Dona de Leng
Publicat en El llibre de tòpics
Anit vaig tenir un malson. Min-Li patia un accident i l'havien de portar a un hospital.
La nostra sens dubte no és una història corrent. Relacionar-me amb les noies mai no va ser fàcil per a mi. De fet no vaig arribar a tenir una nòvia com la majoria dels meus amics. Solc atribuir-ho al meu aspecte: baix, primotet, cabells esclarissats; i a la meva feina poc interessant: sóc funcionari d'hisenda. A Min-Li la vaig "comprar per catàleg".
En realitat les cometes sobren. No és una cosa que tingués prevista: vaig llegir un article en un dominical i em va agafar de sobte. Suposo que si m'ho hagués plantejat seriosament m'hauria fet enrere, però es va esdevenir tan de pressa que no vaig tenir temps per a pensar. El periòdic portava una llista d'adreces. Quasi totes eren de Madrid o Barcelona, però n'hi havia una d'ací mateix, un primer pis del carrer Colom, i això és molt prop de casa meva. Hi vaig anar a veure, i abans de mitja hora eixia d'allí amb els papers firmats.
Tot pareixia perfectament legal. Triaves una noia, avançaves una quantitat (acceptaven targeta de crèdit) i et comprometies a casar-te amb ella al jutjat i no separar-te en tres anys. El catàleg era en CD-ROM, molt complet, amb fotografies en color, noms i cognoms, data de naixement, etc. Em vaig decidir per Min-Li pel seu aspecte agradable i el preu relativament assequible. Segons l'ordinador havia nascut el 1975 en un lloc anomenat Leng. Atesa la meva ignorància l'empleat de l'agència va buscar un mapa en els menús. Basant-me en els escassos topònims que em sonaven (Ulanbator, Novosibirsk...) vaig deduir que Leng es trobava a Rússia, o en alguna antiga república soviètica, prop de la frontera de Mongòlia.
Uns dies més tard vaig rebre per correu certificat un paquet adreçat a Min-Li. Era un embalum bastant gran i molt feixuc. Portava escrit amb retolador roig "MOLT FRÀGIL" i "NO GIREU A L'INREVÉS". Em preguntava si hauria d'obrir-lo o no. En principi no, ja que no era per a mi. Però si es tractava, com pareixia, d'un objecte delicat, potser era millor comprovar que seguia sencer i resguardar-lo després dins d'algun armari. Al final, confesso que mogut també, en part, per la curiositat, vaig desfer l'embalatge i em vaig trobar amb quelcom més aviat rar i enigmàtic: un sòlid cub de plom de 30 cm. de costat amb una nota enganxada, escrita amb la tinta roja ja familiar: "NO INTENTEU OBRIR PERFAVOR" (sic). Quan el vaig bellugar va ressonar amb una vibració metàl·lica que em va recordar un d'aquells xilòfons de la nostra infància.
La finalitat d'aquest cub era un misteri, no cal dir-ho, però almenys pareixia implicar que la seva ama no tardaria a presentar-se. Aquesta errònia suposició em va mantenir en suspens al llarg de dues setmanes. Vaig trucar unes quantes vegades a l'agència, però el seu número sempre comunicava, a qualsevol hora, com si haguessin despenjat l'aparell o haguessin donat de baixa la línia. Em vaig acostar novament al carrer Colom, però ningú no va contestar el timbre. Vaig témer que m'haguessin estafat, fins i tot vaig considerar la possibilitat de posar una denúncia.
La impaciència i els temors es van acabar tot d'una un dissabte de vesprada. Min-Li era jove i bonica, com a les fotos. La falda llarga i ampla pareixia dissimular unes anques una mica més amples del que és normal, vull dir del que marquen els estàndards de la moda, però això a penes m'importava. En realitat no m'han agradat mai aquestes noies de cames rectes i cul pla que ara s'estilen. A més a més, va demostrar de seguida que era molt llesta. Fins i tot parlava ja una mica de català.
Ja voldria jo ser tan espavilat. Després de tant d'esperar, ni tan sols havia planejat què fer amb ella en la nostra primera "cita". Vaig haver d'improvisar. La vaig dur al port a sopar marisc i en acabant vam prendre unes copes a la vora del mar. Una vegada superats els primers obstacles ens vam divertir. El seu poc de català i el meu poc d'anglès van bastar per entendre'ns en les coses bàsiques. La mímica i els somriures es van encarregar de la resta. Després... bé, abans del final de la nit vaig descobrir el que hi havia davall de la seva falda. Va quedar clar que hauria d'oblidar-me dels seus malucs. Diguem que no són com els de les dones normals. Ni ho són tampoc les seves cames i els peus. De cintura cap avall els nostres cossos difícilment es podrien acoblar. Però això no és, en cap sentit, definitiu: hi ha altres maneres.
El que conta és que ens estimem. Min-Li ha transformat la meva vida, m'ha descobert un nou món. Cada nit, abans de gitar-nos, esmorteïm la llum i li demano que toqui aqueixa música encisadora amb el seu cub de plom. El frega rítmicament amb un drap suau i fa sonar unes cordes ocultes a l'interior. Llavors em canta unes cançons meravelloses que tot just començo a entendre, i quan para de cantar tenim tota la nit i tota la vida per davant. Mai no m'hauria atrevit a desitjar que una noia em donés aquesta mena de coses.
No dic que no em preocupi res més. Clar que em preocupo. Una vegada l'has vista nua no saps com no has parat esment abans en aquestes singularitats, per més tapades que estiguin. Et sembla evident que camina i es mou d'una altra manera. Tant se me'n dóna que es riguin de mi i facin broma perquè m'he casat amb una estrangera, però em fa por que puguin esbrinar alguna cosa més i arribin a esventar la nostra intimitat. Últimament he cregut veure altres dones com ella a Castelló: trets orientals, les anques amples, la forma de caminar característica. Si el nombre augmenta és inevitable que al final algú se n'adoni i faci córrer la veu. Qui sap quina podria ser la reacció. Que et considerin diferent pot resultar molt perillós en aquesta societat.
Anit al meu somni Min-Li havia quedat ferida en un accident de trànsit i jo l'acompanyava en una ambulància. Al servei d'urgències destapaven la seva anatomia i jo era detingut per agents de la Brigada Político Social. Em portaven a un calabós en el mateix hospital: una cambra de parets blanques, completament aïllada, sense finestres. Era una situació anguniosa. "Nos vas a tener que explicar con qué te has casado", em deia un que somreia malèvolament, ensenyant una dent d'or. Portava el pèl pentinat cap enrere i feia olor de suor i colònia barata. Darrere d'ell un altre més jove i més fort empunyava una porra i pegava contra la paret amb ella repetidament. Encara sento els horribles colps. Sort que em vaig recordar a temps que la Brigada es va dissoldre en arribar la democràcia i avui en dia no tens per què explicar-li a ningú amb qui t'has casat ni el que féu al llit.
Em vaig escapar del somni fent un gran esforç. Min-Li dormia al meu costat. Vaig passar una estona acaronant la seva gropa per davall del camisó abans de tornar-me a adormir.
26 d'abril de 1999