El punt de partida, ara ho veureu, és un fet enutjós però aparentment trivial. Som al començament del mes. Ahir en arribar a casa vaig revisar els càrrecs de la targeta de crèdit i em vaig aturar en una línia -"ECCE 450 €"- que no recordava a quina compra podia correspondre. L'import era considerable. Precisament per això guardo sempre els rebuts, no fos cas que una martingala o una espifiada d'algú em deixessin escurat. S'obre així aquest drama grotesc. Desplegueu un paperet arrugat amb un gest casual, aconseguiu desxifrar una impressió ja mig esvaïda, i esteu signant sense saber-ho una sentència. Un dels tiquets coincidia aproximadament. La quantitat era la mateixa i la data una mica anterior. "ECCE HOMO 1A" no em deia res. Vaig intentar fer memòria, remuntar-me fins el 15 de gener. Això era un dimecres, un dia com un altre tres setmanes enrere. En eixir de la feina, potser aquell vespre vaig donar un volt pel centre i vaig entrar en alguna botiga, però no ho recordava pas. Vaig consultar una guia comercial. No hi constava cap empresa amb aquest nom o un nom similar. Sí que hi havia un carrer Ecce Homo: un carreró, una mena d'atzucac amb l'embocadura al carrer Major, a la vora de l'església de Santa Maria, l'existència del qual jo ignorava per complet.
Hi vaig acudir sense dilació. Amb una llambregada vaig tenir prou per confirmar que jo no havia estat mai en aquell indret. El carreró aquest va resultar que era un passatge angost, d'un metre i mig escàs d'amplada, amb una capelleta en un recolze deu o dotze metres al capdavant. Després vaig comprovar que continuava en angle recte i que a l'altre extrem enfrontava una de les portes laterals de Santa Maria. El número 1 accessori semblava algun tipus d'establiment, tot i que no tenia cap rètol i l'aparador era buit. Dins no es veia ningú. Vaig entrar. Es van sentir unes passes i de seguida va comparèixer una dependenta descorrent una cortina. Era una dona jove, d'uns vint-i-cinc a trenta anys com a màxim. Portava els cabells castanys recollits amb agulles. No era ni prima ni grossa, si de cas una mica pleneta, d'alçada mitjana. Vaig murmurar una salutació. Mentre la mirava, abans que li expliqués el meu problema, ella em va somriure com si em conegués. Això em va acabar de desconcertar. Li havia trobat una retirada a la meva mare: només un aire, una semblança inconcreta. Nosaltres no ens vam fer mai amb la família i m'ha passat de vegades que penso que potser sóc davant d'alguna cosina o d'algun cosí i no puc saber-ho.
-Vet aquí -em va dir-, avui mateix ens ha arribat la vostra comanda.
Va agafar una capsa d'una prestatgeria i me la va lliurar. Era una capsa de cartó blanc, llis, sense etiquetes ni inscripcions, d'una mida relativament petita. Com un paquet petit de llibres o de discos compactes, vaig pensar. Portava enganxada una nota escrita a mà: "PAGAT" i les meves inicials. Llegir que dos i vint-i-un són tretze no m'hauria trasbalsat més. Vaig tornar a casa confós, profundament torbat per aquest tomb absurd. Estàs llest, em repetia, estàs llest, quan vaig arrencar la cinta adhesiva, vaig alçar la tapa i em vaig trobar cara a cara amb la pistola. No gosava tocar-la. Jo no he empunyat mai una arma de foc, ni tan sols aquells rifles d'aire comprimit a les barraques de tir de la fira... Són coses que em fan basarda. Com voldríeu que agafés aquest instrument, mil vegades més perillós, més mortífer? Vaig tancar el paquet, però ja era tard per tornar a la botiga. No tenia altre remei que esperar fins l'endemà, és a dir avui. A la nit no vaig poder dormir. Estava esglaiat. Què passaria si algú, potser una visita inesperada, o la dona de la neteja, em trobava l'arma a casa? Cap a la una em vaig prendre una infusió d'herbes tranquil·litzants. Probablement això encara va agreujar certes conseqüències físiques. Els nervis tendeixen a alterar-me la digestió i els retortillons no se m'han aturat fins aquest matí.
Avui, doncs, he tornat a anar al carreronet de l'Ecce Homo. M'he endut la capsa dins del maletí on solc portar els documents de la feina. La dependenta m'ha rebut amb el mateix somriure franc i afectuós, però aquesta vegada he cregut advertir-hi un matís de pietat, de comprensió, que tot seguit s'ha fet ben palès.
-Deu ser un error... jo no...
La veu em tremolava i no podia articular les paraules amb claredat. Dec haver fet una ganyota, he estat a punt de rompre a plorar. Ella m'ha abraçat. De sobte l'he vista més gran i jo ensems m'enxiquia. He recolzat el cap damunt dels seus pits rodons i tous. M'acaronava els cabells i em xiuxiuejava a cau d'orella paraules agredolces de consol.
-No ploris, fill. És normal que sentis temor ara que el moment s'apropa, però has de fer el que has de fer. La sort ja està tirada.
Després me'n donava vergonya d'haver-me captingut així, a la meva edat. Però encara flaquejava i la meva comesa em semblava un camí rost, una sendera intransitable i tenebrosa. He anat a cercar-lo a casa seva, al pis nou, en un dels blocs més ostentosos de la ciutat. Llavors he dubtat massa estona palplantat a la cantonada i he desaprofitat aquesta primera ocasió. Quan l'he vist que eixia, amb el barret i l'abric negre d'astracan, he dissimulat girant-me d'esquena i encenent una cigarreta, observant-lo de reüll. He deixat que s'allunyés un tros i l'he seguit pel carrer d'Amunt, carrer Colom i carrer d'Enmig fins una perruqueria d'homes. Mentre es fa tallar els cabells canosos l'estic esperant al bar de davant, en aquesta taula al costat de la porta des d'on puc aguaitar-lo còmodament. He demanat un cafè amb conyac, però al primer glop se m'ha tornat a regirar l'estómac. He tret un full del maletí i m'he assegurat que l'automàtica -una Browning P-40- és a punt. Ara mateix el barber li acaba de llevar el pentinador. L'espolsa, ell s'aixeca i treu la cartera de la butxaca de l'abric. He de donar fi per tant a aquesta declaració. El seguiré una altra vegada fins a casa, incapaç de decidir fins a l'últim moment si m'engego un tret al cap o li l'engego a ell.
9 d'abril de 2004