Aquella generació de castellonencs, homes sabuts, que ens va llegar unes normes per a escriure en valencià -mai no els hi estarem prou agraïts- va ser també l'encarregada d'organitzar les noves festes de la Magdalena l'any 1945. Malgrat el colp terrible de la guerra, perduraven encara en ells els ideals il·lustrats: la creença en un ordre racional, l'afany sistematitzador i la confiança quasi cega en la superioritat de la lògica científica enfront de fantasies i supersticions. Una mostra d'aquestes actituds, per petita o anecdòtica que puga parèixer, la tenim en la desfilada del Pregó ideada per Manuel Segarra Ribés, que inclou, entre altres elements, una part històrica i una part mitològica: ambdues, aquest és el quid de la qüestió, perfectament delimitades, sense possibilitat que foren confosos, posem per cas, el Rei Barbut i el Rei en Jaume. O el servicial Cagueme amb Alonso d'Arrufat.
Però els temps canvien i el racionalisme de segles pretèrits ha deixat pas lliure a un sincretisme que als més antiquats ens resulta desconcertant i derisori en proporcions iguals. Vegem-ne una mostra. Recentment hem assistit bocabadats a les declaracions d'un personatge públic, una autoritat civil del capdamunt de l'escalafó local, segons el qual els ibers ja parlaven valencià. Per comptes dels ibers, ja posat res li impedia haver reculat més encara, per exemple fins l'antic Egipte. Al cap i a la fi, proves o arguments no en tenia, ni d'una cosa ni de l'altra. Ens trobem, doncs, davant d'una veritable democràcia epistemològica: hom pot opinar allò que vulga, tan si ho sap com si s'ho inventa. El resultat és una nova forma de discurs, una síntesi postmoderna de fantasia i referents reals, inclassificable i inaprehensible amb els vells esquemes. I ja ens podem amanir, perquè tot pareix indicar que aquesta tendència va a més i que el desgavell anirà in crescendo en el futur immediat.
Imaginem com podria anar això d'ací a vint anys. Circula per aquesta vila, capital de la Plana i de les llengües, un senyor ja gran, jubilat de les seues funcions d'un quant temps ençà. És considerat però, generalment, una figura entranyable i ningú no gosa negar-li la participació i la paraula en tota mena d'actes públics. Li direm Josep Lluís perquè d'alguna manera hem d'anomenar-lo en aquest relat. Tot sovint l'acompanyen dos altres subjectes d'edat similar. Un exerceix d'home bo, pràcticament un àngel custodi que mira sempre de protegir-lo i dissimular les seues planxes. L'altre, per contra, és un dimoni de la perversitat a la manera d'aquell d'Edgar Allan Poe, que l'incita a acarnissar-se en les seues pitjors manies. Tots dos poden ser entesos com a persones reals o com a encarnacions de la dualitat interior del nostre protagonista.
Un dia, en la inauguració d'una exposició sobre dinosaures patrocinada per una entitat bancària, en Josep Lluís es posa consirós i afirma: "Jo sempre he segut molt ecologiste. Em pareix que és una llàstima que ja no existisquen estos animals. Recorde perfectament que don Ramón Serrano Suñer, per altra part alcalde honorífic de la ciutat de Castelló, tenia a sa casa del carrer Cavallers un d'eixos pardalots en una gàbia." S'atura per assenyalar la reconstrucció gràfica d'un pterodàctil, un rèptil volador extingit com tothom sap fa milions d'anys. Al seu costat, sempre amatent, el que hem qualificat d'àngel bo intenta esmenar-lo. "En realitat vol dir que...", però Josep Lluís reprèn el fil i l'interromp: "El senyor Serrano li tenia molt de carinyo. Van haver de posar-li barrots de ferro perquè els rosegava i una vegada, un diumenge de Magdalena, es va escapar. Va entrar a la Concatedral de Santa Maria en plena missa. La regina de les festes i les dames, pobres xiques, es van espantar. No van parar de cridar fins que la diabòlica aparició va fugir per una de les portes laterals. Molts es van pensar que era una rata-penada de mida gegantina. Després, durant la romeria, va sobrevolar les autoritats i un guàrdia rural el va malferir d'una perdigonada."
-Sens dubte -torna a intervindre l'àngel bo- es tracta d'una llegenda.
-La guardia civil -també el dimoni vol dir la seua- es uno de los pilares más firmes de nuestra sociedad.
-Civil no -puntualitza l'altre-, ha dit rural.
Una altra vegada, en un debat televisiu sobre els sempiterns problemes de l'agricultura, Josep Lluís sorprèn l'audiència, o no, amb una nova recordança inverificable: "Quan jo tenia una vintena d'anys el Riu Sec encara era navegable. Però després els catalans van xuplar tota l'aigua des de l'Ebre amb unes mànegues de succió potentíssimes. Pasqual Maragall les havia comprades a Alemanya. Va de bo, jo vaig veure les factures."
Ara situem-nos mentalment en el dissabte de Magdalena de 2025. El dimoni privat d'en Josep Lluís li comunica que ha trobat un capítol inèdit del Tombatossals, en el qual es produeix l'arribada d'un rei català: En Jaume I en persona. Josep Lluís comença a llegir amb gran interès, però es cansa abans d'acabar la primera pàgina i cedeix el manuscrit a l'àngel bo. Aquest s'assabenta així que el Rei en Jaume acudí a la Plana amb un seguici de tot just cent homes, comptant-hi cavallers, soldats de peu i altres, inclosa una colla de comerciants tèxtils que venien un gènere de bona qualitat a un preu molt competitiu. Com que venien de fora, i a més a més perquè era diumenge, Tombatossals i els de la seua il·lustre conlloga els parlaren en castellà, però els catalans s'instal·laren una temporada pels volts de Taxida i abans d'anar-se'n acabaren aprenent el valencià. El pronunciaven, és clar, amb un accent raret i barrejant-lo amb paraules d'origen septentrional. A la cort del Rei Barbut aquesta gent estudià també els rudiments de la teoria política, articulada des d'Aristòtil sobre la tríada família, municipi i sindicat. Es veu que era una època de molt de moviment i d'intercanvi, perquè en el mateix capítol s'hi aplegaven també uns visitants del sud: un frare expulsat de València i uns llauradors mossàrabs. També aquests van aprendre ací l'idioma i el van combinar amb els seus modismes propis. Una altra ensenyança útil que s'emportaren va ser la tècnica de construcció de sèquies a fi de pal·liar l'escassetat de l'aigua.
-Esto es un documento excepcional -afirma el dimoni-, la prueba definitiva de que el valenciano es anterior al catalán. Anterior incluso al valenciano de Valencia. Debería llamarse castelloní.
L'altre, l'àngel bo, intenta fer notar que el Tombatossals és un llibre publicat en 1930 i que aquests fulls pareixen d'ordinador. A més a més estan en castellà... Però el dimoni no l'escolta. Mira l'hora i, gesticulant fortament, s'exclama:
-Aún estamos a tiempo, hay que suspender el homenaje a ese reyezuelo catalán. Se deben introducir cambios en el Pregón ¡Que paren las máquinas!
Josep Lluís, mentrestant, badalla i assenteix a tot.
Per sort els temps, ja ho hem dit, canvien. Tant de bo que d'ací a vint anys les quimeres d'aquest tipus, que ara es diria que mereixen algun crèdit i tot, siguen vistes com el que són: facècies. O, per dir-ho amb els mots castelloneros de Pascual Tirado: Garvell destarifat de mentires, garba de deslligos, muntonada de despropòsits.
26 de febrer de 2005