Inclòs en La vida canina.
Anys enrere, algú va posar en les bombes les nostres esperances més fonamentals. Ara sabem que va ser una comissió secreta d'homes forts del règim, integrada per generals, fabricants d'explosius i ideòlegs sense escrúpols que es reunien en una opulenta vil·la de la platja.
Això es va esdevenir abans de nàixer nosaltres. Llavors no es van donar reports de la conxorxa, però les seves conseqüències no van tardar a manifestar-se i afectar a tothom. A casa ens van dir que l'oncle, que es va quedar fadrí i vivia amb nosaltres, es va presentar voluntari a un experiment quan feia la mili. En un hospital als afores de València, un cirurgià que ostentava el grau de coronel li va obrir el pit de dalt a baix i li va encastar just a la vora del cor una bomba atòmica en miniatura. Un enginy d'última generació, orgull suprem de la tecnologia bèl·lica. Quan érem petits li demanàvem que ens ensenyés la cicatriu, aquell cosit purpuri que li arribava gairebé a la nou i acreditava per sempre la seva condició de conillet d'Índies. Amb nosaltres solia portar-se bé, malgrat els efectes de l'urani, que se li filtrava a la sang i enverinava les seves relacions. No va poder mai afermar una autèntica amistat, ni, per descomptat, casar-se. S'interessava per les dones, i algunes al principi el van correspondre, però s'atipaven de seguida dels seus rampells, del menyspreu i dels atacs de gelosia. Tampoc no va ser capaç de conservar cap feina, tot i el seu talent per als aparells mecànics i elèctrics i el diploma d'FP. Quan menys s'ho esperaven, es rebel·lava contra les ordres més trivials o es barallava amb els companys per qualsevol fotesa. Si de cas no el despatxaven, plegava ell abans sense avisar. Darrerament muntava circuits integrats a casa per a una multinacional. Una tasca metòdica, precisa, que podia executar durant hores assegut a la taula de la saleta. A mi em fascinaven els esquemes i els instruments que manejava posant-hi tant de compte. Només l'aturaven aquelles escomeses, quan s'aclofava al balancí i es gronxava en silenci amb ulls colèrics. Una vegada, la mare em va manar que li abaixés la persiana per si li feia nosa el ressol. Al passar pel seu costat gairebé em va tombar d'un calbot. En endavant vaig evitar sempre d'acostar-m'hi.
Aquesta cultura de les bombes abastava tots els àmbits, el de les coses més petites i el de les més grans. L'anomenada Llei de Baluards, que consagrava el concepte d'autonomia defensiva, va obligar els constructors a allotjar un artefacte de mitja megatona, preparat per a explotar al pas de les tropes enemigues, davall de cada edificació. Es tractava d'armes antiquades, restes sobrants de l'exèrcit, però amb una sola n'hi hauria hagut prou per fer volar el districte o la ciutat sencera. Molt aviat, l'exigència legal es va aliar amb emocions primàries com ara l'amor a la pàtria o la vanitat. Corria el rumor que propietaris benestants es van gratar la butxaca per tal de dotar els seus xalets amb la més gran potència destructora. Millor dues megatones que una sola, i si en poso quatre sóc doble ric que tu. Tot i així, la línia de barris minats no es va arribar a completar mai, ja que la invasió tantes vegades anunciada es va consumar finalment per mitjans més subtils que els previstos. El nou govern es va comprometre llavors a desactivar totes les bombes una per una, empresa infinita per a la qual es va comptar amb ajuda estrangera. Però el meu amic Hermini, que ha estudiat vells manuals militars i ha tingut accés a informació reservada, creu que qualsevol podria tornar-les a activar. Segons ell els inspectors, per tal de guanyar temps, es limitaven a extraure'n quatre rosques i cargols necessaris per al seu funcionament. Només ens caldria, doncs, comprar peces iguals en una ferreteria i reemplaçar-les on faci falta.
L'Hermini em va trucar ahir per contar-me això de les rosques i els cargols. Enguany li ha tocat presidir la seva comunitat de veïns, i ja ha rebut de la junta anterior tota la paperassa i el clauer. Aquest càrrec, abans, l'hauria situat al capdavall de la línia de comandament: hauria hagut de detonar la bomba quan li ho ordenessin, o quan ell mateix entengués que era el moment si s'interrompien les comunicacions. És per això, em va explicar, que en el maç hi ha una clau sense etiqueta. "Vine aquest vespre i veuràs," em va proposar. La clau obria una porta, oculta només per la foscor, darrere dels comptadors de l'aigua. Les frontisses van grinyolar i es va escampar una olor forta de resclosit, senyal que no hi entrava ningú des de feia una pila d'anys. Nosaltres vam encendre les llanternes i vam tirar endavant. Un corredor donava pas a una escala, i aquesta, deu o dotze metres més avall, a un recinte quadrat, amb sostre de volta, omplert gairebé per un obús enorme i panxut. El vam rodejar tocant sempre amb les mans el ventre fred de la bèstia, FAT FAT MAN, que portava escrit en lletres roges el nom d'una ciutat del Japó. "Vés alerta." L'Hermini em va fer notar una trapa oberta en un dels cantons: un pou amb una escala de gat que s'endinsava en el desconegut. Vam tornar dalt i vam estar conversant sobre tot allò fins que es va fer de nit. A estones guardàvem silenci i meditàvem cadascú per a si mateix. L'Hermini va baixar d'una prestatgeria un llibre de llegendes orientals, una enciclopèdia il·lustrada de fantasies i al·legories. Em volia ensenyar una cosa. Segons una antiga tradició, actualitzada pels teòlegs àrabs, totes aquestes criptes com la que havíem visitat es comuniquen entre elles i amb una caverna més pregona i una bomba més gran que és a la base de la ciutat. I totes les ciutats del món i les seves bombes se sostenen al seu torn damunt d'un peix o un drac insadollable que és al centre de la terra i del qual se sap que es diu Bahamut, és el dimoni, i podria esclatar en qualsevol moment.
20 de maig de 2003