ara us posarem la tovallola", es va burlar. Que ingenu havia sigut. Em van desvalisar i em van fotre fora a espentes. Eixint al carrer vaig perdre l'equilibri i vaig caure de morros. Abans que tanquessin la porta encara vaig sentir com em seguien escarnint:
-Bon profit, senyor! Torneu aviat!
Vaig perbocar, tot i que no havia tastat res sòlid des de l'onze del matí. Les rialles dels taverners em van seguir ressonant unes quantes hores a l'oïda mentre romania amagat al moll, camuflat davall d'una lona bruta. Ja no podria pagar el bitllet, però encara m'aferrava, com a última esperança, a la possibilitat d'enrolar-me en alguna d'aquelles naus. Malgrat la tensió nerviosa em vaig adormir... A l'alba m'ha despertat una cridadissa embogidora. A mig metre del meu amagatall, dues gavines enviscades de petroli es disputaven les entranyes d'un peix mort. M'he desempallegat de la lona i he espantat les animàlies a puntades de peu. El sol incipient del matí m'enlluernava. A poc a poc se m'han acostumat els ulls i he comprès que la nova aparença del port a la llum del dia era incomparablement més aterridora. M'he atansat novament al "Lleó" per comprovar que no m'enganyava la vista. En efecte tenia una via d'aigua. Llavors m'he adonat que el nivell de l'aigua era molt baix, tot just un metre o dos per sobre d'un fons sembrat de deixalles: fustes, plàstics, pneumàtics, peces mecàniques... Els vaixells estaven encallats. La inclinació del "Karaboudjan" ara em semblava irreal, com si s'hagués de desplomar damunt de mi en qualsevol moment.
De sobte m'ha esverat un moviment just a la meva vora. Em temia que fossin una altra vegada els meus agressors i m'he posat en guàrdia, però era només aquell home del gavany. Ens hem examinat mútuament.
-Jo també espero -m'ha dit finalment-. Cada matí, des de fa un mes, i no ve mai ningú.
Segons ell, el port i els vaixells estan totalment abandonats. M'ha proposat que en pilotéssim un nosaltres. Deia que ha estat aprenent com funcionen els motors i el timó i que ha trobat uns tancs plens de gasoil. No he volgut escoltar més insensateses. He girat cua i he marxat. No tenia altre remei que fer tot el camí de tornada a peu, puix no em quedava ni una moneda amb què pagar l'autobús o telefonar al Màrius o al Cubells perquè vinguessin a buscar-me. He arribat a casa gairebé al migdia, esgotat i endolorit. Malgrat que m'havia sobrat temps, no tenia respostes per a les preguntes que m'anaven a fer: on havia passat la nit, on eren els diners. Totes les explicacions que se m'acudien eren estúpides o inversemblants. Just quan ficava la clau al pany m'ha obert la meva mare. Portava una paella a la mà. Pam! Pataplum! Pataplaf! Darrere, el cor de les meves germanastres victorejava cada mastegot.
11 de març de 2003