2016-09-25 #

Fins al segle xviii, en presència d’un grup que combinava dos noms de gèneres diferents, l’ús generalitzat establia la concordança amb el més pròxim. Així, es podia dir i escriure: “El ganivet i la cullera han quedat abandonades damunt de la taula” o també «Ell parla amb un bon gust i una noblesa encantadores”. La norma de la concordança en masculí, formulada pels gramàtics a partir del segle XVI, es va imposar tard, i va ser clarament el resultat d’una intervenció sobre la llengua. Les justificacions d’aquesta primacia del masculí (que segons Beauzée respondria a “la superioritat del mascle sobre la femella”, mentre que per a Bouhours el gènere masculí seria “més noble”) resulten particularment insatisfactòries, ja que no són d’ordre gramatical. La noblesa remet a un ordre social i la supremacia del “mascle” sobre la “femella”, a representacions derivades dels coneixements mèdics i biològics. —Yannick Chevalier i Christine Plante, El que li deu el gènere a la gramàtica.

El text citat és una traducció i es refereix al francès. Em pregunte quan i com degué reproduir-se aquesta norma de concordança en castellà i en català. Potser ens ho podrien aclarir alguns d’aquests experts que tant s’escandalitzen quan algú s’esforça a palesar —i reduir— la “sexualització de la nostra visió del món i de la nostra percepció de les coses a través de la manera en què percebem les paraules que les designen”.