Joan Francesc Mira, Sant Vicent i el miracle de Morella

2002-09-30 #

El Magazine de La Van­guardia de diumenge passat incloïa un article de Joan Francesc Mira titulat “San Vicente Ferrer en el tiempo de los milagros”. Mira ens hi esbossava breument el perfil de taumaturg (“autor de meravelles”) de Sant Vicent i de pas promocionava el seu propi llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predica­dor, premi Nacional de la Crítica.

L’enquesta de canonització de Sant Vicent, el 1455, va donar per bons un total de 873 mira­cles. No sé si un dels més xocants, el que va te­nir lloc a Morella, figurava en aquella llista. Suposo que sí. A mi, i a tota la classe de primer de bàsica, ens el va contar donya Paquita. Diu que una vegada van convidar a dinar el sant en una casa de la ca­pital dels Ports. La mestressa, ofuscada pel com­promís, en veure que no tenia carn va decidir sacrificar el seu fill, un xiquet menut. El va matar, el va trossejar i el va guisar. Sant Vicent, però, es va ensumar la ma­lifeta i va recompondre immediatament la cria­tura. Els artistes la representen dreta i nua da­munt de la taula del menjador, entre plats i perols.

Mira opina amb raó que aques­ta proesa és difícilment superable. La compara amb guariments i amb altres ressurreccions menys meritòries i conclou que “…no hay duda de que ganaría el premio de honor en cualquier competición universal de milagros.” Crec, tan­mateix, que comet una exageració, víctima, potser, d’un excés patriòtic. Un professor tan sa­but, d’erudició reconeguda, sens dubte no ig­nora que aquest miracle és còpia d’un altre an­terior atribuït a Sant Nicolau de Bari, qui el va executar, a més a més, per triplicat: els seus be­neficiaris van ser tres infants esquarterats per un carnisser. Amb la qual cosa, a dreta llei hauria d’endur-se ell el premi.

Aquesta dada referent a Sant Nicolau, la sé per un article de mossèn Alanyà publicat en el but­lletí d’AMIC (Amics de Morella i Comarca), però es pot comprovar consultant qualsevol enci­clopèdia. Atribuir miracles a un sant, quants més millor, era una manera habitual d’augmentar-ne el prestigi. I, també pel prestigi, les ciutats es dis­putaven la tinença dels sants. Sant Nicolau de Bari en realitat era de Mira –vegeu quina coinci­dència de noms–, en l’Àsia Menor, fins que els italians van organitzar una expedició l’any 1087 per apoderar-se de les seves relíquies. Després va ser el Sinterklaas dels holandesos i el Santa Claus dels anglosaxons.

La literatura fantàstica té ramificacions diver­ses. Una és la metafísica, segons Borges. Les vi­des de sants en són una altra. Una de les meves fonts preferides és la Llegenda Àuria de Jacopo da Varazze. Algun dia hauríem de tornar a parlar del miracle de la cama negra de Sant Cosme i Sant Damià, precursors dels trasplantaments. O dels fets sobrenaturals de la santa apòcrifa de Vilafamés.