Skip to main content

Analista de tecnologia educativa al Centre d'Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I. Lectoescriptor. Amateur.

Carles Bellver Torlà

Era la Colometa una beneita?

1 min read

Veure el món amb ulls d’infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de fer dintre de la seva situació en la vida, i fer el que s’ha de fer i res més demostra un talent natural digne de tots els respectes. Considero més intel·ligent la Colometa que Madame Bovary o que Anna Karènina, i a ningú no se li ha acudit mai de dir que fossin beneites. Pot­ser perquè eren riques, anaven vestides de seda i tenien ser­vei.

Mercè Rodoreda contestava així, en el pròleg de la vint-i-sisena edició de La plaça del Diamant, a l’apreciació de Baltasar Porcel, qui, tot i elogiar la novel·la, havia dit que la protagonista era “una noia beneita”.

Carles Bellver Torlà

Carles Bellver Torlà

The Peanut Underground

By Bill Cawley & Stephen Altobello. Scan from Les Inrockuptibles #24, 1990.

Carles Bellver Torlà

Bovo

Jo sóc mig bovo. Però només mig. És el meu avantatge.

Carles Bellver Torlà

Carles Bellver Torlà

Carles Bellver Torlà

La vida canina, segona edició

2 min read

La vida canina - portada

La vida canina va ser el meu tercer llibre de contes, amb el qual vaig obtenir el premi de narrativa Vila d'Almassora l'any 2004. El va publicar l'any següent, sense gaire entusiasme, Brosquil Edicions: la mateixa editorial que ja havia publicat el meu recull anterior, El llibre de tòpics. Havent finalitzat el termini de cessió de drets estipulat en el contracte, i amb l'editorial misteriosament desapareguda, sóc totalment lliure de tornar a difondre aquesta obra de la manera que més em plagui.

És evident que ara no escriuria molts d'aquests relats. I no en publicaria, en tot cas, més de la meitat. Però el llibre ja va circular en el seu moment, encara en queden alguns exemplars en llibreries o biblioteques i no tindria sentit intentar esborrar-lo del meu passat com a autor. Si algú volgués llegir-lo, crec que tinc l'obligació de facilitar-ho tant com pugui. No m'he sabut estar, tanmateix, d'escometre una nova i urgent revisió d'estil. Segur que alhora que corregia unes errades n'hi introduïa d'altres. Agrairé que se'm notifiquin. Amb l'epíleg he estat molt més dràstic: n'he tret la palla i he intentat llimar alguna incoherència amb futures —previstes— narracions que segueixin el mateix fil.

Publique, doncs, aquesta nova edició de La vida canina, exclusivament en format electrònic i amb llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial. Això vol dir que és legal copiar el llibre i distribuir-lo gratuïtament. També imprimir-lo, traduir-lo, adaptar-lo o utilitzar-lo com a base d'altres altres obres. Tant el llibre complet com cada un dels contes per separat. Però qualsevol utilització de caràcter comercial requeriria la meva autorització prèvia.

Ho faig així perquè crec en una cultura lliure i molt menys en els negocis. (Es pot creure en Déu, en l'amor, en la pàtria. En la cultura. Però em costaria d'allò més creure en el comerç, malgrat l'advocació d'Ignatius J. Reilly.)

Carles Bellver Torlà

Portable typewriter

iPad mini, keyboard & @ulyssesapp.

Carles Bellver Torlà

Portal

En aquesta casa vivíem quan jo era menut. El simbolet de dalt s'estilava bastant, en aquella època.

Carles Bellver Torlà

El somni atribuït a una escriptora: Maria Folch i la basarda del general

4 min read

Foto: el general Aranda a Santiago de Compostel·la, hivern de 1937

Ja sabeu que la segona part del meu últim llibre, Un cel nou i una terra nova, es titula “Set somnis d’escriptors i un d’una escriptora”. I que l’escriptora al·ludida és precisament Maria Folch, a qui vaig demanar que em presentés el llibre a Castelló el desembre passat. Aquell vespre, com és natural, ella va fer referència a aquest breu conte, “La ràbia roja”, subtitulat “Maria Folch i la basarda del general”, on havia estat involuntàriament implicada. I va explicar al públic com va ser l’origen del text, a partir d’un episodi que ella esmentava breument en la seva novel·la Després vénen els anys i d’un intercanvi de correus que vam tenir. Podeu llegir-ho cap al final de la transcripció del seu parlament.

A mi l’anècdota em fascinava: que una gosseta que Pablo Neruda va salvar a Madrid, que va viure després amb Rafael Alberti i María Teresa León, es perdés a Castelló durant l’evacuació de la ciutat en la guerra civil… Es poden llegir moltes més coses sorprenents sobre el Castelló d’aquells anys en la novel·la de Maria, i potser molt més sorprenents que aquesta. Però, no sé per què, va ser aquesta la que se’m va quedar rondant pel cap i a la que volia donar forma literària. Li vaig pegar moltes voltes i vaig intentar diferents versions. “Seguramente fue fusilada por las tropas de Franco”, deia més o menys Rafael Alberti en un dels fragments de documentació que em va proporcionar Maria. I ella reblava: “Només ens faltava això, un gos afusellat”. Perquè la caiguda de Castelló va ser, ja ho podeu imaginar, com la d’altres pobles i ciutats, un fet tremend, trasbalsador, tràgic.

En una de les versions que vaig esbossar, el fantasma del gos mossegava Franco quan el generalísimo visitava Castelló, l’any 1958 o el 1967. Però les circumstàncies reals tal com les coneixem, i un altre comentari que em va fer Maria, em conduïen amb més força cap a un altre moment, el moment exacte de juny de 1938 en què s’hauria perdut el gos, quan era imminent l’entrada de l’exèrcit nacionalista a Castelló. I, per tant, no a Franco sinó al general Aranda, que manava les tropes del Cuerpo de Ejército de Galicia en l’Ofensiva del Levante. Aranda és un personatge molt interessant. Històricament interessant, però també psicològicament i literàriament a la manera dels malvats (com altres personatges del franquisme, particularment del primer franquisme: per exemple Ramón Serrano Suñer, un altre il·lustre castellonenc que va ser “alcalde perpetuo” nostre fins fa quatre dies). Aranda era monàrquic i anglòfil. Perquè dins d’aquell règim de vocació totalitària hi havia faccions, i ell pertanyia al grupuscle (“La caballería de San Jorge”) que després s’ha sabut que cobrava del govern britànic —grans quantitats de diners en lliures esterlines o en dòlars— a canvi d’influir en els ministres, i en la cúpula militar, perquè Espanya no participés en la segona guerra mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. Crec que vaig llegir alguna vegada que era Ian Fleming, futur autor de les novel·les de James Bond, l’espia britànic que efectuava els pagaments.

I llavors resulta que el 1943 Aranda va ser detingut, acusat de mantenir contactes amb opositors monàrquics i socialistes i conspirar contra el feixisme pel qual havia lluitat. I per ací va el somni que em vaig inventar. El general, és clar, es Antonio Aranda, i “basarda”, com sabeu, vol dir por, aprensió. “Por intensa”, en diu el diccionari de l’AVL. “Sentiment de depressió”, segons el de l’IEC, “que s’empara d’algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens”. Un sentiment que en el conte es manifesta en relació amb cert animal. I ja no us en puc dir més. Ho hauríeu de llegir en el llibre.