Coup d'état

-Demà tinc hora a les Nacions Unides.

I a mi què, vaig pensar i vaig seguir mirant per la finestra. A l'ampit creixien unes herbes rares amb floretes blanques. Baix, al carreró, rondaven els mateixos galifardeus bruns, barbuts, que havia vist abans. Jo només volia tornar a la recepció i esperar que acabés el meu torn llegint un parell de tebeos. En arribar a casa em beuria un got de llet calenta, em gitaria i adéu tururut. Però tot això ara no em semblava més que una possibilitat llunyana o gairebé un impossible, una quimera. A veure qui gosava plantar-li cara a aquell homenàs d'ulls oblics, pell colrada, cabells llardosos repentinats i casaca d'ampli perímetre coberta per un assortiment de medalles militars. S'havia presentat a l'hotel arrossegant una enorme i antiquada maleta de fusta i havia exigit una cambra -"per a tres o quatre nits"- amb un fort accent vés a saber d'on. "Mariscal Aboutou, Molt Honorable President de la República de Psalmanazar, en visita protocol·lària", va apuntar a la fitxa de registre. Després, des de dalt, havia bramat que li pugés una botella de whisky. Evidentment no acostumava a demanar les coses per favor. Segur que Ralf s'emprenyava quan descobrís que li havíem amprat el Jack Daniels.

Com tants altres bevedors el general sobretot buscava conversa, o més ben dit que l'escoltessin. Va empinar el colze una altra vegada, es va eixugar els morros amb la mànega i va assenyalar la maleta, que tenia oberta damunt del llit.

-Voleu saber què hi duc?

M'hi vaig resignar: no servia de res negar-s'hi.

-En primer lloc els diners -va anunciar, i va traure un feix de bitllets de colors no massa gruixut-. El tresor complet de la República. Demà m'indicareu on hi ha l'oficina de canvi més pròxima.

Va sonar el timbre del taulell. Quina sort, em vaig dir, em reclamen. Però quan vaig fer acció de marxar m'ho va impedir barrant-me el pas amb una arma llarga i esmolada.

-En segon lloc el sabre -va explicar-, per si s'escau que m'hagi de defendre cos a cos.

Va fer una finta a tall de demostració, amb tan mala traça que si no retrocedeixo m'afaita el nas.

-En tercer lloc la paperassa -va continuar la tirallonga-. Mireu, mireu i digueu-me si això no implica absolutament tots els membres del Consell i l'Estat Major en ple. No era pas sol, jo!

M'allargava una carpeta curulla de fulls mecanografiats, amb capçaleres i segells oficials. Mireu, mireu, insistia, i jo per més que m'esforçava no treia res en clar d'aquell galimaties de lletres i símbols estrangers. Per mi ben bé podia ser francès o xinès.

-I finalment el més important.

Llavors -horror!- va abocar damunt de la catifa el que quedava d'equipatge: una pila de cranis humans, tíbies, costelles i tota mena d'ossos grans i petits.

-Les despulles de les víctimes. Per tal que no puguin provar mai els crims.

Però l'infame somriure li va durar poc. Van trucar a la porta i de seguida els vam sentir com esmolaven els ganivets al replà i entonaven algun himne revolucionari. Crec que els dos vam lligar caps, ens vam fer conscients de la situació alhora i vam saber que el temps corria implacable en contra d'ell. Davant dels meus ulls incrèduls els cabells bruts se li van tornar grisos i la pell se li va esquerdar. Es va asseure al llit i hi va restar desencaixat, immòbil, impotent. Jo diria que ja era mort quan els vaig obrir la porta tremolant de cap a peus i un dels barbuts li va trinxar la gargamella. Se li devia aturar el cor. A ells, els van cosir a trets a baix tot d'una uns tipus que van eixir d'un cotxe negre amb els vidres fumats. Els hi van deixar estesos, més foradats que un colador, i van fotre el camp. Mare de Déu quina matadissa. Això va ser just quan arribava Ralf per rellevar-me. Ell hi va assistir en primera línia; jo des de la finestra. Crec que necessito una mica de whisky, em va confessar amb un fil de veu quan ens vam trobar al vestíbul. Estava pàl·lid. Com que no n'havia quedat ni una gota vam haver d'anar rabents a la bodega a comprar una nova dosi. A la nit, després de suportar interrogatoris i advertències, retirar cossos i ossades i netejar la sang que uns i altres havien vessat, vam compartir la botella en silenci i aquesta va ser la primera borratxera seriosa que recordo.

De les actes de la secció local d'Alcohòlics Anònims