Sildàvia i Bordúria són dues nacions veïnes i germanes, situades al bell mig dels Balcans. Les úniques diferències que podria enumerar un observador independent són de tipus polític i cultural, derivades de la seva condició fronterera entre els antics imperis austríac i otomà a partir del segle XVI i entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia en acabant de la Segona Guerra Mundial. Mentre que Sildàvia és una monarquia catòlica integrada en Occident, Bordúria, tot i declarar-se oficialment neutral, ha estat una dictadura d'arrels islàmiques en l'òrbita de Moscou. Amb la desfeta de l'URSS i de les economies socialistes es va trencar també l'equilibri en aquest petit racó d'Europa central. Des de 1989, adduïnt mútues provocacions i violacions territorials, sildaus i bordurians se les van haver en una guerra ferotge que va comportar terribles estralls i matances indiscriminades de població civil. La Unió Europea va emetre comunicats de condemna, va bloquejar l'espai aeri regional i va prohibir el desplaçament d'armes pesants, però tot això difícilment podia aturar l'acció sagnant del morter, la metralleta i el matxet. A partir de 1995 el conflicte es va encallar en els diversos fronts. En Nadal de 2002, amb motiu de la guerra global contra el terrorisme decretada per la Casa Blanca, l'OTAN va iniciar intensos bombardejos, que van durar llargues setmanes, contra les bases i posicions bordurianes. L'abril següent, coincidint amb la fi del rigorós hivern balcànic, un contingent mixt integrat per opositors locals i tropes internacionals sota bandera de l'ONU va emprendre l'ocupació del país, amb l'objectiu de pacificar-lo definitivament i facilitar la transició envers una democràcia liberal homologada.
Nom del subjecte: Abdul Abdal·là. Membre d'una còmica patuleia que, en ser detinguts, pretengueren negociar la rendició de Zileheroum. A primera vista pareix un indígena de tants, amb la típica gel·laba, el turbant, la barba hirsuta i espessa... Es mostra cooperatiu i servil, fins extrems vergonyosos, com tots els seus companys. Igualment característica de la seva ètnia és aquesta fantasia oriental forasenyada, aquesta mania d'empescar-se històries estrambòtiques i inversemblants, simplement per despistar o amb l'expectativa d'obtenir petits favors i surar ni que sigui una mica més. N'hem conegut que ens volen fer creure que són cristians de tota la vida, demòcrates convençuts i fins i tot, per a millor adobar, proamericans. Com si ens maméssim el dit. Com si no sabéssim que van ser súbdits turcs fins la setmana passada, i que ahir mateix encara es deien orgullosament «no alineats».
El pervers i particular conte de les mil i una nits de l'anomenat Abdul Abdal·là consisteix a fingir-se nordamericà cent per cent, concretament d'una família blanca saxona d'Hoboken, a la rodalia de Nova York. Afirma Abdal·là que va arribar per primera vegada a Europa l'any passat, com a turista, en acabar la carrera de filosofia a la Universitat de Columbia. Després de passar dues setmanes a Londres, París i Viena, hauria fet cap a Sildàvia el 19 de juliol de 2002 a fi de visitar-hi un excompany d'estudis, Slavo Slavovic, nacional d'aquell país. Cal remarcar el seu sorprenent domini de l'anglès, que sap parlar fins i tot imitant l'accent ianqui, així com la quantitat d'informació que maneja sobre la forma de vida occidental, les capitals europees i els vols internacionals. Una prova més del poder de la parabòlica i d'Internet.
Diu que, a Sildàvia, es va apercebre que les conseqüències de la prolongació del conflicte bèl·lic amb la nació veïna de Bordúria es palesaven en els afers quotidians. L'adés esmentat Slavovic vivia en una zona rural al nordest del Regne. Allà no passaven gana, perquè abundaven les patates i les bledes i altres productes de conreu, però tampoc no es podien permetre cap luxe. El segon dia de la seva estada, una discussió entre Slavovic i el pare d'aquest va començar a posar-lo al corrent dels problemes interns i els diferents punts de vista. El pare s'havia disculpat per l'escassesa i la nul·la varietat dels aliments, conseqüència, al seu entendre, de l'esgotament de la terra i d'una vaga maledicció secular. El fill, en canvi, preferia culpar el govern. L'endemà, a la nit, hauria portat Abdal·là a una taverna del poble, un cau freqüentat per altres joves radicals. Abdal·là hauria volgut pagar una ronda de cerveses, però l'única beguda disponible, segons la seva narració, era un combinat de malta amb alcohol de cremar. Reconeix que les ganyotes que va fer en empassar-se el primer glop van provocar el riure i les burles de la parròquia. Després, quan li va fer efecte la poció, la música de jazz emesa per un vell radiocasset el va transportar mentalment fins un club de Nova Orleans. La bellesa de les noies europees, i la conversa que girava al voltant de temes literaris i polítics, el remetien més aviat als cenacles de París. Un dels contertulians mirava de convèncer-lo que la guerra era una realitat residual, magnificada pel govern per justificar el desgavell econòmic, retallar els drets civils i mantenir el control de l'oposició i el conjunt de la societat. Però abans que aquest intel·lectualoide acabés d'amollar la seva agit-prop, es va produir l'entrada d'un escamot policial. Afirma Abdal·là que una part de la clientela es va amagar al lavabo, d'on els van traure a ròssec. Ell, que no es va moure, va pensar que era una batuda, però un oficial que es va identificar com a capità de l'exèrcit va anunciar a crits que es tractava d'una lleva forçosa, legal en virtut de l'estat de guerra. En al·legar la seva nacionalitat, hauria rebut un colp de culata a la cara i li hauria estat confiscat el passaport. Els haurien fet pujar a tots en un camió i se'ls haurien endut. Pel camí un caporal els hauria explicat que anaven a participar en una operació de represàlia contra la guerrilla islàmica proborduriana en una zona fronterera.
Afirma Abdal·là que el viatge va ser llarg i incòmode. Massa llarg, segons l'anomenat Slavovic i altres que no paraven de murmurar. El trajecte també els semblava il·lògic, com si sospitessin que els havien mentit pel que feia a la destinació. Quan es van aturar i van baixar del camió ja s'estava fent de dia i es podia albirar l'entorn. Els suspicaços van comentar en veu baixa que l'orografia no concordava amb els pretesos plans. Segons Abdal·là els van repartir metralletes, pistoles i ganivets i els van fer prendre posicions prop d'una casa de camp on s'agrupava l'enemic. El caporal els va ajudar a muntar dos morters i una metralladora i van fer foc. El brogit de la batalla era eixordador. Els van ordenar que cosissin a trets uns que intentaven fugir, però van evidenciar tots molt mala punteria. Per si encara restaven maquis amagats a la casa, van continuar fustigant-los amb els morters fins que es va acabar la munició. Llavors el capità, que a la llum del dia li va semblar a Abdal·là «ferotge i terrible com un llop rabiós», va dirigir l'assalt. Dins de la casa van abatre els últims supervivents. Abdal·là no recorda que es resistissin, ni que portessin armes.
Tot seguit els haurien transportat una altra vegada amb el mateix vehicle, però aparentment per un altre camí. Al cap de moltes hores els van descarregar en un quarter que la colla dels suspicaços va ubicar als voltants de Klow, la capital de Sildàvia. Afirma Abdal·là que estaven esgotats. Els van desarmar i esperaven que els deixessin descansar, però, ben al contrari, una unitat de la policia militar els hauria custodiat en un gimnàs, on els haurien mantingut sota vigilància a punta de pistola, els haurien obligat a estar drets tres o quatre hores més i fins i tot els haurien colpejat. Finalment haurien fet passar un grup de periodistes i els haurien presentat com a guerillers bordurians capturats a la frontera. Haurien descrit l'atac i les atrocitats i haurien deixat que els fessin fotos. Abdal·là diu que la llum dels flaixos l'atordia, i que es va fixar que s'interessaven sobretot per la falsificació tan matussera dels seus uniformes sildaus, en els quals l'escut del llegendari rei Ottokar tenia l'àguila a l'inrevés, mirant cap a la dreta. Conclou que els havien enganyat i els havien fet cometre actes abominables. El capità i el caporal que van dirigir l'operació -que, per cert, no eren amb ells al gimnàs- devien ser terroristes empedreïts i despietats. Se sentia avergonyit i pedenit del seus pecats i va pensar que els executarien, atès que ho mereixien. Slavovic i altres no es van saber conformar com ell i els van continuar estovant repetidament per fer-los callar.
Malgrat tot no els van matar. Abdal·là opina que Sildàvia és una nació civilitzada i respectuosa amb els drets humans, fins i tot els dels convictes. Els tingueren tancats en una presó, en cel·les col·lectives de menys de 20 m2, compartides per 5 o 6 reclusos, d'on no els treien ni per ventilar-los. La manca d'espai i l'excés de temps forçosament fomenten la camaraderia i la comunicació. Diu que va ser allí dins on va aprendre el sildau (o bordurià: són el mateix idioma amb noms diferents). Al cap d'uns quants mesos, no sap exactament quan, els haurien excarcerat amb la intenció d'intercanviar-los per presos sildaus en poder de Bordúria. Afirma Abdal·là que l'intercanvi va tenir lloc en un post fronterer, probablement a la serralada central. Una patrulla d'efectius bordurians, armats fins a les dents, però sense uniformes, els hauria donat la benvinguda amb abraçades i pregàries i tot seguit s'haurien posat en marxa. Els haurien fet caminar dues setmanes per sendes i passos de muntanya. Abdal·là observa que mai no s'hauria imaginat que hi poguessin haver tantes muntanyes juntes al món. Per tal de despistar l'aviació sildava, que efectuava vols de reconeixement incessants, els van fer camuflar-se amb pellisses com una rabera de cabres. Aquesta roba d'abric extra, en tot cas, els va venir de primera per resguardar-se de les temperatures extremament baixes, molt inferiors a zero graus. Els soldats anaven disfressats de pastors. Portaven els kalaixnikovs a l'esquena, dissimulats sota la roba, i bombes de mà als sarrons.
Afirma Adbdal·là que a partir del dia desè van anar davallant a poc a poc vers un altiplà erm . Allà baix van anar a parar en una mena de campament compost per unes quantes tendes de lona, una closa amb tota mena de bestiar i unes quantes files de barracons de fusta. Els van explicar que era un camp de depuració on serien internats provisionalment. Els van assignar a un dels barracons, on van viure amuntegats, juntament amb els més de seixanta homes que ja hi eren. Diu que hi cabien justes dues files de lliteres de tres pisos, amb un estret corredor central enmig. El que li va semblar més estrany, però, va ser el menjar. El primer dia va veure el menú, escrit amb guixat, al costat de la porta: dilluns gos, dimarts vaca, dicremes cabra, dijous camell... Això era dijous. Una dieta ruda, confessa que va pensar, no apta per a ànimes febles, però almenys rica en proteïnes. La realitat va ser molt pitjor que les seves previsions. Els van subministrar plats amb un purè pudent i nauseabund de color marron. «Què coi és això?,» diu que es va demanar en veu alta. Un veterà li ho va aclarir de seguida: «Doncs què vols que sigui: merda». La part líquida no era més bona: una ració d'aigua bruta de les basses. Però Abdal·là no esqueixa. Afirma que no va tardar a acostumar-s'hi i apreciar els matisos de sabor, consistència i textura segons la procedència de les cagarulles, i que no haurien pogut enganyar-lo mai sobre el dia de la setmana en què es trobava. En ser interrogat, irònicament, sobre el càrrec de catador del camp, ha contestat que aquesta era una dignitat honorífica reservada als més virtuosos.
Assegura, en tot cas, que va ensopegar amb circumstàncies menys suportables que l'alimentació. Una nit es va despertar enmig d'un somni eròtic i va descobrir amb un fort desplaer que un company li estava grapejant les parts sexuals mentre es masturbava. Remarca Abdal·là que el va allunyar amb un precís colp de peu i va seguir dormint. L'endemà, els vigilants es van endur aquell pervertit a la barraca de càstig, amb la resta d'espies. Posteriorment Abdal·là va tenir ocasió d'assabentar-se que els enregistraven dia i nit amb càmeres de vídeo i després repassaven les cintes. Aquest seria, doncs, el propòsit del camp: destriar els fidels dels espies occidentals. Pel que fa a la manera d'identificar-los, li haurien revelat a Abdal·là que una vegada van interceptar una circular interna de la CIA que feia referència a la dificultat de trobar agents disposats a menjar merda i prescindir del sexe. Segons aquesta versió, els espies de plantilla estaven avesats a tota mena de luxes i conforts decadents i a mitjà termini no resistien l'abstinència. Fins i tot es deia al camp que a alguns els van trobar píndoles de bromur barrejades amb les clàssiques dosis de morfina, però les provisions, es feia observar, no duraven eternament, i la libido dels «gringos» al capdavall es despertava. Quant a la possibilitat de practicar-los un examen més senzill, per exemple preguntar-los l'Alcorà, em va respondre amb un punt d'orgull que «Això és Europa, no l'Afganistan. Aquí no se'l sap ningú.» Afirma Abdal·là que primer es va preocupar per la sort d'aquells traïdors, per si els torturaven o els ajusticiaven, però es va assabentar que es conformaven tot just de mortificar-los una mica amb uns punxons per entretenir-se. Sembla que els interessava mantenir-los en bon estat per tal de tornar-los a intercanviar.
Afirma Abdal·là que al cap d'una temporada, si un es portava bé, passava totes les proves i tenia paciència, podia obtenir la nacionalitat borduriana i llavors millorava la dieta: els deixaven mesclar la merda amb pa dur i beure té fred en compte d'aigua bruta. A més a més els ensenyaven un ofici amb què guanyar-se la vida, generalment soldat o pastor. Abdal·là considera que ell va tenir sort. Va ser promogut a vigilant -el primer graó en la via normal d'ascens- , i una nit que tenien sintonitzada la CNN a la barraca de control, pogué demostrar davant dels seus companys que dominava l'anglès. Això li va valer un lloc d'intèrpret en les negociacions rutinàries l'exèrcit de Sildàvia. Ja hem esmentat abans en aquest informe que sildaus i bordurians parlen el mateix idioma, però s'escau que ambdós bàndols preferereixen parlamentar en anglès per guardar les distàncies i valoren de manera especial , pel llustre que donen, els intèrprets sense accent.
En ser capturats pels nostres homes, Abdal·là i els altres integrants de la pretesa «delegació» van manifestar la seva voluntat de negociar les condicions de capitulació de Zileheroum. En realitat únicament aspiraven a salvar cada un la seva pell. Adbdal·là ens prega que l'ajudem a «tornar» a Amèrica. Qualsevol d'aquests barbuts mentiria sobre el seu pare o vendria la seva mare a canvi d'un passatge a Amèrica, però se solen acontentar amb molt menys. Informo positivament sobre la seva posada en llibertat i suggereixo que li sigui lliurada una paga única de la menor quantia en concepte de despeses diverses: només per veure qui guanya l'aposta. El tinent Castaigne diu que es gastarà tots els calés en opi. Jo sóc de l'opinió que els emprarà en suborns intentant escapar via Belgrad.
11 de gener de 2003