L'extraterrestre
...abans d'aterrar vam sobrevolar a poca altura, bocabadats, els canals de Schiaparelli. No ens acostumàvem a les meravelles. Al cosmòdrom, en eixir de la duana, ens esperaven un homenot gras de pell fosca i una dona menuda, també bruna, que portaven cartells amb els nostres noms i l'escut de la Generalitat. Ella ens va donar la benvinguda amb un accent suau, d'allò més exòtic, i ens va informar que seria la nostra guia i intèrpret mentre apreníem "l'idioma". Es deia Amália i era d'ascendència portuguesa, la qual cosa explicava les vocals neutres, les es que es tornaven is, etc. El seu company, Bharat, era el xofer hindú del minibús que ens traslladaria fins els nostres allotjaments. Amb ell ens havíem d'entendre a base de mímica, però això no va representar cap problema. Tots dos palesaven, sempre somrients, una actitud oberta, amatent, comunicativa.
Durant el trajecte l'Amália ens va contar que a Mart la majoria de la gent continuava usant els idiomes terrestres, sobretot els principals: l'anglès, l'alemany, el xinès... Però també altres com el castellà, i fins i tot li constava que s'havia organitzant un casal català o valencià -no estava segura de la diferència- en una altra ciutat, al nord de Westonburg. El Consell Autònom, tanmateix, havia adoptat oficialment l'antiga llengua de la civilització III, recentment reconstruïda pels filòlegs a partir d'una col·lecció de més de cinc mil tauletes desenterrades als assentaments de Meldilorn. Havia estat una decisió ben polèmica, fonamentada, d'una banda, en la utilitat pràctica d'una koiné com més neutra millor, i d'una altra, en un ideari polític que reivindicava una identitat pròpia per al Nou Món.
L'Amália ens llegia els rètols que vèiem passant: "Karibu" (Benvinguts), "Nihadhari Mapindi" (Atenció, corbes), "Ninunulie Malakandra Makoko" (Compreu nous de Malacandra). Ens vam endinsar en una àrea fèrtil, gairebé boscosa, sembrada d'arbres grans que ens recordaven més o menys els de la Terra: pins, roures, carrasques. Podíem doncs testimoniar que la terraformació havia estat un èxit total. I llavors, per què no haurien d'arrelar-hi els nostres tarongers? Bharat va agafar un desviament i de seguida vam arribar a una clariana a la vora d'un riu. El cotxe es va aturar. Teníem davant una casa de fusta de dues plantes. Semblava un refugi o un hotelet rural.
-La vostra casa -ens va anunciar l'Amália-.
Fora del cotxe l'ambient era fred, humit. Vam arreplegar les maletes i ens vam afanyar a entrar. La primera cosa que vam veure va ser una taula llarga, amb sengles bancs a cada costat. "Les cambres són dalt," va dir l'Amália assenyalant una escala, "però ja pujareu més tard. Ara deveu tindre gana." Ella i Bharat van abocar damunt de la taula un parell de motxilles plenes d'entrepans, dolços i fruita. Era de debò que estàvem afamats. Ens hi vam abatre tots a l'una com una bandada de carronyers i vam devorar la pitança en un tres i no res. Ni les molles vam deixar! Quant de temps devia fer que no ens omplíem l'estómac? Després, més amansits, vam acceptar de bon grat una mena de cafè o malta, barrejat amb un licor aromàtic, que ens va escalfar per dins.
L'Amália ens havia repartit uns fulls amb instruccions de pronunciació i un vocabulari bàsic per tal que anàrem estudiant. Ens va dir que tornarien a buscar-nos l'endemà de bon matí per acompanyar-nos a la recepció oficial.
-Serà millor que descanseu -ens va aconsellar-. Heu fet més de cent milions de quilòmetres.
Però entre tots els vam impedir que marxaren. Els meus companys estaven enjogassats. L'ambient acollidor, casolà, l'alleujament de saber-nos sans i estalvis després d'un viatge incert, l'alcohol... tot això comptava. El Vicent i el Manel els insistien que es quedaren per poder practicar "el marcià" amb ells. Van fer riure a tothom amb aquelles xarrades sense cap ni peus, improvisades resseguint amb el dit la llista de mots.
A mi em fascinava l'Amália, la seva manera tan particular de parlar, i de moure les mans. De sobte m'inspirava una tendresa il·limitada. Sense saber com ens vam trobar tots dos sols fora de la casa, asseguts damunt d'un jaç d'herba blavosa, a recer d'un arbre alt i fullat.
-Es diu Mikudhumani -em va dir, acaronant l'escorça-.
Jo m'havia quedat mirant els seus llavis prims.
-Ets molt bonica.
Sens dubte m'havia emborratxat: no és normal parlar-li així a ningú de cop i volta. Ens vam apropar. Ella va tancar els ulls closos i es va posar a tremolar. La vaig agarrar. Estava rígida.
-Estàs malalta? -li vaig preguntar-.
-Sí...
-Prens alguna medicina?
-La bossa... al cotxe...
-Ja la busque -vaig intentar tranquil·litzar-la-.
Va perdre el coneixement i es va desplomar damunt de mi. Pesava molt poquet. Ara em semblava encara més menuda: quasi em feia l'efecte que s'haguera encongit. La vaig portar en braços fins el cotxe, alhora que cridava per fer vindre Bharat. Vam regirar la bossa i hi vam trobar dues classes de píndoles, però ell tampoc no sabia quina calia subministrar-li. Estava tan sorprès i esbalaït com jo mateix. L'únic que podíem fer era portar-la a un hospital.
Els exàmens es van prolongar quatre o cinc hores. Cap a la mitjanit, Bharat em va indicar amb gestos que se n'anava a casa a descansar i em va convidar a anar amb ell. "No, no," li vaig dir, "gràcies". Vaig buscar el vocabulari a la butxaca. "Ahsante". Ens vam acomiadar amb una encaixada. "Adéu", "Alamsiki". Més tard, després de molta espera i molta impaciència, una doctora em va explicar en francès que l'Amália no era exactament humana. Alguns marcians, em va dir, es feien passar per terraquis per por a la marginació, tot i que les lleis els garantien la igualtat de drets. El contacte amb nosaltres els havia sotmès a una allau de virus i bacteris nous i havien de prendre diàriament els antídots que els facilitava la seguretat social. Malauradament, si per qualsevol motiu disminuïen les defenses, les dosis normals podien resultar insuficients. Això és el que li havia passat: havia patit un xoc i continuava inconscient, però se salvaria. L'enxiquiment i l'encarcarament dels membres eren símptomes habituals. Les pròximes vint-i-quatre o quaranta-vuit hores serien decisives. No era segur que recuperara la seua complexió anterior i que no li quedaren altres seqüeles.
Em venien ganes de plorar. Jo ni tan sols sabia que hi haguera autèntics marcians, i que foren tan semblants a nosaltres. "En són pocs", em va dir la doctora. Em va aclarir també que l'accent de l'Amália era el normal, per la construcció de la gola pròpia de la seua espècie.
Em van deixar quedar-me amb ella a la cambra com a acompanyant. Sobrava llit per tots els costats. Semblava una xiqueta. La vaig acotxar amb la manta i vaig mirar d'arrepapar-me en una butaca bastant incòmoda. De bon matí em va despertar una infermera. Venia a prendre-li la temperatura a l'Amália i va aprofitar per demanar-me que omplira un formulari. Sort que portava el vocabulari damunt. "Nom?", em preguntaven en primer lloc. "Parentiu?"
28 de novembre de 2002