Dos de tres, o la màquina del temps

2014-03-13 #

I think you can give full attention to two of the three you mention - work and writing, family and work, family and writing - but not all three at once.

Interview with Lydia Davis, author of ‘Samuel Johnson is indignant’.

Hi ha gent, per a mi és un misteri, que treuen temps d’on creuries que no n’hi ha. Els seus dies pareix que tinguin vint-i-cinc o vint-i-sis hores, o més. Els meus, en canvi, amb prou feines vint-i-quatre. Això, o gaudeixen d’una secreta màquina del temps: un dispositiu, no per a viatjar-hi, sinó que en fabrica. O el falsifica? Es pot encunyar temps fals?

THE TIME MACHINE

Hi penses sempre que algú et demana, de vegades t’exigeix, de manera peremptòria fins i tot, que facis açò a allò, que vagis ací o allà, que col·laboris, que et comprometis, que no hi fallis, no pots fallar. I et recordes d’aquesta idea dels dos de tres. Treballar i escriure, família i feina, família i escriure: molt difícilment les tres coses alhora. Imagina’t quatre. Tu vas sumant i no t’ixen els comptes. Se te’n van els nombres de les mans, del cap, de les busques del rellotge i dels fulls del calendari.

Segurament és molt simple. Segurament avui gairebé ningú no pensa que la literatura sigui una ocupació seriosa, ni tan sols una manera profitosa o digna de perdre el temps, com poden ser-ho, suposem, el ciclisme, el senderisme, fer pastissos o mirar el facebook. Un adorn, com a molt, una distracció fàcil, una mania intrascendent que no exigeix esforç. Ni temps. Per això et poden demanar qualsevol altra cosa i estranyar-se que els diguis, encara que et costa dir-los-ho, que no pots, que, malgrat l’interès o la importància de tot plegat, tu tens unes altres prioritats, potser rares. Però les teves.