L'únic arbre que gosa recolzar-se
damunt de l'aire, cert de sa beutat.
Robert Frost, «Un bedoll jove»
La darrera vegada que l'escriptor va sortir de casa va ser un dissabte de novembre, un matí vagament fred i plujós, entelat, ara, en el seu record. Es va assegurar que deixava ben tancada la porta, va baixar les escales -perquè no es fiava ni s'havia fiat mai de l'ascensor- i en atènyer el carrer es va sumar a una multitud impersonal, embogida i inconscient, armada com ell de paraigües, que s'afanyava vés a saber a què pertot arreu. Tant el va esbalair la bullícia que tot d'una se li'n va anar del cap el propòsit de la sortida: comprar en un ultramarins proper un bric de llet i unes magdalenes, d'aquelles esponjoses amb una suau aroma de llimona, que li agradaven per desdejunar. L'escriptor no era amic dels espais oberts ni de les gernacions. Una colla de xiquets el van entrebancar i de poc no el fan caure i després, apartant-se per deixar passar una senyora, va ficar els peus dins d'un toll. A les envistes de la Plaça de la Independència, amb els mitjons amarats, li va semblar inútil fer front als elements que li barraven el pas i va optar per recular. Justament llavors -i aquest fet adquireix a posteriori una importància cabdal- va veure a la cantonada del carrer de Saragossa un rotlle de persones que el miraven de reüll, murmuraven i feien riota d'ell. Eren els altres escriptors, coneguts seus, els escriptors de debò, que sempre l'havien menyspreat.
De bell nou a la seva cambra, es va adonar que era allí on millor es trobava: a banda del llit i el bagul de la roba, hi tenia l'ordinador i una prestatgeria curulla de llibres, la seva estimada biblioteca, que omplia una paret sencera. La resta de la casa -un pis molt petit, un estudi de 40 m2- li oferia les comoditats bàsiques: cuina, cambra de bany i prou. Comptat i debatut, en realitat no li calia absentar-se'n. Va anar a la cuina i va comprovar que disposava d'una provisió de comestibles suficient per sobreviure com a mínim un parell de mesos si sabia administrar-se bé: dos quilos d'arròs, dos quilos d'espaguetis, unes quantes patates grillades, oli i sal, un munt de llaunes de tonyina, de sardines, de xampinyons... Generalment, es va dir, sortim sense necessitat, ens passem el dia comprant i regirant botigues per vici. La mancança de llet i de magdalenes el va sobtar i el va aterrir un moment, però de seguida va reflexionar que algú que aspira a l'autonomia, a la saviesa en sentit clàssic, no pot deixar que l'afectin contratemps tan minsos. El que li pertocava, a algú com ell, era aprofitar el cas per canviar d'habituds: recuperaria aquell paquet de galetes d'avena del fons del calaix i aquell te de gessamí de propietats balsàmiques.
Es va preparar, doncs, una tisana i va tornar a la cambra per llegir una estona. Va triar una adquisició recent, un recull bilingüe de poemes de Robert Lee Frost. Va obrir el llibre a l'atzar. «Dos camins divergien davant d'un bosc groguenc...» De seguida el va interrompre l'estrepitós timbre del telèfon. Devia ser la seva mare. Va decidir no contestar. Se l'estimava molt, gairebé tant com ella a ell, però no calia que parlessin tots els dies si no sabien què dir-se. En endavant li trucaria ell quan volgués, per exemple una vegada a la setmana, o una vegada al mes. Va esperar que callés la màquina infernal i va reprendre la lectura. Els poemes de Frost solien tenir un ambient rural i camperol, una atmosfera de sa equilibri amb la natura que constituïa sens dubte el marc idoni per a la creació literària i la introspecció filosòfica. Ell, tanmateix, vivia a la ciutat. Hi havia nascut i no se n'havia allunyat mai més que puntualment, per anar a visitar uns parents que vivien a l'Alt Maestrat o amb motiu d'alguna excursió escolar a Barcelona o a València. Tota la seva vida transcorria enmig d'aquests carrers i d'aquests blocs d'habitatges. Amb el llibre a la mà, es va aixecar i va mirar per la finestra. Es va sorprendre -no hi havia parat mai esment- que els edificis de davant fossin més baixos que el seu i que més enllà dels terrats i de les antenes de televisió s'albiressin les muntanyes. La Serra d'Espadà a l'esquerra, al sud, i al davant el massís de Penyagolosa, mític gegant de pedra. Va buscar a la tauleta de nit els prismàtics heretats del seu pare i va provar d'enfocar el cim més alt del País. Quina sort tenir aquests Zhumell 20x60. Des del pic, va anar davallant pels pendents i els barrancs i es va aturar en un lloc ombrat, un boscatge. Quins arbres devien ser aquests? Li van venir al pensament alguns noms: teixos, aurons. Però, per a un ciutadà com ell, només es tractava de mots literaris sense cap referent real. Un altre: bedoll. Sí, segurament aquell arbre més alt que treia el cap per damunt de tots els altres, era un exemplar excel·lent de bedoll. Com els que veia el mag Merlín des de la finestra de ca seva segons Cunqueiro. Que gran literat, Álvaro Cunqueiro. I no era català sinó gallec. Això el va fer pensar en l'agermanament dels pobles i de les cultures i en les lletres com a pàtria comuna dels escriptors.
L'escriptor es va asseure i va engegar l'ordinador. Feia uns quants dies que no revisava la seva bústia electrònica. Es va connectar al servidor i, enmig de tota la brossa de propagandes diverses, va trobar un correu d'un antic company de la Facultat que li deia això:
«Amic escriptor,
L'altre dia vas sortir en una conversa amb [en tal] i [en tal altre]. Vam comentar que fa temps que no sabem res de tu. Com va tot? Esperem i desitgem que vagi tot bé. Estàs escrivint?»
Quina colla d'enzes, va pensar l'escriptor. És clar que estic escrivint. Què coi voleu si no que faci un escriptor? Però de fet es va apercebre que no estava escrivint res darrerament. S'ho va rumiar, va posar fil a l'agulla i va embastar aquest haikú més aviat senzillet:
L'escriptor s'asseu
a l'empara d'un bedoll -
- i amb això té prou.
«Benvolgut amic,» va teclejar cofoi, «Darrerament practico un retorn a les formes simples, tant en la vida com en l'escriptura.» Va improvisar una defensa apassionada de l'austeritat, de la comunió amb la natura, com a base de la poesia i no es va estar de recomanar al seu corresponsal les caminades per paratges de muntanya. «Jo», li deia, «acostumo a caminar per l'entorn de Penyagolosa. Us adjunto un petit haikú escrit allà, avui mateix, durant l'última passejada. Veureu que l'ascetisme que predico té una traducció poètica en l'apropiació de la mètrica nipona. No cal dir que aquestes tres ratlles són una mera mostra d'una producció més extensa, en curs, que espero portar aviat a la impremta.» Va repassar el missatge, va canviar «avui» per «ahir» per allò de la versemblança -no podia haver-hi anat i tornat abans del migdia-, va enganxar-hi la miniatura i va prémer el botó «Envia».
El mal ja estava fet.
Els dies següents van ser tranquils, tret d'algun malson recurrent en què els altres escriptors es burlaven d'ell. En general l'experiència de la reclusió prometia. Va rellegir Merlín y familia d'Álvaro Cunqueiro i una biografia de Kavafis i li va sobrar temps per fullejar una tesi doctoral sobre els haikús de Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit que va trobar en Internet. En canvi no va escriure res. Tant s'hi val, ja escriuria. Divendres a la vesprada va rebre l'anunci del nou número de certa publicació electrònica sobre literatura, editada per la Universitat de València. Tant de bo que no l'hagués obert i no hagués anat a donar una ullada a la revista. Algú havia gosat publicar-hi íntegre el seu missatge sobre les caminades campestres i el poema del bedoll. Però si la llei se suposa que garanteix la confidencialitat de les comunicacions privades! A sobre, com que s'admetien comentaris dels lectors, dos noms prestigiosos ja s'havien afanyat a penjar-hi llargues dissertacions amb el propòsit de furgar en les seves faltes: la primera atribuïa «aquesta moda» dels haikús als «poetes dropos» i als «esnobs»; la segona aclaria que el bedoll -«també dit beç»- és un arbre exclusiu de latituds més septentrionals i per tant resultava «absolutament impossible» que l'escriptor s'hagués assegut davall d'un als boscos de Penyagolosa.
A mesura que encaixava les fiblades, la cara de l'escriptor es va fer primer roja com una pebrera i després més blanca que un paper. Allò semblava un malson: els millors crítics del país li llançaven els seus dards enverinats. Feien punteria precisament amb ell, que no havia volgut mai cap altra cosa més que mantenir-se al marge. Es va aixecar. Les cames li feien figa. Va tornar a agafar els Zhumell i va observar amb cura aquell arbre alt, rotund, eminent. Va procurar memoritzar-ne tots els trets. A continuació va agafar el volum dos de la Gran Enciclopèdia i va buscar el terme «bedoll». Betulàcia caducifòlia etc. etc. Es va cerciorar, amb un alleujament considerable de les seves angúnies, que les descripcions en principi coincidien: l'alçada, el color blanc de l'escorça... Aleshores qui tenia raó? El teòric saberut, o el llec que havia vist la veritat amb els seus ulls i no s'avergonyia de proclamar-la? Un dilema clàssic: l'intel·lecte contra la raó. En els Fragments de Diels i Kranz, Demòcrit... El timbre del telèfon el va sobresaltar. Es va recordar que encara no havia trucat a la seva mare. Va despenjar.
-Digueu?
Va penjar de seguida. Estava espantat: li havia respost una rialleta sarcàstica. Això, va meditar, li estava passant per no haver tallat tots els lligams. Era el càstig que li queia a sobre perquè el seu apartament del món fos fins ara incomplet. Va prendre, per tant, una determinació. Va agafar unes tisores i sense que li tremolés el pols va tallar el cable del telèfon. Així matava dos pardals d'un tret: ningú no podria assetjar-lo ni per telèfon ni per Internet. Nomes li sabia greu perdre la connexió amb la xarxa per un motiu: per tota aquella publicitat no sol·licitada, cada vegada més nombrosa, que li feia companyia quan se sentia una mica sol. Les ofertes de rellotges o de cursos de filosofia tàntrica des d'Argentina, les panacees prohibides a preus mòdics, les cartes de les vídues o dels fills de mandataris africans que li proposaven compartir la seva fortuna... Sovint s'entretenia amb aquestes quimeres imaginant com podria canviar la seva vida si acceptava, si fossin certes. Li havien vingut molt bé per substituir els prospectes acolorits de les grans superfícies, del telepizza i de les agències de viatges, quan la comunitat de veïns va prohibir la bustiada. Seria una dura prova passar d'ara endavant sense res d'això.
Es va estar observant el bedoll amb els prismàtics fins que es va fer fosc. Al novembre es fa de nit molt d'hora, cap a les sis o les sis i mitja. L'endemà de matí va tornar-hi. Cada vegada el veia millor, semblava que els ulls s'hi acostumaven i distingia més bé els detalls: les fulles triangulars, dentades i glabres, els fruits petits en aments penjants, que confirmaven de manera terminant la filiació de l'arbre. Ell, definitivament, tenia raó. Però els seus enemics no desistien. Dissabte a la vesprada els va sentir com la feien petar i se'n reien al replà de l'escala. Que n'eren d'agosarats i d'obstinats. No pararien fins que no el fessin embogir. Per l'espiera només va veure unes ombres que s'amagaven a l'escala. Si almenys hagués sabut empalmar el cable hauria pogut telefonar a la policia per denunciar-los, però no es pot dir que fos un manetes. Es va haver de posar taps a les orelles, i encara així seguia sentint les veus i les rialles dins del cap. Gairebé no va poder dormir. Només el confortava veure el bedoll cada vegada més prop. Diumenge al matí ja no necessitava els prismàtics. Al vespre semblava que el tenia a tocar. Va estirar el braç, però per poc encara no hi arribava.
Aquells dies l'escriptor només delerava que les branques del bedoll s'atansessin una mica més, que entressin per fi a la seva cambra i pogués asseure-s'hi al davall, emparar-s'hi. Amb això hauria estat feliç, ja hauria tingut prou.
9 de desembre de 2003