Notes per a la meva intervenció a la taula rodona «Ciència i tecnologia, ingredients de la ficció». Cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira, 13 de novembre de 2003. Participants: Martí Domínguez, Carles Bellver Torlà i Vicent Borràs. Moderador: Manel Garcia Grau.
Quan m'inviten a parlar sobre un tema no puc evitar de plantejar-me per què han pensat en mi. A banda d'estar agraït, a vegades m'estranya que algú hagi cregut que jo tinc res interessant a dir, per exemple sobre el tema que em proposen avui: la tecnologia i la ciència en la ficció. Jo treballe a la Universitat Jaume I en el camp de les noves tecnologies. Allà vaig tenir l'oportunitat de participar, l'any 1993, en la creació del primer servidor web de l'Estat espanyol i més endavant en la creació d'un dels primers directoris d'Internet, el dónde? A hores d'ara seguim treballant, el mateix grup, en l'aplicació d'aquestes noves tecnologies digitals a la docència i a l'educació en general. La meua activitat professional té a veure, per tant, amb la tecnologia, però d'altra banda també em dedico a la creació. Escric, sobretot, relats breus i me n'han publicat un parell de reculls. També he posat en relació aquestes dues facetes: per exemple amb els Contes per a extraterrestres, que va ser la primera publicació en català d'Internet, o amb l'espai virtual de comunicació amb els lectors que faig servir actualment. I també he procurat divulgar, sempre que se m'ha brindat l'ocasió, en tota mena de fòrums públics, les possibilitats que crec que ofereixen les noves tecnologies a la creació i a la comunicació de la literatura. Suposo que aquest currículum pot justificar en principi la meua presència. Però vull aclarir que la meva obra de ficció, els meus relats, no són allò que es diu ciència-ficció. Per tant no sé si sóc la persona més adequada per parlar avui ací. Quan em va arribar la proposta vaig repassar una mica les coses que he escrit i he de dir que vaig corroborar aquesta primera impressió. Efectivament no solc elaborar arguments d'anticipació -tot i que n'he escrit algun- ni solc donar molt de pes a la ciència. Almenys a la ciència més “dura”, inequívoca i actual: la física, la genètica, la mateixa informàtica. Que són el tipus de ciència que solem esperar en una història etiquetada de ciència-ficció: esperem que se'ns parli de viatges espacials, de viatges en el temps, de clons, de ciberespais, etc. Sí que he tocat, diguem-ne, aspectes científics més marginals. Per exemple, el meu últim recull, encara inèdit, es pot veure com una mena d'acudit sobre la neurologia i sobre els llibres d'Oliver Sacks (el de L'home que va confondre la seva dona amb un barret). En l'anterior, El llibre de tòpics, vaig fer intervenir la filosofia de la ciència i la invenció de la bomba atòmica l'any 1945.
Aquesta reflexió ens podria conduir directament al vell debat de la ciència-ficció dura contra la ciència-ficció blana: hard & soft science-fiction. És una d'aquestes dicotomies què resisteixen malament una anàlisi en profunditat i una polèmica en la qual ningú no sembla compartir ni tan sols la definició dels termes. Se suposa que en la ciència-ficció hard la "cosa" científica és central i ha d'estar tractada rigorosament. Fins i tot diuen que en molts casos cal tenir una certa formació científica per entendre i gaudir l'argument. Però per a alguns això encara no seria prou, també caldria que la ciència mateixa de què es tracta sigui dura, que sigui una ciència de debò com ara la física o l'astronàutica. No valen, per tant, ni la psicologia o la sociologia -com en Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin- ni les especulacions massa lliures o inversemblants -com Les cròniques marcianes de Bradbury o la mitologia del sistema solar de C. S. Lewis-. Tot això ja seria soft science-fiction, ciència-ficció blana, un terreny que té límits més aviat borrosos amb la mera fantasia, o amb la mera literatura. La qual cosa a mi personalment ja em va bé, perquè no sóc amic dels gèneres tancats. M'ha vingut molt bé, per cert, que Manel Garcia Grau hagi fet esment d'obres com El Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Jo sóc lector d'Stevenson i reconec que m'ha xocat sentir aquest títol en una introducció a la història de la ciència-ficció, ni que sigui com a precedent. Però no li falta gens de raó a Manel: Stevenson posava en joc amb molt d'encert nocions psicoanalítiques abans de Freud, qüestions sobre l'ús de drogues que afecten a les capacitats psíquiques, i que obren portes, abans de Huxley i companyia... També m'ha xocat que esmentessis el 1984 d'Orwell i és el mateix cas. O Blade Runner, Somnien els androides amb ovelles elèctriques? Són obres notables amb notables elements científics o tecnològics.
No caldria que ens estranyéssim d'aquesta mena d'obres. No hauria de ser una raresa tocar temes científics i tècnics. Al cap i a la fi la ciència i la tecnologia són ubiqües en les nostres vides i fins i tot ens fa l'efecte que cada dia ho són més: els ordinadors, Internet, els telèfons mòbils, la manipulació genètica dels aliments, la clonació d'éssers vius... És lògic que tot això tingui reflex en les creacions de ficció, com a mínim tant com qualsevol altre tema important. Tant com les relacions de parella, la fidelitat i la infidelitat, la mort dels que estimem, la política valenciana o les guerres carlistes. Però, té aquest reflex? Jo diria que no, amb excepcions més que honroses que tenim representades en aquesta taula rodona, en la nostra literatura "normal", "generalista", en la que no és de gènere, hi tenen molt poquet reflex, la ciència i la tecnologia. En la presentació de la taula diu que "les creacions literàries son vehicles de transmissió dels valors de cada societat i, com no, de la ciència i de la tecnologia de cada època". En el nostre cas, parlant de ciencia i de tecnologia, jo no ho veig, això, i penso que ens hauríem de parar a preguntar-nos a què és degut. Temo que la resposta és ben senzilla: els escriptors "normals" no en sabem res, ni de ciència ni de tecnologia. I encara més greu: si ens pregunten si en voldríem saber o ens interessa la majoria contestarien que ni ganes tampoc.
No sé si al llarg d'aquest cicle de conferències ha sortit el tema de les dues cultures, d'aquell llibret ja clàssic d'Snow. A les conferències dels Octubre crec que sí que es va parlar d'això. Aquell llibre el vaig llegir ja fa bastants anys i em segueix provocant la mateixa sensació d'incredulitat. Realment algú pot pretendre que hi ha dues cultures separades, la cultura literària o humanística i la cultura científica? Ja sé que realment i rotundament sí, que hi ha qui ho pretén, això. Tot i que aquesta sigui una altra dicotomia que no resistiria una anàlisi seriosa. I no és un punt de vista intel·lectual, sinó del domini públic, forma part de la manera habitual de veure les coses. "Jo és que sóc de lletres", argüeix algú per justificar no entendre el comportament de l'ordinador o per no parar esment en una qüestió que impliqui les matemàtiques més elementals. Per acabar-ho d'adobar, sembla que no hi ha només dues cultures sinó una multiplicitat de compartiments estancs. El que sap informàtica no sap matemàtiques, el que sap gramàtica no cal que sàpiga història ni res més, etc. Parafrasejant Lichtenberg podríem dir que cada un de nosaltres, llegint i estudiant molt, ha arribat a una ignorància molt especialitzada (ell deia que la molta lectura ens havia portat una barbàrie il·lustrada).
Aquest problema és general a tot el món. Potser ací encara s'agreuja més perquè això d'inventar ho atribuíem als americans i a societats més avançades que la nostra, no era part del nostre imaginari. Els nostres invents eren els del TBO, els del professor Franz de Copenhaguen. Però no ho sé. En tot cas, m'agradaria il·lustrar el problema, que sobretot és un problema d'actitud, amb un document impagable sobre l'actitud dels escriptors catalans davant del fenomen d'Internet. És a dir, davant d'un fenomen tecnològic de màxima actualitat que se suposa que està transformant la transmissió de la informació i la comunicació i per tant sembla que d'alguna manera deu afectar la cultura. Aquest document del qual parlo és una enquesta que l'Avui va passar a més de quaranta escriptors de primera fila pel Sant Jordi de l'any 2000. Deixeu-me que us avanci que les respostes van ser tan decebedores i desencoratjadores que al cap d'un parell de setmanes Màrius Serra va dedicar als seus col·legues un article, també a l'Avui, titulat "Bartlebys d'Internet". Ja sabeu a quin Bartleby es refereix: aquell escrivent, protagonista d'un conte genial de Herman Melville, que quan li manaven que fes tal feina contestava: "Preferiria no fer-ho" i romania sempre indolent, inactiu. Doncs bé, aquesta és, si fa no fa, l'actitud que manifestaven amb relació a Internet la majoria dels escriptors entrevistats. Màrius Serra pronosticava que al cap de cinc anys voldrien treure aquelles planes de les hemeroteques, "per pura vergonya".
Anem a llegir algunes frases antològiques que s'hi deien:
"...ara la transmissió de cultura per Internet no em mereix cap mena de credibilitat"
"Pel que fa als correus electrònics, en rebo força, però no els obro mai."
"La Internet, quina lenta, avorrida, enganyosa vulgaritat! Quina xarxa estúpida on hi ha de tot, com uns grans magatzems aclaparadors."
"...per tot el que fa referència a Internet, em considero una resistent. No crec que pugui aportar res a la literatura, ni de lluny."
"...probablement no navegaré mai. Per què? Doncs per la mateixa raó que no vaig als toros o no m'he comprat un biplà: no vaig cap raó per fer-ho."
"Us imagineu una correspondència d'amor per Internet? Una autèntica bogeria: no podríeu aguantar la velocitat vertiginosa a què us abocaria."
No em vull imaginar si li diguessin a aquest senyor que aquest és precisament un dels primers usos que van trobar al correu electrònic aquelles persones que no es miraven el tema amb prejudicis. En general fa l'efecte que els escriptors de l'Avui tenien una visió d'Internet filtrada per prejudicis i per actituds negatives envers la introducció d'un invent fonamentalment nou. Però cal reconèixer que alguns ja hi trobaven avantatges i els adduïen: la facilitat per comunicar-se amb gent que és lluny, per localitzar informacions concretes, l'oportunitat de retrobar-se amb el costum d'escriure cartes...
Jo no sé si sóc tan optimista com Màrius Serra. A hores d'ara només queda un any i poc perquè s'acompleixi el termini de cinc que va posar i no em sembla que els més reaccionaris ni els reticents hagin canviat d'opinió. Almenys, no crec que en conjunt hàgim avançat molt més enllà d'admetre les utilitats bàsiques i inqüestionables d'Internet, les que tothom coneix. L'altre dia vaig fer una prova. Vaig consultar les pàgines de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vaig comptar quants dels socis tenen pàgina web. El nombre és respectable: dels 911 socis, 246 en tenen. Més d'un 25%. Tanmateix només 48, un 5%, tenen una pàgina pròpia que no sigui la que l'AELC els prepara si ho sol·liciten, amb la foto de carnet, una nota biogràfica, la llista d'obres, etc. I en són molt poquets -i no precisament de la primera fila- els que fan servir el web com a canal de comunicació amb els lectors o com a canal de publicació complementari. Els que treuen profit d'Internet per escriure i per comunicar-se. Com és possible que en un país i una literatura tan inclinats al jo, als diaris, als dietaris, hi hagi tan pocs escriptors, pràcticament cap, que tinguin un weblog? Un weblog és un diari publicat en Internet. N'hi ha centernars de milers i n'hi ha de tota mena. Poden ser el diari personal d'un adolescent o un dietari amb tota la càrrega intel·lectual que vulgueu.
M'explico. El que vull dir no és que ningú s'hagi de posar a formatar pàgines web si no li ve de gust. Cadascú és molt lliure de triar a què dedica el temps i quines prioritats té. El temps és el bé més escàs. I hi ha altres factors. Seria ben estrany, per exemple, que un poeta que prefereix passar desapercebut i anar a la seva, anar escrivint lluny de cap enrenou i surt a la palestra mal que li pesi una vegada cada cinc anys quan publica un nou llibre, tingués un diari en Internet. Però també fa estrany i és significatiu -alguna cosa deu significar- que el conjunt de la comunitat d'escriptors es mantingui al marge d'un fenomen d'abast mundial que ha fet que hi hagi més gent que mai al món llegint i escrivint cada dia. Sí que és paradoxal, per cert que aquest maremàgnum multimedia, aquest totum revolutum de la Internet que està fent tant de mal a la cultura -hi ha qui ho ha dit!- hagi revifat la paraula i l'intercanvi escrit. I també és paradoxal que precisament nosaltres, els escriptors, no ens n'assabentem.
Trobo que aquest aïllament nostre dóna la raó a Snow. Encara que no m'agradi, perquè em costa creure que hi hagi dues cultures, hauria de repetir els seus arguments. Si la literatura ens ha d'ajudar a conèixer més be el món i a conèixer-nos nosaltres mateixos, a entendre'ns i a transformar-nos, doncs ens estem perdent una part molt important. Això explicaria que la ciència-ficció sigui un gènere separat, gairebé un gueto, amb els seus autors i els seus lectors mútuament incomunicats amb els autors i els lectors de literatura "normal" o "general". Sens dubte sortim perdent tant uns com els altres.
14 de novembre de 2003