La prosa només és bona en la mesura en què s'apropa a la poesia

2014-02-13 #

Prose is only as good as its approximation of the condition of poetry - that condition in which not a rhythm, not a particle of sound can be changed without upsetting the entire page.

Francine du Plessix Gray, Paris Review - The Art of Fiction No. 96 (Summer 1987, No. 103).

Divendres de la setmana passada, en la presentació de La nit mil dos a Castelló, pensava justament en aquestes paraules quan vaig dir que “algú ha dit que la prosa només és bona en la mesura en què s’apropa a la poesia i jo no puc estar-hi més d’acord”.

Francine du Plessix Gray és una escriptora nordamericana: prosista, no poeta. Va néixer a Varsòvia, filla del diplomàtic i oficial d’aviació francès Bertrand Jochaud du Plessix (abatut l’any 1940 per l’exèrcit feixista espanyol, amb tres companys més, prop de Gibraltar) i de Tatiana Iacovleff, russa, que havia tingut abans una breu relació amorosa amb Vladímir Maiakovski. (“As a girl during the Russian Revolution, she helped to keep her family alive by reciting poetry to Soviet soldiers in exchange for hunks of bread. To this day, in her late seventies, she has a phenomenal memory for verse, and can recite hundreds of lines of Pushkin, Lermontov, Akhmatova by heart. Her love for poetry has colored my life, and may have made me a writer.”)