Esbós de la conferència pronunciada a Morella, el dia 24 de juliol de 2002 entre les 16:30 h i les 19 h, en el marc del curs d'estiu Tecnologia i Creativitat de la Universitat Jaume I.
Després que em va presentar Jordi Adell vaig començar excusant-me pel títol de la conferència. Tot i que l'havia posat jo, em sembla una mica ampul·lós. El problema és que no en vaig trobar cap de millor. Un altre que vaig considerar va ser "L'escriptor i l'ètica del hacker", però aquest, a banda que tenia el mateix defecte, a sobre resultava més críptic i només feia referència a una part del tema.
El tema del qual anava a parlar era la interrelació entre tecnologia i literatura en el context d'Internet, i em proposava desenvolupar-lo en dues parts, des de dos punts de vista diferents:
1. Des del punt de vista del text: la influència que pugui tenir la Internet en les formes literàries. Per exemple: afavorir determinades formes en detriment d'altres.
2. Des del punt de vista de l'autor: la influència que pugui tenir la Internet en la literatura com a acció creativa i comunicativa. És a dir, en la publicació de les obres literàries, en la relació amb els lectors, etc.
Una anècdota de Juan Benet em va servir per il·lustrar com les tecnologies de l'escriptura i la lectura poden condicionar les formes literàries. Aquest novel·lista madrileny (però descedent, com jo, de Vilafamés) escrivia a màquina i diuen que n'estava tip de la interrupció narrativa que suposava canviar el full. Se li va acudir, doncs, posar-hi un rotllo de paper continu i no parar fins el final de la història. Això era l'any 1969 i així va escriure els 80 metres de la seua segona novel·la, Una meditación. (Paradoxalment, va presentar el rotllo al premi Biblioteca Breve de Seix Barral, i el va guanyar). Després, com que era enginyer, va dissenyar un aparell de lectura adient, l'"Andarivel porta-rollos para narrativa continua".
En general, però, la influència entre tecnologia i escriptura no sol ser mútua. La major part dels escriptors estan d'acord en què l'ordinador:
1. facilita una escriptura ràpida, a rajaploma, sense interrupcions, com volia Juan Benet;,
2. facilita també, per contra, la correcció i revisió sense fi dels textos, que no queden mai fixats, i finalment
3. pot reduir la unitat de mesura dels textos fins la pantalla o la finestra d'edició.
Aquest últim efecte es potencia en Internet pel fet que també es llegeix a la pantalla. Els màxims experts en usabilitat han recomanat sempre redactar missatges breus dividits en paràgrafs igualment breus. Vegeu aquesta columna de març del 97 de Jakob Nielsen: Be Succinct! (Writing for the Web).
Microtextos
I tot això, té res a veure amb la literatura? Doncs, jo vaig defendre que potser sí. Al mateix temps que ens acostumàvem a llegir i escriure en Internet, ha anat prenent forma un nou gènere narratiu caracteritzat per portar a l'extrem les característiques del conte literari: concentració narrativa, intensitat expressiva i il·luminació d'algun aspecte important. Aquest gènere és tan nou que encara no té una denominació acceptada. L'any 1996, quan una colla d'amics vam crear la llista microcontes, ni tan sols érem conscients que aquest mot el fes servir ningú més. Si el busquem ara en Google ens surten més de tres-centes pàgines en català. En anglès vaig destacar Story Bytes.
Paral·lelament el nombre d'antologies impreses en tots els idiomes també ha anat augmentant. A propòsit, que aquest gènere sigui nou no vol dir que no compte amb il·lustres precursors. Un dels assistents va recordar entre d'altres els Crímenes ejemplares de Max Aub. Una altra observació interessant que es va fer: la poesia és, per les seves característiques, igualment adequada a les condicions o limitacions d'Internet.
Hipertext
Però tots aquests microtextos no són més que pecata minuta. El plat fort de la Internet literària, segons tots els pronòstics, hauria de ser a hores d'ara l'hipertext. Després de repassar l'origen del concepte i la seua teorització a través de Ted Nelson i George Landow, vaig reflexionar sobre l'abundància d'estudis teòrics i la mancança relativa de narratives hipertextuals.
Quin deu ser el problema? Potser encara ha d'arribar una generació d'escriptors no tan condicionada per la tradició, o potser la narrativa hipertextual sí que s'està desenvolupant ja en altres mitjans no literaris més adequats: els videojocs, per exemples.
El tema de la segona part de la xarrada era la influència de la Internet en la literatura com a acció creativa i comunicativa: és a dir, en l'activitat de l'escriptor i en la relació d'aquest amb el seu entorn.
Se suposa que Internet ha transformat la manera de treballar en molts àmbits. En el llibre de moda L'ética del hacker i l'esperit de l'era de la informació, el filòsof finlandès Pekka Himanen manté que, igual que el capitalisme va necessitar l'impuls d'una nova ètica calvinista i una ruptura amb l'egrave;tica catòlica que veia el treball com un castic, ara ha fet falta l'impuls d'una nova ètica hacker caracteritzada per la passió, la llibertat i la imaginació. Les creacions d'aquesta ètica hacker -el Web, el sistema operatiu Linux, tota mena d'estàndards i aplicacions informàtiques...- són la base tecnològica de la societat de la informació i de la "nova economia".
Però jo, quan sento aquests termes: passió, llibertat, imaginació, penso immediatament en artistes, en escriptors. Internet em sembla que hauria de ser per tant un lloc utòpic per a l'escriptor. Vegem si es així.
Els escriptors contra la xarxa
Per començar a esbrinar-ho vaig fer ús d'una enquesta publicada en el suplement especial Literatura.ct del diari Avui el dia de Sant Jordi de l'any 2000. Els van preguntar a més de quaranta escriptors consagrats com estaven vivint la revolució d'Internet, i cal dir que les respostes feien una mica de pena. Un dels enquestats, Màrius Serra, que sí que era usuari i coneixedor d'Internet, va anomenar Bartlebys d'Internet els seus col·legues un parell de setmanes més tard.
En resum: la majoria no trobaven cap motiu per connectar-s'hi ni els donava la gana de fer-ho. Mirem, però, de ser una mica més positius. Uns quants sí que havien descobert el vast fons d'informació sobre tots els temes del món i també les possibilitats de comunicació interpersonal del correu electrònic. Només això ja són eines ben poderoses en mans de qualsevol escriptor, però ells en general no les relacionaven pas amb la literatura. Ni esmentaven tampoc la possibilitat de publicar a la xarxa, potser perquè aquesta no era la seva guerra.
Autoedició?
Aprofitar la xarxa com a mitjà de publicació és la primera idea que se li acut a l'escriptor novell que es topa amb el mur editorial. Ens permetrà Internet alliberar-nos dels editors?
En l'article Vender vino sin botellas (el nuevo circuito editorial), José Antonio Millán enumera un seguit de funcions que compleixen, podrien complir o deurien complir les editorials, també en aquests temps digitals. Jo li'n vaig manllevar una retria a tall d'exemple:
- la selecció del que cal editar i la imposició d'un segell
- la revisió, correcció, maquetació, etc.
- la promoció de l'obra
- el finançament de les operacions
Sense tot això, n'hi ha que diuen que no es pot anar més enllà de la formació de clubs o de guetos, és a dir, que només ens llegiran els amics, els més pròxims, els que ja ens coneixien. Per més Internet que hi hagi. Però l'experiència no confirma totalment aquesta percepció: tots els que hem penjat alguna pàgina en Internet sabem que és impossible preveure qui, quan i des d'on arribarà a llegir-la. La sinergia dels vincles hipertextuals, les bases de dades tipus Google i el correu electrònic té un potencial indefinit i en alguns casos insospitat.
Al fil d'això vaig comentar el que deia Jaume Subirana: que va començar enviant les seves cròniques dels partits del Barça a quatre amics per correu electrònic i va acabar tenint més lectors que algun bon poeta (vg. ¿De qué hablamos cuando hablamos de Internet?).
Millor que la realitat?
Malgrat la desídia dels escriptors consagrats i l'amenaça del gueto, la Internet n'és plena, de continguts literaris. Un bon punt per començar a explorar pot ser el portal Lletra de la UOC, tot i que peca potser d'un aire bibliotecari a l'antiga, un plantejament excessivament ortodox que copia els esquemes editorials tradicionals. És una llàstima, perquè a la xarxa floreixen moltes coses més que pàgines sobre obres, autors i períodes, o "revistes electròniques". Hi ha també, sens dubte, manifestacions més originals, espontànies i creatives que fan palès un potencial immens.
Un principi ben conegut diu que el que gaudeix de sentit i d'èxit en Internet és el que no es podria fer o no es podria fer igual de bé en un altre mitjà. Vaig citar una altra vegada Jakob Nielsen (Better Than Reality: A Fundamental Internet Principle) i vaig donar aquest exemple del que volia dir: Bad Things that Can Happen to You. Es tractava només del darrer enllaç que m'havia fet arribar cert amic, una mena de fòrum en què cada un apunta la malifeta que se li acudeix, si pot ser més grossa que l'anterior. No es pot dir ni es pretén que sigui literatura, però, al llarg de les més de vuit-centes entrades, hi trobes moments antològics d'humor negre, subtil i surrealista, al costat d'altres ben barroers.
Aquest exemple em va menar fins dues experiències radiofòniques recents, les dels escriptors Paul Auster i Juan José Millás, que seleccionaven i comentaven en antena els relats escrits pels oients. La tria d'Auster es va publicar després en forma de llibre: I Thought my Father Was God / Vaig creure que el meu pare era Déu. La de Millás es podia llegir cada dissabte al suplement cultural Babelia d'El País.
Doncs bé, vaig explicar que tot això jo m'ho imagino d'una altra manera en Internet, una mica com fan a Barrapunto i en altres fòrums de notícies. En primer lloc, tots hi podríem enviar les nostres històries i es publicarien automàticament. En segon lloc, tots podríem comentar-les i qualificar-les. En tercer lloc, les tecnologies de bases de dades permetrien enllaçar els relats segons l'autor o el tema, crear seleccions personals, fullejar les seleccions d'altres lectors...
Això no seria un llibre, ni una revista, ni tampoc un taller, sinó una altra cosa nova i diferent que només podem fer en Internet. Ramón Saizarbitoria defensava la desacralització de l'escriptura: "La pregunta no es por qué los escritores escribimos sino por qué los lectores no escriben". L'any 93 o 94, quan encara gairebé no s'havia inventat el Web, algú ja feia a propòsit d'Internet -el correu electrònic, els fòrums- la reflexió que mai no hi havia hagut en tota la història de la humanitat tanta gent llegint i escrivint alhora.
És clar que a tots no els sembla bé que sigui així. En el discurs d'acceptació del Premi Internacional Catalunya 2002, el gran crític nordamericà Harold Bloom deia literalment:
Internet m'horroritza. Per molt còmic que sembli, la causa d'això és una càrrega perpètua que he hagut de suportar durant tota la meva vida. Cada dia m'arriba una allau d'obres mestres que no he sol·licitat: poemes, relats, obres de teatre i novel·les en forma de manuscrit, de proves o de llibre enquadernat. No ho puc respondre tot i, encara que pogués, potser tampoc no ho faria. Milions de nous escriptors en totes les llengües publicaran a la xarxa. Qui els diferenciarà? Com podem parlar del futur de les formes literàries que suraran en l'immens oceà sense forma d'Internet? Ningú no tindrà prou força per reivindicar el poder d'una ment individual en aquest oceà de mort, un altre mar universal de caos. De vegades penso en la possibilitat de convertir-me en un nigromàntic com Pròsper i de despertar el meu heroi, el doctor Samuel Johnson (el millor crític literari) del son de la mort. Johnson, que ja no podia sofrir els escriptors de segona que s'aplegaven a Grub Street, s'allunyaria del caos que se'ns acosta amb una eloqüent arronsada d'espatlles i se'n tornaria amb Homer i Shakespeare.
Davant d'aquesta declaració de principis, un escriptor de tercera -o de regional!- com jo mateix recorda el dictum de Lautréamont: "La poésie doit être faite par tous. Non par un."
1 de setembre de 2002